 |
| Foto d'en Gabriel Romero |
Ja
queda poc per el final de la temporada de pista, la última prova de
la lliga catalana. Tot l'hivern entrenant i competint amb el pista i
ja el final de temporada s'apropa.
El que
tenen les proves de pista és que t'has d'armar de paciència i més
paciència... Hores d'espera per pocs minuts de cursa, si la
paciència és una virtut que és que es cultiva amb l'esport el
ciclistes de pista som molt virtuosos. He de dir que els del pista
tenim una sort que som una gran colla i tenim com distreure'ns sempre
trobaràs a algú que et vulgui donar conversa o que et distregui en
aquestes llargues esperes, mira si són llargues les esperes que fins
i tot a vegades tens ganes d'anar a buscar a l'Emiliano per que et
doni conversa...
Si ja
de per si són lentes les curses més encara ho són si la prova és
individual, la primera prova d'aquesta jornada fou els 200m llençats,
que consisteixen en donar dues voltes al velòdrom per llençar-te i
desprès fer 200 metres el més ràpid que puguis. Fins una setmana
abans només havia portat un 49-15 com a relació de transmissió, sé
dels entrenaments que he fet i de mirar les dades extretes que a
117[rpm] em desestabilitzo, sempre que arribo a aquesta cadència
perdo el ritme i la velocitat cau de cop. Amb un 49-15 a 117[rpm],
què és el que he portat fins ara, no sóc capaç de fer-ho en menys
de 15[s]. Estant segur que el limitant en aquesta prova és la
transmissió i no pas les cames uns dies abans de la prova adquirí
un joc de pinyons, un 14, 13 i 12. Aquells pocs dies vaig poder
provar el 14, vaig veure que les meves cames podia amb ell, segons
els meus càlculs amb aquest nou pinyó seria capaç de fer-ho en
14[s]. La següent pregunta que em vaig fer és si les meves cames
poden arrossegar un pinyó del 13 amb un plat del 49, però ja arribà
el dia de la cursa i com ja he ben apres els invents és fan a casa i
amb gasosa, amb això vull dir que un dia de cursa no és dia
d'estrenar material. El que més em va agradar és que els meus
càlculs no estaven molt allunyat de la realitat, el meu resultat
final fou de 13.94 segons i el dia de la cursa també em va passar
vaig ser molt regular fins arribar a una cadència de 117[rpm] quan
em vaig desestabilitzar i vaig començar a perdre velocitat. Ja tinc
feina per aquest any, posar el 13 i fins i tot el 12, entrenar amb
aquestes relacions i aprendre a utilitzar millor els canvis.
La
Segona prova fou el keirin, en aquesta en comptes de fer-lo darrera
d'una moto ho vam fer perseguint un tricicle pilotat per en Jaume. Jo
us puc dir que en Jaume sap anar sobre dues rodes, ja que la setmana
anterior va donar una master-class de madison amb casc i sobre rodes,
però la classe fou per ensenyar-me a anar lent, però ves tu per on
quan ha de córrer ha de posar-se un altre roda, per anar a velocitat
de keirin l'estabilitat inestable de les dues rodes no li és prou.
Tornant a la cursa en si i deixant de banda el pilot, érem 4 en la
final de les escorrialles, ens jugàvem els quatre últims llocs de
la classificació, per tant per bé que ho fes arribaria a ser el
quart per la cua. A la final érem 3 del pista i un foraster. La
estratègia era fàcil, putejar al foraster per que millor dels
pitjors fou del pista. Fàcil pe`ro no tan fàcil, era fàcil pensar
la estratègia però a la hora de la veritat no ens vam en sortir ja
que el quart per la cua va ser el foraster i els tres últims del
pista. En demarrar vam situar-nos el Dani primer rere la moto, seguit
del foraster, un servidor de vostés i en Mario (davant meu la meva
futura parella madison i jo davant la meva ex-parell). Una volta
abans que la moto marxés em vaig posar en paral·lel a la moto i
mitja bici per davant del foraster i darrera meu es posà en Mario
bloquejant-lo totalment com es veu a la preciosa foto que ens va Fer
en Gabriel Romero. Tot va anar així fins que una volta abans del
final en Dani anava el primer i no veia la guitza que li estàvem
fent al foraster va fer una demarrada que no vaig saber seguir per el
que el va obrir un forat per on se ens va escolar el foraster i amb
una arrencada forta va escapar-se avançant al Dani i a tots
nosaltres. Finalment ell va quedar primer, jo vaig apretar ben fort i
poc a poc vaig anar agafant-li recuperant l'atacada d'en Dani fins
que finalment el vaig guanyar per una coberta de diferència. Per el
que el resultat final com he dit va ser: el foraster (Daniel Ginés
Martín) en 18ena posició, un servidor en 19ena, en Dani en 20ena i
acabant la classificació en Mario. Daniel Ginés moltes felicitats
vas poder amb les tres escorrialles del pista!
