RECORRE EL PARADÍS…

MITJA MARATÓ DE FORMENTERA

 per Lluís Buscà

El passat 12 de Maig vaig tenir la sort de poder participar en aquesta Mitja Marató. Sens dubte, una de les millors experiències i una Mitja de la que em queda un record impressionant.

El que la fa més especial, per sobre de tot, és el lloc... els que ja coneixeu la illa poca cosa us puc dir, doncs sabreu el que significa poder correr d’un extrem a l’altre de la illa, amb les vistes espectaculars i en un entorn únic...

Als que no, us ho recomano 100%... una passada!!!

M’hi presentava sense cap mena d’objectiu (de fet, era un regal sorpresa per a mi i fins 2 dies abans no ho vaig saber). Simplement per disfrutar-la i sobretot, per disfrutar els dies previs... val molt la pena fer servir aquesta Mitja com a “excusa” per perdre’s un cap de setmana per Formentera....

La cursa en sí no té cap secret... vaja, potser sí... tothom et diu que és “fàcil” i amb un perfil de baixada que la fa ràpida i poc dura.... després d’haver-la corrregut, tinc algunes coses a dir...

A les 10h del matí es donava el tret de sortida des del Far de la Mola. 900 inscrits!! (entre els participants 2 mega-cracks: Abel Antón i Martin Fiz... res a dir d’ells... només que en part és gràcies als 2 que es fa aquesta Mitja).

Ambient molt familiar i de festa i la calor que ja apretava... sense aglomeracions, música, alguna cara de resaca, etc.... Els 3 primers km eren més aviat plans. Primera sorpresa! Dic “més aviat plans” perque pujaven lleugerament, la típica pujada que no sembla pujada però que puja... ja m’enteneu no?

A partir d’aquest punt, aleshores sí... baixada pronunciada i contínua fins el km 7 i pico... gas a fondooo!

Però a partir d’aquest punt, adéu a la felicitat... segons el perfil, semblava que els següents km’s eren una recta llarga i plana... doncs bé! De pla, res de res... sí que és una recta innacabable d’uns 6 - 7 km’s, però pujant i pujant... d’acord, poc desnivell, típic “flaso-llano”... pero en aquest cas, “falso-flaso”... jejejeje

Si això li afegim una calor insoportable (+30º) i el poc públic durant aquest tram de recta, el resultat i la conclusió és clara: la Mitja de Formentera no és una baixada a on anar passant els km’s... és una Mitja més dura del què m’esperava...

Així que no va quedar altre que intentar agafar un bon ritme, concentrar-se, avituallar-se molt (repeteixo, quina calor que va fer!!!!) per arribar als últims 4 km’s per la zona de Ses Salines (quin paisatge!!) i l’arribada a La Savina, realment molt maca i amb molt bon ambient!!

Després de tirar-me literalment 3 ampolles d’aigua pel cap a l’avituallament del km 20, arribava a meta amb un temps d’1h 38min... 

En resum: molt content de l’experiència, bona organització en tots els sentits. El recorregut és més dur del que sembla però arribar a aquesta illa de somni i amb les seves platges la fa diferent a moltes altres...

... i a mode de proposta i si s’organitza amb temps (perquè pot sortir molt econòmic) crec que estaria molt bé de cara a l’any vinent organitzar una expedició “La Salle”.... platja, chiringuitos, mojitos, poca gent (encara que pel 2013 s’espera doblar els inscrits...) crec que pot ser una cursa ideal per la nostra filosofia... qui s’apunta? 

Lluís Buscà.

THE BENJAMIN

Supersprint de Sant Feliu de Guíxols

By Carles Manich (el Benjamín)

Aquestes últimes setmanes he estat entrenant molt per mirar de fer una bona marca a la triatló supersprint d’aquest dissabte, que potser no és gaire llarga però que sí que és una bona manera de començar a conèixer les sensacions que es tenen en plena cursa. Aquesta setmana l’he dedicat principalment a la natació, a les transicions i a estones interminables de preguntes amb el Fer, ja que aquesta serà la meva primera triatló!

Avui divendres, al sortir de l’escola he anat a la Sallea provar el neoprè que vaig llogar ahir per la cursa,per adaptar-me una mica a la forma de nedar i per aprendre com posar-me’l i treure-me’l ràpidament i fàcil. Les sensacions són bones. Al principi una mica claustrofòbiques, però de seguida entenc com funciona la cosa. A la nit, em prenc un bon plat de pasta per sopar, per agafar energia per demà.

