Crònica IM Nice,
per EXTREME MARC
Això de començar
una crònica costa molt, les dos primeres línies no pares de borra perquè no saps que posar així, que començaré
dient hola a tots i esperant que estigueu tots tant bé i tant feliços com el
Salvi i jo, (Extreme Marc).
Això ho dic
perquè aquest cap de setmana es va disputar l’Ironman de Niza (França) on dos
membres de La Salle hi participàvem amb diferents objectius:
Salvi: Acabar-la
i “fotra-li” un pal al Extreme.
Extreme Marc:
Acabar en menys de 10 h i classificar-me per “Hawaii”, podríem dir que es el
campionat del món de Ironman, la Meca per tots aquells triatletes que fan
Ironmans.
Bé ens situem al
dijous, la meva germana i jo sortim cap a Niza amb cotxe, tot carregat fins a
dalt amb la bici i les maletes. Com ja sabeu molts, el viatge amb cotxe havia
de tenir algun problema, i va ser així, el GPS ens va portar per una altre ruta
i vam acabar fent quasi 200km més.
Arribem per allò de les 5 de la tarda, fart de conduir (la meva germana
no té carnet i estava dels nervis amb el GPS) descarreguem i ens dirigim a la
zona Expo a recollir el dorsal, la informació i el braçalet de participant. Un
cop allà em dirigeixo al Stand de Sailfish on es troba en Ladi; qui em fa cinc
cèntims de com m’he de portar aquests dies i de les instruccions que hauria de
seguir per a la cursa, tot hi així quedem per fer un últim briefing el dissabte
abans de la cursa.
Divendres al matí
agafo el cotxe i em proposo fer un reconeixement del circuit de bici, 3 o 4
hores més tard arribem a l’hotel, mare meva, estic cagat m’ha semblat
llarguíssim i amb forces plans i baixades on poder anar a gaudir amb una cabra
a excepció de dos ports i una paret al km 20.
Dissabte arriben
els meus pares, l’Eric5 i l’Albert. De moment no sabem res del Salvi, tots
sabem que ha arribat amb un autocar i que es troba per Niza. Son les 18:00 i
toca fer el Check-In, mentre estic a la
cua per entrar a deixar la bici, la bike bag i la run bag, començo a
sentir: pssssssssssss, psssssssssss, ppssssssssss.... Em giro i veig a la gran majoria treien la pressió de les
rodes, decideixo passar ja que a mi mai m’ha passat res i sempre les porto a
7-8, inclús quan està a casa. A l’entrada a boxes un jutge et mira la bici i et
fan una foto amb ella, juntament amb una sincronització amb el teu braçalet i
el dorsal de la bici per controlar que ningú s’emporti cap de les bicis
estratosfèriques que hi havia per allà... Quan deixo la bici, tinc un càrrec de
consciència i torno per treure la pressió de les rodes com els demés.
Per la nit vam
anar a sopar tots plegats, i cal destacar el que vam menjar, ja que es algo que
porta bastant dubtes a tothom. Jo em vaig demanar uns raviolis farcits amb
salsa de ceps i una pizza calzone i per beure una gerra de cervesa, no fos que
l’aigua d’allà em senti malament... Per no perdre la tradició.
Estem a diumenge
i són les 4:45, sona la primera alarma, anirà sonant cada 5 minuts fins que
m’aixequi, aquest cop m’aixeco a les 4:55. Queda una hora i trenta minuts per
començar la cursa. (6:30). Em menjo dos bimbos amb nocilla i bec molta aigua,
preparo els bidons, i el menjar per la bici: (mig bimbo amb nocilla, mig
bikini, dàtils i figues) amb carrego la bossa i marxem tota la family cap el
pàrquing de l’hotel a buscar el cotxe, (la zona ironman està a uns 3.5 km de
l’hotel). El pàrquing està tancat! Són les 5:50 i no obra fins les 7. Em poso
molt nerviós i faig el passeig casi corrents cap a boxes a inflar les rodes i
posar el menjar. Al arribar, em diuen que no puc entrar, que ja han tancat! Em
poso histèric parlar-lo amb un voluntari i després amb uns jutges, els hi dic
que si cal que em penalitzin, però que em deixin entrar com a mínim a inflar
les rodes de la bici que sinó no podria participar, en un minut han cedit i
m’acompanyen, fins hi tot m’ajuden. Poso el aire i el menjar, amb les preses
m’he descuidat de posar el bidó. Començo a baixar cap a la platja i sento 3
minuts per la sortida. Buf! Quins nervis encara no m’he ni posat el neoprè, em
calço la part de baix i ràpid entro a la platja des de on els pros ja porten
uns bons metres nedats. Ja tinc el neoprè per la cintura i el Salvi em crida
Marc! M’ajuda a posar-me’l i m’explica que no es troba gens bé, que ha passat
la nit amb febre, vomitant i amb descomposició (Els 4 que van anar a dinar al
japonès el dia abans estaven igual). Ens trobem els dos al final del grup de
-55minuts. Es dona la sortida i no m’he posat bé la costura del neoprè, no
importa l’objectiu ja no es guanyar, amb tot el que ha passat aquest matí només
penso en gaudir-lo sense buscar temps i acabar-lo ja!
