Triatló de Mataró per l'Emili Lincoln

“Qui no te cap que tingui cames”

dita popular catalana

Misteriosament és el primer cop que faig el triatló de Mataró, mira que ho tinc fàcil i és de distància Sprint, però fins avui mai havia pogut assistir-hi, i una cosa m'ha passat que és que aquest ha sigut el triatló dels despistes, ja ho deia el meu avi que qui no té cap té cames i sort que sóc triatleta ja que així vaig poder compensar amb les cames el poc cap que vaig tenir

Ja va ser una aventura pujar fins a Mataró. Just la vigília de la cursa es celebrà la final de la Champions, mon germà havia organitzat una costellada amb els seua amic per veure-la, per per fugir del merdé vaig decidir anar a fer nit a Caldetes.

A Caldetes hi tenim un piset per estiuejar que aquella nit el vaig fer servir com a refugi antinuclear perquè com tots sabem quan el Barça guanya la Champions el món es para en sec. Aquí és on comença la història de descuits, en arribar a Caldetes em dono compte que m'havia deixat a Barcelona les sabatilles de córrer. Ja veus quina desgràcia, què fer? Per sort En Bernat és veí meu i just aquella nit va aparcar el seu cotxe sota casa meva a Barcelona de manera que vaig demanar-li a mon germà que de camí cap a Canaletes deixés les meves sabatilles sota el cotxe del Bernat. Així va ser, les meves sabatilles van dormir al ras just a sota del cotxe de'n Bernat. Però amb aquest incident no es va acabar ja que l'endemà en llevar-me i preparar-me vaig veure que havia agafat dues sabatilles dretes de ciclisme, la dreta de ruta i la dreta de triatló, per això vaig decidir córrer amb dues sabatilles dretes! Però aquí tampoc acaben els descuits quan estava escalfant el Bernat va recordar-me que m'havia equivocat de casquet, no portava el de la federació, per tant corren al guarda-roba a agafar el casquet de bany correcte.

Després de totes aquestes descurances que van fer que no em concentrés com calia ja arriba l'hora de ficar-se a la línia de sortida. El triatló de Mataró té com a gran diferència la quantitat d'incrits, aquest any van ser 810 i els federats (uns 510) vam sortir tots a la vegada, ja us podeu imaginar el caos que es forma a l'aigua! Així estàvem uns 510 a la platja esperant que es donés la sortida, el Bernat a primera fila i jo al darrera seu, donen la sortida i el bernat surt disparat i es fica a l'aigua davant de tothom i jo en canvi no ho faig tant bé ja que es colen moltes persones entre mig. A l'hora de lleçar-me al aigua la primera sorpresa, no em llenço a l'aigua si no sobre una munió de gent, començo a lliscar sobre els neoprens, molt impressionant no us podeu arribar a imaginar lo ràpid que es llisca sobre neoprens! Sabeu el videoclip de Freddy Mercury “I want to break free” que s'imagina la llibertat com lliscar sobre gent? Doncs podem dir em sentia totalment lliure volant per sobre l'aigua, però aquest sentiment de llibertat va durar pocs segons ja que en breu se'm van acabar les persones i vaig caure un altre cop a l'aigua i al món real, el món aquest en que reps hòsties de totes bandes, mai havia fet una sortida tant multitudinària per tant mai havia rebut tantes hòsties, bufetades a tort i a dret, i lo pitjor és que no sabia d'on venien, per tant no podia retornar-me. Després de tot això quan aconsegueixo fer-me un forat on poder tocar aigua em trobo la pitjor desgràcia estar a la dreta d'un nadador desorientat que es desvia cap a l'esquerra (la veritat és que és la segona pitjor desgràcia la pitjor és tu no assabentar-te i tu compartir amb ell aquest viatge de sumar metres), total que he d'afluixar, per poder-li passar per sobre les cames i continuar nedant en la bona direcció. La primera bolla com no podia ser d'altre manera vaig tornar a rebre hòsties de totes bandes i com a fet insòlit a la segona també! Ja a la tornada vaig poder nedar sense cap complicació especial tot i que anava amb molt més gent del que estic acostumat.

videoclip "I want to break free" de Queen

La sortida del aigua molt bé, la transició molt i molt llarga, primer la platja, no acabava mai i després els boxes, bicis, bicis i més bicis i no arribava mai la línia de muntura. Ja quan vaig poder pujar-m'hi el peu esquerra (amb sabata dreta de triatló) el vaig cordar força ràpid i el dret (amb sabata dreta de ruta) va costar-me una mica més, però igualment no vaig posar la meva vida en perill ni vaig perdre el grup. El circuit de ciclisme de Mataró és molt ràpid, molt recte, bon asfalt i només un gir tancat. Aquí vaig fer l'estratègia de deixar-me emportar per el grup, a triatló és fàcil deixar-se portar per un grup ja que els triatletes agafem els relleus i no els donem, per tant el que has de fer es posar-te segon i quan ja estàs al mig del grup et tornes a posar segon i així vas tirant sense haver d'obrir grup en cap moment. El únic moment que vaig tirar del grup va ser poc abans del gir tancat per agafar bona posició. A la primera volta el gir tancat em va agafar per sorpresa i vaig patir la fuetada ja que el vaig fer per l'interior i a cua de grup, però el segon cop anava al davant del grup i per l'exterior, per el que vaig fer el gir molt bé i vaig poder apretar perquè els del darrera tinguessin la fuetada que es mereixen per anar al darrera.

