Una gran sorpresa!
Després de la
victòria al sprint de Ciutadella de Menorca el tema de competir m’ha quedat una
mica apartat. És per això que, per carregar piles, només començar la nova
temporada decideixo federar-me quan abans millor (Preu de l’alta de federat:
5€. Preu per cada cursa: 3€, jeje, “Que bé que es viu”, em diu tothom). A
partir d’aquí no se’m presenta cap duatló on jo pugui assistir-hi, ja que al
ser cadet se’m posen algunes limitacions, però participo en un parell de 10.000s
(Nassos i St. Antoni), que em serveixen per agafar una mica més d’experiència.
Quan comença l’any 2013 ja no em puc estar sense fer cap competició en serio, i
em poso a buscar duatlons fins que trobo la de Blanes, on vaig participar l’any
passat amb el meu oncle Oriol. Vull apuntar-m’hi, però... “NO S’ADMET LA
PARTICIPACIÓ DE CADETS” (???) Així que m’apunto a una altraduatló, de
carretera, que hi ha al mateix dia a la Noguera. Per sort, un altre oncle meu,
el Joan Pere m’ofereix deixar-me la seva bici de carretera un mes abans de la
cursa, per provar-la i competir amb ella. Accepto la seva oferta, li estic molt
agraït!
Finalment arriba el
dia abans de la cursa, i faig descans absolut i m’alimento a base de pasta de
l’àvia, mmm... gran font d’energia per demà. El dia 10 em desperto a les 7:30
del matí per preparar-me, agafar el cotxe i fer dues hores de camí fins la
Noguera.
Quan arribem el meu
pare i jo al Càmping la Noguera tinc encara temps suficient per menjar-me una
barreta de cereals, deixar la bici al BOX i sortir a escalfar una mica. Fa
fred, així que penso que el millor serà competir amb jersei i guants, però quan
començo a córrer penso que és millor que em tregui capes si no vull acabar com
al 10.000 de St. Antoni, amb el jersei a la cintura...
Quan són les 11:30
avisen pel megàfon que tots els atletes es posin a la línia de sortida, i donen
algunes explicacions. Jo estic tant concentrat en la cursa que quasi no sento
les explicacions, només sento que no tindran en compte si les dones “xupen roda” als homes en el tram de
bici, però no em queda clar si els homes ho podem fer... L’home del megàfon fa
el conte enrere i sona la botzina. Tothom comença a córrer i jo em busco un
espai on pugui córrer sense que em molestin. Només començar em dóna la sensació
que apreto massa i que patiré al final dels 5 km del primer tram de córrer,
però agafo un bon ritme de seguida i començo a avançar gent. De tant en tant
m’avança algun bèstia descontrolat i jo li miro la cara per veure si és cadet,
però per sort no n’hi ha cap que ho sigui, el contrari, n’avanço un o dos... El
camí és entretingut: primer per asfalt, després per terra, alguna pujada que
espanta però que aprofito per guanyar posicions, i finalment una baixada i
boxes.
Entro a boxes, transició
ràpida, els guants no em calen, els deixo. Em poso les sabates de la bici i el
casc i surto com un coet. Salto a la bici i començo a pedalar. El circuit de
bici consisteix en 22 km
per una carretera d’anada i tornada. La primera meitat de l’anada i la segona
de la tornada són gairebé planes, però l’altre segment consisteix en una pujada
a uns ports una mica... ja us ho explicaré. Sortint de boxes provo
d’enganxar-me a un grupet, però... està permès? No sé, però com que tothom ho
està fent no crec que sigui massa il·legal. Jeje. I m’enganxo a un grupet de
dos ciclistes que van tallant-se el fort vent que ve de cara. De tant en tant
hi ha algun vigilant, i jo em separo una mica per dissimular... per si de cas.
Ens anem rotant, fins que arribem a la pujada als ports i ens dispersem.
Aleshores em prenc el gel energètic USN
i remuntoun parell de posicions fins a trobar-me amb un que no el puc avançar. Al
principi vull picar-me per avançar-lo, però veig que porta un bon ritme i que
si li segueixo la roda puc avançar bastantes posicions, i així ho faig. Les
sensacions són molt bones, però no em puc oblidar de parlar del preciós
paisatge que ens envolta. Des d’aquests ports es pot veure la plana de Lleida,
que amb el sol que li toca està preciosa, a més, a més la temperatura és
excel·lent. No fa ni fred ni calor. Seguim pujant. Aquests ports ja em comencen
a cansar. La carretera fa molt pendent i té moltes corbes, una mica punyeteres,
perquè sembla que després de passar la corba vingui una baixada, però no, ve
una altra pujada, i una altra corba, i així estona i estona. A més, el comptaquilòmetres
no funciona, perquè quan he muntat la roda de davant se m’ha girat una mica l’imant
de la roda, i no veig quant em falta. Però finalment veig uns vigilants que ens
fan donar mitja volta i fer el mateix camí de baixada. Bufff, ara sí que mola!!
Començo a baixar els ports fet una bala, fent dràfting amb el que tenia davant.
Les cames em comencen a petar i afluixo una mica. ERROR! Em separo uns deu
metres del de davant i ja no li puc agafar el rebuf, encara és més cansat!
Anirem a aquesta distància fins que arribem a boxes, no el puc atrapar. Estem a
punt d’arribar a boxes, he tornat a agafar el ritme i m’he recuperat una mica.