Em desperto a les sis del matí per anar amb temps i no deixar-me res d’important. Esmorzo bé, agafo les coses i la meva mare m’acompanya amb cotxe a Sant Feliu de Guíxols. Les ganes que tenia de començar la cursa se’m comencen a convertir amb nervis i em començo a quedar mut, com en passa sempre quan estic nerviós.

Arribem dues hores abans de la sortida i el primer que fem és muntar la bici com fa tothom, però no veig a ningú que vagi  amb la BTT tret de jo, perquè és la primera vegada. Recollim el dorsal i em compro un entrepà petit que no me’l menjo al moment (cosa mal feta) perquè vaig una mica estressat. Vaig a deixar la bici a boxes però el vigilant em diu que he de treure els acoblaments de la bici. Fantàstic, el que faltava, i jo no tinc l’eina per desmuntar-los, però per sort trobem un home que ens dóna un cop de mà. Quan entro a boxes per deixar la bici em relaxo al saber que hi ha algú més que també va amb BTT i que també és la seva primera triatló.

Ja és un quart d’onze i veig els participants de la triatló sprint que comencen la cursa, però jo competeixo amb els de les onze, a la supersprint. Aleshores em prenc la meitat de l’entrepà i un plàtan i em poso el neoprè acompanyat amb una capa de vaselina pel coll, els turmells i els canells (recomanat per l’Albert Navasa) per estar ja a punt per quan em toqui sortir. Em fixo com fan la primera transició els de l’sprint per després fer el mateix.

 

Quan queda un quart d’hora per la sortida, em fico a l’aigua per climatitzar-me i faig uns quants metres. El cel està tapat de núvols i de tant en tant cau alguna gota, però penso que potser és pitjor que faci massa calor.

S’acosta una senyora amb un xiulet penjat al coll cap a la línia de sortida, on ja estem tots els 33 participants preparats, però ens diu que la sortida serà un quart d’hora més tard per evitar que ens trobem a la transició amb els de l’sprint.

Finalment comença l’acció. Sona el tret de sortida i poso en marxa el crono. Començo nedant sense apretar massa però sense baixar el ritme per reservar-me forces. El mar està una mica mogut, però per sort no faig cap glopada com em pensava. Fa estona que no em passa ningú i penso que potser sóc l’últim, però miro endavant i me n’adono que vaig dels primers! Passo l’última boia i em proposo apretar una mica el ritme. Surto de l’aigua i me n’adono que vaig 8è, i la meva mare m’anima!

 

 

  

A la primera transició em faig un embolic i perdo algunes posicions, però finalment aconsegueixo treure’m el neoprè, faig un glop d’aigua dolça, em poso la dessuadora de La Salle, les sabates de córrer, el casc, agafo la bici i surto corrent de boxes.

El tram de bici comença amb pujada, però malgrat això aconsegueixo guanyar algunes posicions. Sempre amb l’esperit esportista, vaig animant als triatletesamb els que em creuo, cosa que s’agraeix, perquè ells fan el mateix amb mi. De tornada, un parell o tres de participants que van amb bici de carretera m’avancen, però malgrat això aconsegueixo mantenir el seu ritme durant una estona.

Finalment arribo a boxes, entro pel passadís i quan vaig a penjar la meva bici un vigilant em diu que faci tota la volta i que la pengi per l’alta banda de la barra per no tallar el pas. Deixo la bici i em poso a córrer.

Corro encarcarat com un robot i em comença a venir un flato que aconsegueixo alleujar al cap de poca estona. Quan em començo a adaptar al ritme de córrer, l’entrepà menjat amb retard comença a fer efecte, però avanço algunes posicions més. Aleshores, a la tornada em comencen a venir arcades! Ai, ai, ai... que passarà... Però per sort veig l’arc inflable de la meta i calculo que em queden forces per avançar una persona que tinc a davant i penso “Estic salvat”. Aleshores passa una cosa que em deixa frustrat. Estic a cinc metres de l’inflable de la meta, però veig un vigilant que em fa senyals perquè faci la volta a un recinte que m’allarga la cursa uns  300 metres més dels que tenia previstos i m’obliga a parar i inconscientment... “desmenjo” l’entrepà, vaja, que el vomito! Perdo uns segons, i m’avança el paio d’abans. Però aleshores em passa un altre fet impressionant. Aixeco la vista i em trobo millor que mai i no em noto cansat. Veig la meta i tres persones que estan davant meu. Em puja l’adrenalina i començo a fer un esprint de 200 metres llisos! Començo a avançar els que tenia a davant i quan el d’abans em veu que, després de vomitar l’estic avançant, se sent intimidat i accelera la seva cursa. Però ell no corre tant com jo, i quan veu que no pot recuperar la seva posició deixa anar un “Ostres...!!” que li surt de l’ànima. Mentrestant, el comentarista comenta impressionat la meva jugada. Continuo corrent i avanço dos més, i finalment pppiiiiiiiiiipp travesso la meta!!