La transició de ciclisme a córrer molt bé, ja vaig treure el peu molt abans sabent que seria difícil i em va anar bastant bé ja que dins del grup vaig treure el peu quan ningú ho feia i després quan tothom ho feia jo ja els tenia fora i vaig poder fer una última apretada i avançar-los a tots, i boxes un altre cop interminable. El circuit de córrer també molt bo, dues voltes per un circuit que anava per sobre l'espigó del port, per tant molt pla i ciment molt ferm. Vaig poder apretar ja que venia amb forces, vaig poder patir, però no vaig aconseguir batre el meu objectiu, el de fer el tram de córrer en menys de 20 minuts, em vaig quedar a 20 segons!

Cursa feta! Content amb el resultat tot i que he de millorar el tram de natació si vull apropar-me al Bernat i he de millorar molt la preparació no pot ser que m'oblidi tantes coses ha de concentrar-me més abans de la cursa.

triatló del prat per l'Emili Lincoln

Aquest és el primer he sigut jo el responsable d'organitzar el equip per anar al prat i la veritat és que és una feina més difícil del que em pensava, encara més si el triatló coincideix en dates amb la prova de Marnatón, ja que un gran gruix d'atletes del club són a la travessa i no poden anar al triatló. Per aquest motiu se'm va ocórrer una idea genial, un triatló per equips pot ser molt bon lloc per debutar i molt interessant oferir-lis la possibilitat de participar al costat dels veterans del club. El problema és que al final només va poder venir un del debutants, en Josep. Finalment l'última setmana em diu el Dani que vol participar, per tant abans de començar ja sabia que la festa estaria servida! Quan vaig veure que el Dani s'apuntava jo ja vaig començar a patir no és el mateix fer un triatló amb uns debutants que amb un senglar i jo teòricament havia de reservar-me per el dia següent que tenia Sitges

Per que us feu a la idea de quina pinta féiem, en Josep va presentar-se amb la seva bici, veien-lo semblava un pro, anava amb una bici d'acer amb una relació 39-52 davant i 11-25 darrere, només començar semblava un pro-megasobrat, anar amb aquella bici i als colors de la salle és perquè ets un pro-megasobrat, però no era així senzillament era un debutant que no s'havia donat compte d'on s'havia ficat. En el equip també hi era en Machete, l'únic que des d'el primer dia va voler participar. En Carles que també va estar molt bé llevat d'un gran descuit, es nota què esta acostumat a la bona vida, va arribar tard perquè no sabia agafar el tren! Com ja he dit també participà en el porc senglar i al equip com és d'esperar també hi era un servidor.

Com ja us he dit vam arribar molt justos per culpa d'algú que no sap agafar el tren, quina bona vida que portes Carles, tenint dos xofers anomenats papa i mama per què coi li fa falta saber agafar el transport públic? Total fem el control de boxes a corre-cuita deixem les bicis a lloc ens embotim dins el neopré a velocitat de llampec i a la línia de sortida que érem dels primers en sortir (això de que fórem dels primers en sortir he de dir que fou culpa meva com sóc previsor vaig fer la inscripció una setmana abans i per això fórem un dels primers equips en sortir)

De la part de natació vam tenir una quasi víctima, en Josep, primer cop que s'embotia un neopré en aigües obertes. El pobre ja des d'el primer moment ja va saber el que era patir, es va atabalar a l'aigua i no va fer més que desesperar-se, imagineu-vos nosaltres nedant esquena i xapotejant, ell donant-ho tot i amb la sensació de no avançar.

Les transicions no van anar molt diferents a com va anar el tram de natació, el Dani desesperat quan va veure que el debutant va considerar imprescindible posar-se mitjons a la transició i quan va veure que a més a més les sabatilles eren de cordons i sense elàstics una mica més i es posa a plorar. Imagineu-vos el Dani canviat i llest per sortir a pedaler i el Josep lligant-se els cordills de les sabates, en Dani encara no havia entés que aquell no era un triatló per anar a tope sinó que era un triatló per gaudir del paisatge. De la part de ciclisme el Josep no va fer res més que flipar, estem tots d'acord que la seva bici no era la més bona de totes però en pla i anat en grup el pes no penalitza més que a les rotondes, la mitja de velocitat va ser superior als 35 [Km/h] molt més del que mai s'hagués pogut imaginar i l'organització que es va fer és la següent Porc senglar, Machete, en Carles, un servidor i en Josep, la composició va ser casi inamovible, dic casi ja que en cas de vent en contra ( que el vent era prou fort) el senglar donava relleu al machete, apart d'això cap altre canvi. El tram de ciclisme va anar prou bé ja que vam avançar a diversos equips i tot.

La segona transició no va anar molt diferent a la primera, qui no ha participat en el seu primer triatló amb cordills!! (jo confesso haver-ho fet va ser al duatló de Balaguer) Va tenir la paciència de desfer-se el cordons canviar-se les sabates i tornar-se a fer el nus. Llàstima que hagués portat uns mitjons per cilcisme i uns altres per córrer la cara de tots nosaltres veient a algú a boxes canviat-se els mitjons hagués sigut impagable. Aquesta tercera part no va anar com a mi m'hagués agradat, en Porc Senglar va decidir tirar i apretar i deixar al darrera al Josep al·legant que el deixarien acabar i que millor deixar-lo sol per treure-li pressió. Jo m'hi vaig negar ja que volia reservar-me per el dia següent però veient que jo era l'únic que no feia cas al Porc senglar no em va quedar més remei que apretar, al cap i a la fi sóc bona persona ja que cedeixo als motins abans que hi hagi sang

Finalment tots vam quedar contents, en Josep s'ho va passar bé fent un triatló i va aprendre força, en Carles va poder fer-ne un que feia temps que no en feia cap, jo vaig poder estrenar la temporada i en Dani va poder fer realitat el somni de fer un triatló a ritme de costellada podent gaudir del paissatge.