Comença l’aigua,
al sortir al darrere de tot no pateixo cap cop, puc nedar molt tranquil, penso
això és la glòria però el ritme és massa suau, decideixo buscar un ritme còmode
sense anar massa fort i començo a avançar fent “Slalom” entre els nedadors.
Comença la tornada a la platja de la primera volta de 2400 metres, un nedador
m’està començant a molestar i com veig que ja estic casi sol decideixo pujar el
ritme. Vaig agafant més grupets, sortim de l’aigua i els peus se’t claven a les
pedres de la platja, correm uns 20 metres i ens tornem a llençar a fer la
segona volta de 1400 metres. Al sortir he vist que no vaig tant malament, decideixo
apretar, i se’m ajunten alguns altres nedadors a l’estela. Això va millor penso
sortim de l’aigua i faig la transició la mar de tranquil.
Agafo la bici,
ostras! El bidó! no l’he posat i tinc la boca molt salada, em costa una mica
respirar, estic molt incòmode però se que per allò del km 20 hi ha el primer
avituallament, apreto fins allà, estic rodant entre 33 i 40km/h. Arribo a
l’avituallament m’agafo un bidó amb sals i un litre d’aigua, em bec la meitat i
el resta el guardo. A 2kms tenim la paret, l’única forta forta de la cursa, d’un
16% o així i uns 400m, perfecte! Li foto
un pal a la gran majoria, ara toquen tot de tobogans i pujades fins al km 65 on
començarà el port. Porto molt bon ritme, si tot segueix així això sortirà bé
penso. Però tot hi així m’intento mantenir a una mitja d’uns 30 -33 km/h. No hi
ha massa gent fent drafting ja que ho controlen bastant però si que començo a
veure gent que busca ajudes i s’enganxa a tothom que passa. Comença el port i
no em dono conta fins que porto la meitat, uns 10 km, s’està fent molt i molt
dur pensava que seria més fàcil, he començat massa fort però acabo arribant
cansat de la pujada però encara amb moltes forces. Durant la pujada m’han
passat 2 de la meva categoria, i anaven molt i molt forts a la pujada. Portem
uns 85kms, la meitat, a partir d’ara tot son plans i baixades, excepte un petit
port de 6 km a l’estil forat del vent. Tot va massa bé i per allò del km 100,
pam! Es gira tota la cursa, m’agafa un mal als peus que pensava que havia
solucionat ja dos mesos abans movent la posició de les cales. No puc pedalar ni
en pla ni en baixada, he de deixar el màxim de temps els peus morts, això és
una putada ja no puc fer res, he de fer els kms que queden així, casi em cauen
les llàgrimes del dolor i la ràbia, espero arribar al port, ja que en les
pujades el dolor desapareix, però a la pujada estic tant animat per fer-la que
començo massa fort, i arribo adalt rebentat. Ara només queda baixar uns 20 o
30km i després 20 km rodant. La baixada és algo tècnica i no cal pedalar però
en el pla. Buf m’omplo de força, m’acabo tot el bidó que porto i l’aigua me la
tiro a les cames, així es despertaran, passo per l’avituallament, m’emporto dos
bidons amb isotònic, això és divertit, perquè segons com, et tocava un gust
diferent depenent del avituallament. Queden els últims 20 km molt rodadors i
amb algo de vent, els faig força forts i aconsegueixo avançar a bastant gent oblidant
com puc el dolor, penso en res ja arribaré i per fi començaré la marató. Em bec
els dos bidons durant els 10 últims kms, tal i com em va dir el Ladi per anar
ben hidratat a la marató.
Per fi he
arribat, entro la mar de tranquil, deixo la bici i caminant vaig al servei més
pròxim, impossible fer res allà, faig un riu i decideixo que si m’apareix el
mal de panxa com sempre ja pararé en un altre. Agafo la meva bossa, em sento a
la cadira, parlo amb alguns de per allà, això es divertit i m’encanta, el meu
anglès no és massa bo però allà et transformes, estiro una mica i una
voluntària s’ofereix per posar-me crema, gran error ja que el neoprè m’ha
deixat el coll destrossat i la crema em pica molt. Decideixo que ja és hora de
despedir-me i començar la marató carregat amb els meus 4 bidons, 4 gels i les meves Newton.