Paro el crono (00:45:08).

Em donen una bosseta de regal amb la samarreta i alguns descomptes, fruita, pastís, i una ampolleta d’aigua que me la bec d’un sol glop!

Resultats:

Posició total: 14/33

Posició categoria masculina: 14/21

Posició categoria cadets: 2/4

Tram 1: (00:08:42) 8/33

Tram 2: (00:25:53) 22/33

Tram 3: (00:10:33) 14/33

Carles Manich. 

PABLO, THE FISH (THE SAIL-FISH)

 

CRÓNICA SAILFISH SWIM BERGA 5KM

Como no podía ser de otra manera después del gran éxito del half de Berga del año pasado y de haber podido disfrutar ya de lo que es nadar en este excepcional paraje, hoy hago la travesía Sailfish de Berga.

Llegamos al pantano y el montaje es espectacular, una gran carpa y multitud de servicios, entre los que cabe destacar el de fisio al finalizar la prueba. Allí nos encontramos con Marc (Extreme Marc) charlamos un rato y nos reunimos también con Albert Botet , me dan algunos consejos, muy útil el de Marc “surt a tope y després apreta” gracias Marc…

Para dar una perspectiva distinta a lo que suele ser la tónica habitual en las crónicas de La Salle, esta vez y sin que sirva de precedente he decidido, con el incondicional apoyo de mi amigo y reciente incorporación de este club, Yago Zarroca, ver las cosas desde la retaguardia.

Suena la bocina y decenas de nadadores se dirigen a la primera boya, estos trazan una diagonal hacia derecha o izquierda según la modalidad (5000 o 1500 metros).

Algunos salen muy fuertes contamos con la presencia de nadadores olímpicos y se nota. Intento mantener un ritmo constante y recuperar la sensibilidad de mis pies, hay que recordar que el agua esta a 15 grados.

Como prioridad me he fijado disfrutar de esta prueba, se trata de mi primera travesía y soy consciente de que mis tiempos no van a ser competitivos por lo que me dedico a contemplar el magnifico paraje y exprimir al máximo esta experiencia.

Los primeros metros pasan lentos, hasta que a lo lejos veo la zona de avituallamientos y eso me da ánimo, sigo contemplando las montañas y brazada tras brazada me planto en la plataforma sin apenas darme cuenta, tomo un poco de gel y bebida isotónica y sigo con la marcha.

Sigo las boyas esta vez en dirección contraria, y me dedico nuevamente a disfrutar de las montañas, veo el puente a lo lejos y me dirijo hacia el lo mas en paralelo a las boyas que me sea posible, 5000 metros me parecen suficientes no quiero nadar mas…

De vez en cuando se acerca alguna lancha o piragua y me siguen un rato, supongo que intentan discernir entre si nado o chapoteo en busca de auxilio.

En una de estas braceo un poco para ubicarme, es entonces cuando me da un amago de rampa en el isquio, eso me asusta, algo así es lo único que puede hacer que no logre acabar con la travesía, intento dejar las piernas lo mas quietas posibles hasta la meta.  Sin darme a penas cuenta ya estoy cruzando el puente y veo la bolla amarilla de la meta, me voy a cercando a ella y el pulso se me acelera por la emoción.

Cuando llego estoy mareado y voy haciendo eses, oigo mi nombre y aplausos, mi cara lo dice todo, una niña me pone la medalla y señores, ya soy FINISHER!!! 1.47min.

