“las cicatrices nos
recuerdan que hemos vivido...” Beatriz E.M. 21/8/2012
Bon dia, ja fa uns dies, concretament el passat 4 d’agost es va disputar el
triatló Sprint de Muntanya de Portbou. Potser us preguntareu com es que he trigat
tants dies a fer la crònica…doncs la resposta es ben senzilla: el resultat no
convidava gaire a fer-ho públic.... llegiu i veureu....
El dia es presentava ben agradable: es tractava d’un triatló Sprint
(aquitepilloaquitemato) a prop del lloc d’estiueig; era tant senzill com
llevar-se ben d’hora ben d’hora, com diu el filòsof, fer una curseta curta i a
les 11 a
casa coincidint amb l’horari estiuenc en que la resta de la família es lleva.
La realitat però, va ser ben diferent, a les 9:30 h donen sortida i em poso
a nedar per la badia de Portbou. Vaig sortir a tot gas, doncs, eren nomes 750 metres i calia
donar-ho tot. Els efectes de l’entrenament Marnaton es notaven, aconseguia
nedar estirant força els braços i amb una respiració molt compassada. Vaig sortir
de l’aigua entre els 30 primers disposat a fer la bici el mes ràpid possible.
Com sempre, a la pujada vaig cedir al voltant de 5 posicions, però sabedor que
a al baixada les recuperaria. El segment de bici consistia en una forta pujada mixta
asfalt- pista, i després descens ràpid per una pista amb sorra i pedra. Ja
quasi al final de la baixada i després d’haver recuperat les 5 posicions
perdudes, de la manera mes inexplicable vaig “perdre” una mà del manillar
(sense guants que som “profs” i a la transició
no perdem ni un minut....), de manera que se’m va creuar el manillar i em vaig veure
a terra sense capacitat de reacció. La velocitat a la que anava era
considerable (mes de 30km/h, a fondu!!! Encigalat!!!, vaja), per tant, la
magnitud del pinyo presagiava una bona trencadissa. Ràpidament m’aixeco i
m’adono que el cop principal se l’ha endut el casc, però tot i així sagnava molt
pel front, m’havia fet un bon trau; per sort, clavícula, maluc i cames, no
havien patit gaire. El següent triatleta, va parar i va trucar a l’ambulància
(flipo que hi hagi gent que faci les triatlons amb telèfon, però en qualsevol
cas, moltes gràcies).
Arriba la ambulància, cura urgent i d’allà pitant al CAP de LLANÇA on ja
m’esperaven.
El resultat final el teniu a la foto: 4 punts al front, rascades per tot
arreu i una cara de tonto, que no us podeu imaginar.....en fi la part
desagradable de la nostra afició.
D’altra banda, de totes les situacions s’extreuen lectures positives:
alerta amb les falses sensacions de seguretat baixant amb la bici...l’asfalt i
les pedres t’acaben posant a lloc, trigarà mes o menys, però si corres mes del
que ets capaç, acabes pinyan-te.
Apa nois una forta abraçada i ens veiem a Berga....
JOSE LUIS BALLESTER