La
darrera prova del dia fou la madison, per la poligàmia i l'amor
lliure que es professa al pista i per seguir en la mateixa línia
aquest cop va haver un altre canvi de parelles. Jo venia molt més
ben preparat ja que com he explicat en Jaume va fer-nos la setmana
abans una master-class de madison per explicar-nos que hem d'anar
lents quan no tenim el relleu per tal de fer-los més curts i més
intensos una lliçó molt maca en que el Jaume va demostrar-nos que
si s'ha d'anar poc a poc fins i tot ell sap anar en bici. Sobre la
meva parella, us he de dir que era com el dia i la nit comparant-la
amb la meva ex-parella (sembla el que és estic incomplint una regla
d'or, estic comparant la meva ex-parella amb la meva parella) així
com amb el Mario el puc definir amb el adjectiu de tendresa perquè
vam començar a festejar poc a poc, suau i amb timidesa, tot i que a
la que vam anar agafant confiança vam anar animant-nos i vam anar
fent-ho millor, en aquest cas ens estrenàvem els dos. Doncs el Dani
era tot el contrari, és totalment competitiu tot un tigre des de
l'inici i va començar donant-me una forta rebolcada. Si exactament,
penseu malament i encertareu, el primer relleus que em va donar anava
molt més ràpid del que esperava i quan em va agafar la mà del
sotrac em va desequilibra i em vaig anar al terra i d'aquí la bona
rebolcada que em vaig fer per la fusta, vaig posar-me en peu, em
trobava perfecte, no em feia mal res, vaig arrencar de nou però
sentia que el manillar era torçat. Vaig baixar de la bici i vaig
intentar posar-ho a lloc, però seguia torçat, un segon cop vaig
enfilar-me a la bici i seguia torçat quan de sobte arriba en Carles
(Sensei pencaire) va collar els cargols i vaig tornar a entrar a
pista. Crec que aquest detall és el que més m'ha ensenyat aquest
cop, he aprés quant important és el cap, molt més que les cames,
jo no volia entrar a pista amb un manillar torçat, en Carles va
collar els cargols i jo vaig entrar de pet a pista un altre cop i us
puc assegurar que vaig fer tota la madison amb el manillar girat,
però com el Carles havia collat la potència jo no el vaig adonar de
el portava torçat fins a l'endemà que va haver entreno, ni tan sols
quan va acabar la cursa i vaig anar a desar la bicicleta no vaig
saber veure que el manillar no era al seu lloc, veritablement en
aquella cursa el manillar va estar on el meu cap volia que estés no
on de veritat estava. Un cop vaig tornar a cursa vaig aprendre la
lliçó, en Dani es pura fúria i m'havia de posar les piles si no
volia sentir un altre cop les carícies de la fusta al meu cos, vam
fer la madison a tota canya o com a mínim així ho sentia ja que
una cosa no va canviar,el constant degoteig de voltes perdudes, però
segur que no és culpa meva, el problema no és que jo sigui lent el
problema es que els altres tenen massa nivell! En definitiva, val
molt la pena competir ja que on més s'aprén sempre és a cursa i en
el cas de la madison a veure si algun dia en faig una amb una parella
coneguda o amb una parella amb la que el dia abans hagi pogut
entrenar.