Esperamos a Yago, por lo visto se ha tomado un tiempo comentando la jugada con los de la plataforma, por el micro nos informan de que ya se acerca, sale del agua mas mareado que yo si cabe. Hay que reconocer que su esfuerzo ha sido mayúsculo puesto que hace escasamente un mes que entrena, es recibido con una gran ovación y nos comenta que debe su éxito en gran parte al soporte moral que ha recibido desde una de las lanchas.

En conclusión puedo calificar la jornada como un éxito, además me enorgullece poder haber asistido a la que espero sea la primera de muchas ediciones de esta gran travesía.

Tiempos:

Ferran Giones Valls (1500)    31:13

Marc Martinez Miralles  1h10:17.6

Albert Botet Cortés 1h26:50.4

Jordi Puigdollers Nabau 1h31:25.4

Pablo Carol Losa 1h47:44.8

Yago Zarroca Monpart 2h13:37.7

 

 

 

 

 

 

 

EL PORC SENGLAR AL DESERT

Titan desert by Gaes 

Gràcies al patrocini de La Vanguàrdia  i Bonasport un grup

de 5 corredors hem pogut anar a una de les proves més

selectives i dures del món del Montanbike.

La Titan desert és una prova de resistència de 6 dies pel

desert del Marroc, en la que a les 2 hores ja en tens prou

i és llavors que te n'adones que no estàs avessat a

aquest tipus de prova i has de baixar el ritme. 

Durant un dia de prova passes per tots els estats anímics

(alegria, desesperació, ràbia, tristesa, etc) y tens tot

tipus de dolors que alguns augmenten a mida que 

la cursa va avançant i altres desapareixen miraculosament. 

Referent a la prova i a les meves sensacions ,no vaig anar

preparat com m'hagués agradat, la marató de Londres el cap

de setmana abans i una grip en mal moment em van impedir

arribar al 100%. 

6 etapas 6 dies on la resistència psíquica era tan

important com la física.

No tenia cap estratègia preparada però el meu instint em

deia que tenia que conservar, això es molt llarg i sigui

com sigui s'ha d'arribar fins al final. 

A la 1 a etapa on s'atravessava el desert d'Erg chebbi

ple de dunes de sorra vaig cometre el 1 er error de

principiant, a la sortida tothom anava preparat amb

botins i cinta americana als peus , jo  fent cas omís

al meu amic Angel vaig anar a pelo, portava 7 km i  ja

m'havia tret les botes 4 cops, la pressió de la sorra

sobre els dits era insuportable, al km 70 ja anava

enrampat i amb ganes d'acabar. 

2 a etapa ,sense cap complicació però vaig acabar molt

cansat. 

3 a i 4a, etapa marató, on tots el participants havíem de

portar tot el material de 2 dies i de la nit, que per

cert era bastant freda( poden arribar a 5 graus) i

dormint al terra. Vaig estar apunt de haver de plegar

sinó arriba a ser per la solidaritat dels companys que a

mig recorregut em van deixar material per poder

solventar els problemes mecànics i de punxades a la roda

davantera, en aquesta etapa em vaig sortir de la ruta

prevista i em vaig saltar un avituallament, tot estava

previst ja vaig agafar mes aigüa del compte i vaig deixar

que el GPS em guies tirant una línia recta, per

casualitat el meu company d'aventura va ser el Santi

Millan, quin tiu estava pletòric. 

5 etapa,  la gent estava molt trinxada les diarreas i

llagues al cul estaven al ordre del dia, però no era

el meu cas, cada dia que passava em trobava millor, cada

cop anava més endavant i anava agafant la forma, també

em vaig sortir de la ruta prevista, va ser molt divertit,

anavem uns 10 al grup i jo anava tirant, em desvio del

camí principal i començo a navegar direcció al punt de

control 3 sense passar per avituallament 2 jo no mirava

enrere ja que tenia molt dolor a les cervicals i no em

podia ni girar, de sobte un es dona compte que ens

havíem sortit de la ruta prevista i ho comenta, tothom

va donar mitja volta i van tornar enrere excepte jo i 2

més, plegats vem arribar fins al final i crec que no ens

va anar malament vem guanyar moltes posicions. 

6 i última etapa, em vaig trobar molt millor vaig anar

tota la etapa gas a fondo, en els fons pensava que

petaria, però em vaig equivocar,  finalitzant en la

posició 45 i amb mes força del que m'hagues imaginat.

Classificació general 89 a 7 hores del Roberto Heras.