Escurço distància amb el de davant i ja estem a punt d’arribar a boxes quan...
un grup de cinc m’avança fent dràfting. Miro cares. Cadet? No. Cadet? No.Cadet?
Si!! M’està avançant un cadet! Ara sí que em pico. Intento enganxar-me a ells,
però van massa ràpid i jo estic més cansat que ells. Per sort ja veig boxes. No
trec els ulls del cadet que tinc a pocs metres, i veig que quan intenta saltar
de la bici sense sabates, en perd una pel camí i ha de frenar per recollir-la.
Bién, li retallo distància i entrem els dos junts a boxes, ell davant meu.
Deixo la bici, em descordo les cales i...
NOOO!! Rampa, rampa, rampa, rampa, aahhh, el meu bessó esquerre!! No pot ser,
no em puc quedar aquí!! Que he d’avançar
el cadet! Em cordo una bamba, em cordo l’altra mentre estiro el bessó, i
surto de boxes corrent encara amb la rampa, tot i que una mica millor.
Córro,
però no veig el cadet, apreto i recupero posicions, però vigilo, perquè l’altra
cama em comença a donar senyals d’una altra rampa. Finalment trobo un bon ritme
i puc apretar una mica més per acabar l’últim tram corrent de 2 km, fins que
finalment... passo l’arc!! Quin descans.
Em trobo amb el meu
pare que m’estava filmant, i li explico tota l’experiència mentre anem a unes
taules on hi ha tot tipus de menjar, i una esplanada on hi ha massatgistes i
una piscina climatitzada, a l’interior de l’edifici del càmping. Per megafonia
diuen que ja es poden anar a veure els resultats, que estan penjats a una columna. Tothom s’amuntega a sobre el
paper, i jo em vaig colant per mig de la gent fins arribar a segona fila, i
busco el meu nom a la llista: Ca..., Car..., Carles Manich! Cadet masculí :
tercera posició!! Toma! Això si que és una sorpresa!! Quan vaig veure que hi
participaven uns 10 cadets ja em vaig marcar l’objectiu en acabar entre els 5
primers, però fer podi... això no m’ho esperava!! L’espera a l’entrega de
medalles es fa eterna. M’hauran desqualificat per fer dràfting? Per fi sento
per megafonia “Entrega de medalles a la categoria de cadets masculins. Tercer
premi per: Carles Manich” pujo al podi, que està fet amb palets de fusta sobre
un remolc de tractor. Quan pujo l’escaleta del remolc gairebé m’agafa altre cop
la rampa, però aguanto. Em reparteixen la medalla i un petit obsequi, em fan
les fotos corresponents i se senten uns forts aplaudiments que venen d’un
immens altaveu (bé, també hi ha algú que aplaudeix).
Després d’això el
meu pare em convida a un dinar de restaurant amb uns postres que, bueno...
Conclusió: un dia
perfecte i molt bones sensacions a la cursa. Espero repetir aviat i... qui sap
si tornar a fer podi. Jeje
Agraeixo
especialment al meu oncle Joan Pere, per deixar-me la bici, al Fer, pel
tritraje i el seu recolzament en tot moment, als pares, i a tots aquells que m’han donat
suport i ànims!
Carles Manich
La següent aventura començà quan vaig
aconseguir arribar a la Mongie. Com he explicat fa unes línies el coll era
tancat al transit ja que la carretera al hivern és una pista d'esquí. Encara no
hi havia neu, però com que les autoritats ja havien posat les xarxes i senyalitzacions
per esquiadors ja no es permetia transit. Però jo al anar en amb un vehicle no
motoritzat em vaig atrevir a saltar-me la tanca i continuar el camí. Un privilegi
a l'abast de molt pocs. Només uns pocs hem pujat el Tourmalet amb la circulació
interrompuda!!! L’inconvenient de circular en aquestes condicions és que quan
vaig arribar a la cima, com que no hi havia ningú no em van poder fer la foto en
que un agafa una postura cofoia sota el Cartell “Col du Tourmalet 2115 mètres”
i per més tristor l’estàtua del ciclista que hi ha a la cima no hi era, suposo
que no hi és per que al hivern la treuen per que no es faci malbé.
El següent
que vaig fer és el Peyresourde per la vessant Bagnères-De-Luchon. Després de
fer un Tourmalet aquest és més fàcil, tot i que aquest també té la seva pròpia
personalitat! la pujada es recte sense corbes i això el fa dur.
Finalment
vaig fer el Col d’Aspin. Quan el vaig fer els últims 5 quilòmetres eren tancats
per neu i la carretera sense netejar, jo com no volia marxar sense fer-lo vaig
tirar endavant. S'aprenen coses curioses, com que les sabates amb
enganxa-pedals van molt bé per caminar per la neu (és un molt bon substitut dels
grampons), i no sé si per sort o per desgràcia quan se t'enganxa neu a la
sabata el pedal no funciona, per sort per que quan et patina la roda un pot
posar el peu a terra més ràpid, però per tornar a arrencar és més difícil, ja
que ho has de fer amb suavitat, i sense pedals automàtics es difícil. El que si
que he de dir és que va pagar la pena ja que això només van ser 3[km], els
últims 2[km] van per la solana i la neu de la carretera ja era fosa i per tant
vaig tornar a gaudir el privilegi de tenir un port tancat a la circulació amb
un paisatge que els ciclistes no acostumen a veure.