Pd L'any vinent vull repetir, busco sponsor i gent per

anar plegats, qui s'anima?

El plaer més  gran a la vida és fer el que et penses que

no ets capaç de fer.....

Dani Porc Senglar Sagrera

 

 

 

B DE BANYOLES, by EXTREME MARC

  

Hola nois! Quant de temps sense passar per aquí!

La setmana passada vam córrer el triatló B de Banyoles, l’ Ignasi, el Lluís i jo (Extreme Marc), crec que no em deixo a ningú.

Per mi era el segon any en participar-hi. I no ho dubtaré l’any que ve perquè és un triatló molt ràpid i emocionant.

Per entendre els meus resultats cal anar dos mesos enrere on em vaig lesionar a la mitja de BCN, la lesió va fer impossible que pogués córrer fins una setmana i mitja abans de Banyoles,i al no poder córrer vaig descuidar l’aigua i la bici. A part d’això la mateixa setmana de la cursa em vaig començar a posar malalt i Divendres i Dissabte els vaig passar quasi al llit i amb febre. Tot hi això al aixecar-me Diumenge al matí em notava amb moltes ganes de participar, ja que aquesta prova decidiria en gran part la meva motivació i objectiu final cap al IM de Nice.

Diumenge al matí, m’aixeco, em preparo els meus dos Bimbos amb Nocilla, i prenc molta aigua. Em dirigeixo cap a boxes amb la família els quals no em volien deixar participar per les condicions en que arribava. Deixo tot a boxes desitjant que tot surti bé i no m’hagi deixat res.

Em trobo rodejat de gent, queda un minut per donar la sortida i em trobo en mig de tothom a3r o4a fila. Estic molt nerviós i pensava que no aguantaria el ritme de primera fila, donen el tret de sortida i saltem tots a l’aigua, un metre de caiguda i uns sobre els altres, com no, salto i començo a nedar. Penso: “aquesta gent va molt lenta, he d’avançar ara!” decideixo passar-los de la única manera possible: per sobre i repartint, em situo mig sol i començo a traçar una diagonal direcció a la última boia on girarem a la dreta, veig que s’afegeixen al meu costat un parell més a seguir el meu ritme i un altre que ens passa com una bala (no se el ritme al que anava, però jo anava molt fort i ell em va passar com si jo fos una iaia!). Surto de l’aigua i el primer que faig es donar les gràcies per haver-la acabat, que malament que ho he passat! s’ha fet dura per la falta d’entrenaments, em trec el rellotge, les mànigues del neoprè i me’l torno a posar.

Trans 1: Em sento a terra perquè no puc posar-me ni els mitjons ni les sebates de peus, m’aixeco, agafo la bici i surto disparat, mentre surto m’hi fixo i veig que estan casi totes les bicis, això em tranquil·litza, sembla que tampoc vaig tant malament al cap i a la fi.

Em col·loco amb la bici acoplat, faig la volta a bon ritme però sense passar-me,miro el crono i veig que paso la primera volta en 59 min, buf massa ràpid penso. Al km 10 de la segona em noto bé, massa bé, només m’han passat unes poques cabres i decideixo accelerar per agafar als que tinc davant. Al km 20 em noto reventat, n’he passat a 4 i començo a anar al llindar. Per davant no veig a ningú i els del darrere estan com jo, però de sobte veig una taca al darrera (un mini peloton, no se encara si amb drafting o sense) cap a finals de la segona em comença a passar gent, cagun tot! jo mort amb una bici de carretera i allà tot de gent amb cabra i fent drafting, quina ràbia! Decideixo seguir a la meva i no enganxar-m’hi. Error ho hauria d’haver fet, però de sobte em passa el Thomas i em diu, vamos Marc que estàs muy fuerte!! M’ho crec i decideixo apretar aquells 8 o 10km.  

Trans 2: Rapidíssima, surto i m’enganxo en qüestió de segons al Thomas.

La carrera a peu era molt important, aquesta em diria les sensacions cara Niza, tota la triatló gira al voltant de les sensacions que trobaré aquí al igual que els propers entrenaments. Començo a tirar i li dic adeu al Thomas, sembla que tot va bé, noto una petita molèstia al quàdriceps. Al km1 fa molt de mal, estic molt carregat i em costa molt avançar, a més necessito fer un riu, decideixo aguantar fins al km 4 on el vaig fer l’any, el faig i em torno a trobar al Thomas. Decideixo quedar-me amb ell, ja que porta un ritme molt constant i bo (4’20” – 4’40”/km), això m’ajuda. Al començar la segona volta desapareix el mal al quàdriceps,però apareix un altre i pitjor, el peu esquerre es dorm, es dorm completament! Faig els casi 7km parlant i notant una picor horrorosa al peu intento expulsar-lo, moure’l més a cada passa, etc. No aconsegueixo res. Inici 3r volta, Marc: “Thomas me siento de puta madre, se me ha ido lo del pie, voy intentar apretar los 7 km que quedan para ver sensaciones a ritmo” Començo a apretar, tota l’estona per sota de 4’/km, buf quines bones sensacions, que bé que responen les cames això va bé, va bé!!! De càrdio vaig molt bé, les cames ara es noten àgils per començar a apretar, queden uns 3.5 km, decideixo exprimir tot el que tinc fins la meta. Em marco estar aquests km a 3’30”/km , ho aconsegueixo, i començo a avançar als corredors que tinc per davant, la gent no es creu que vagi així, jo tampoc m’ho crec. Al final comença a fer efecte el cansanci però no baixo el ritme, veig com des d’un horitzó s’apropa una “pajara” que promet ser divertida. Queda la recta d’arribada amb moltíssima gent animant, és el moment d’apretar però no aconsegueixo baixar dels 3’32”/km arribo a la meta i paro el crono. Buf quines bones sensacions en aquest final, estic content, Niza pot anar millor del que em pensava.

Deixem a La Salle en la posició número 42.

Extreme Marc.

Temps:

Lluís Buscà Porras (368): 34’23” (422) - 2h30’41” (375) - 1h38’05”(328) T= 4h43’09”

Ignasi LaMarca Flinch (232): 28’43”(212) - 2h16’54”(209) - 1h32’30” (263) T= 4h18’07”  

Marc Martínez Miralels (46): 23’27’ (12) - 2h04’22”(48) - 1h22’49” (95) T= 3h50’38” 

 

 

EL PRAT, PEL MESTRE JOSE

 

Triatló per equips el Prat de Llobregat.

Com cada any, aquest dissabte es disputava la triatló per equips de El Prat de Llobregat amb presència de “la creme dela creme” del triatló català; lògic si tenim en conte que ens jugàvem el Campionat de Catalunya per equips de l’especialitat i, alhora la possibilitat d’accedir al Campionat d’Espanya.

Us foto aquesta parrafada bastant de memòria, perquè la veritat es que cap dels components del nostre equip ( jo inclòs) ens vam parar a pensar si era o no puntuable, si donaven copa o si et classificaves aquí o allà….la idiosincràsia del nostre “equipillo” era una altre i perquè o enteneu millor dir-vos que la primera vegada que varem contactar els components del “TEAM” va ser la nit abans de la cursa via “wassap” per quedar en hora. De fet, el bo de l’Ignasi va venir de casualitat, doncs es pensava que la cursa era diumenge….en fi….som com som…

Els cas es que en plantem al matí al Prat amb l’amarg record de la desqualificació de l’any passat i concentrats en no tornar a fotre el ridícul..si mes no per aquest motiu...(recordo…vam sortir amb el dorsal de la llicència individual de cada component, quan en realitat s’ha d’anar amb dorsals ad hoc per cada equip).

Feia una mala mar amb onades que feia presagiar el que després passaria, però em vaig dir, “que carai no vols anar a Zarautz –machote-…doncs aquí tens la proba de foc per saber si ets capaç”…i la veritat es que desprès del tram SWIM que vaig fer…millor vaig a Zarautz a prendre pinxos i Txacolí….

L’aigua estava freda (15º) però el pitjor era el vent de garbí i la mar de fons que et duia de costat, tan si volies com sinó. Com a bons competidors, vam buscar la veu de l’experiència i l’Àngel es va posar a parlar amb un senyor que pululava per allà (barba de 3 dies, ungels negres i palillo a la boca) que no se si era pescador, jubilat o les dues coses, però que era autòcton de la comarca. El bon home ens va dir el vent que feia i cap a on s’havia de nedar per anar recte...en fi, com us podeu imaginar sentir aquesta conversa (ja no dic entendre-la) no te preu. Després, mentre esperàvem el nostre torn de sortida vam calibrar la estratègia mil vegades: que si sortim suaus per no desfondar-nos amb les onades de cara…que si sortim forts, les passem ràpid i desprès estirem braços..en fi cadascú deia la seva…nomes vam coincidir en una cosa..SORTIM A TOPE I AL FINAL APRETEM....amb dos coll....

Comença la cursa i ens tirem tots a la l’aigua; ràpid vaig veure que no seria fàcil…el Marc també se’n va adonar i ràpidament va dir-li a l’Albert què tirés amb l’Ignasi i l’Angel mentre ell es quedava amb mí….jo vaig pensar “si aquest tio m’acompanya..com a mínim no ofegaré” i sort d’ell..de fet em va treure literalment de l’aigua…mentre jo anava a 180 pps barallant-me amb l’aigua estil “molinillo de cafe”, arremolinat cada dos per tres per les onades i perdent les ulleres una onada si una altre també..Tot un espectacle vaja. Entre tant L’ExtremMarc em vigilava i em marcava el camí davant meu nedant d’esquena relaxadament.

En fi l’Albert ja sabíem que nedaria bé, però l’Ignasi i l’Àngel van fer un gran paper entre les onades.

Ràpidament surto de l’aigua per ttrobar-me amb la resta de l’equip;  procuro fer una transició ràpida i …novament coses que mai canvien: l’últim en sortir de l’aigua es el primer en agafar la bici…i es que nosaltres, nanos,…”som diferents”….i “el que mola”….

Total, l’Àngel em diu “tira Jose” que ara t’atrapem i carai si em van atrapar…en quant ens agrupem l’Àngel fot un demarratge impressionat com quan surt a rodar amb el Gangolells Brothers, el Senglar del “desert” i l’amic Borrell…..”-Para Angel, esperans!!!”…en fi la secció de bici va ser una autèntic recital del Marc i l’Àngel…estan fets unes màquines….l’Albert ho va fer molt i molt bé, donant inclús algun relleu i l’Igansi i jo, sobretot jo, en el pelotón de cola resant per no perdre pistonada….

Vam fer una bici molt ràpida i seriosa, donant relleus amb seny i sense incidències….

Finalment la T2 va ser prou ràpida….i vam sortir disparats a fer els 5 km que quedaven…Jo tenia clar que no podria córrer com ells, de manera que em vaig disposar a veure l’espectacle des de la barrera…però sense abandonar…arribaria a meta mes tard per arribaria…ho tenia clar....i que cony, tius...era una “p...ta” triatló Sprint!...”que somos triatletas o maricas???” que diria aquell!!!

L’Albert fa ver una sortida a peu fulgurant (jo tiro ara que em trobo ve i ja m’atraparan)  i el Marc “sumbinistradoroficialdegels.com” al costat. Darrera, l’Àngel i l’Ignasi que van sortir mes progressius per recuperar-se de l’esforç de la bici. Al Km 2 es van reagrupar i van fer una segona volta espectacular rodant al voltant dels 4’/km sinó més. Feia goig veure’ls...

Al final una 40ª  posició digne aturant el crono en 1h15’44’’.

Menció especial cal fer de l’equip Spinning del Bueno, capitanejat per l’Andreu i en que milita el meu cunyat Mauri. Tot i la caiguda que van patir a la bici ens van superar per trenta segons…però no patiu….ens tornarem a veure les cares….

I per acabar, agraïments especials

1º-. Al Marc per marcar-me el camí a l’aigua i treure’m-hi literalment.

2º-.A la dona de l’Ignasi per tolerar que li canviïn els plans a la 1 de la matinada i a falta de 7 hores per la cursa (pensava que era diumenge i no dissabte).

3º-. A l’Àngel per la trucada de la nit anterior:

”Jose..tiu...tiutiu..tiu....sapsquelMaurisurtquatreminutsdarreranostre?????ostia!!osita!!oistia!!oistia!!..posa’t les piles posa’t les piles..sdridnschunff”

4º-. A l’estomac de l’Albert per estar-se quietet i no treure el sopar del dia abans…

5º I finalment a la “claca” d’animadors incondicionals i fotògrafs oficials: Josep Maria (pare del Marc), el meu tiet Pepe i el meu fill Alex.

Salut a tots i molta força pel diumenge que tocarà nedar entre “cirulos” al Pantà de la Baells!!!!

Jose Ballester.