Comença la marató
i el primer que veig és el meu pare, allà dins on ningú pot estar, aquest cop
no s’ha colat, ha pagat un vip per estar tot el dia on volgués, això és una
passada tot el dia jalan, beben el que volgués i podia accedir a totes les àrees. L’abraço i li dic que estic la mar de bé, que
no em fan mal les cames i no estic massa carregat.
La marató està
formada de 4 voltes de 10 km pel passeig dels anglesos, 5 km d’anada i 5 km de
tornada, amb 6 avituallaments i 6 dutxes (3 d’anada i 3 de tornada).
He sortit a
4’20”/km buf vaig massa fort, la primera volta la faig per sota de 50’, això
està molt bé però em trobo al Ladi i em diu muy bien Marc, però tranquilo que
és una maratón! Té raó, si vull acabar bé, he d’anar més suau, baixo a 5’/km i
la tercera al anar amb la passa trencada l’acabo fent a 5’30”-5’50”/km. Per
sort a la segona volta l’Albert i l’Eric m’han acompanyat una part cadascú i
m’han ensenyat les pancartes que han penjat per el Salvi i per a mi,
m’encanten, a cada volta les llegeixo: ExtremeMarc Hawaii T’espera i Salvi
demuéstrale a Fer que no eres su niña! Quins cracs aquests dos vaia suporters
ens han vingut a animar. Arriba l’última volta, vaig amb la passa trencada,
però veig un noi fent talons al cul durant un moment i ho decideixo
provar. Joder va perfecte! Puc estirar
les cames i pujar el ritme sense cansar-me massa, començo a accelerar, només
queden 10km començo a fer-los a 4’50”/km. Queden 3 km pujo encara més el ritme,
ara vaig a 4’30”/km, 2km, pujo encara més, estic a uns 4’15”/km i em mantinc
així avançant a tothom fins l’arribada, això s’ha acabat, per fi! S’ha fet
etern! Però ha estat divertit.
Ara toca animar
al Salvi i esperar a que arribi. Durant la marató me l’he trobat assegut al
terra amb els mitjons i les sabates tretes per culpa de l’aigua de les dutxes
que li ha provocat tot de llagués, ànims Salvi, estem tots enviant-te forces
per a que arribis i s’acabi el teu patiment, per fi ha arribat, amb tot el que
deu haver passat, però ja es finisher! Moltes felicitats Ironman! Quin crac!
Temps:
Extreme Marc: 10:30:12
Swim 57:42 – T1 4:28
– Bike 5:48:39 – T2 6:56 –
Run 3:32:26
Salvi: 12:14:09
Swim 1:04:31 – T1 5:51 – Bike 6:02:32 – T2 7:38 – Run 4:53:35
Des de Barcelona
em diu el l’Albert Roig, que el Roman i el Toru, veuen que he quedat 2n.
Ara toca descansar,
però abans d’anar al llit, miro el facebook, quina alegria veure tothom que
m’ha seguit per la web no m’ho esperava i em va fer molta il·lusió, moltíssimes
gràcies!
Som a dilluns al
matí i vaig a la expo a comprar 4 cosetes. A l’entrada llegeixo slots Hawaii,
pregunto i em diuen que ho sabre a les 2.
Anem a
patejar-nos una mica la ciutat, fins a les 14:20 que ens presentem per saber si
el primer havia renunciat, ja que jo pensava que només hi havia un slot, però
de sobte diuen que a la meva categoria hi ha 2! Estic classificat, marxo a
Hawaii! Quina il·lusió, objectiu complert! Criden el meu nom i pago la inscripció,
he complert això està fet, ja puc relaxar-me.
Agraïments:
Primer de tot als
meus pares i la meva germana per animar-me tant, acompanyant-me en tot,
ajudant-me i patint al meu costat alguns dies el meu mal humor perquè les
sensacions no eren les que volia, etc.
Al meu entrenador
Roman Castaño, un crac, que ha fet tot que el meu objectiu es fes realitat
també per fer tot allò que estava a la seva mà per animar-me i adaptar els
entrenaments setmana rere setmana sabent que hi havia alguns que no feia.
Al Fer per aquest
ànims que sempre et dona i les seves publicacions i privat donant ànims i dient
que la sort no existeix que cadascú és fa a ell mateix.
A l’Albert i
Eric5, que sempre han estat allà ajudant, i compartint entrenaments per a que
no anés sol i no me’ls saltés.
Al David Campa
per el seu caràcter, ànims i com m’ha fet millorar gràcies a les seves classes
de natació.
A tots els
membres de La Salle Triatló per haver estat allà tots els entrenaments
animant-me i donant-me forces, seguint-me per la web, o desitjar-me sort
simplement pel facebook. Moltes gràcies a tots! Són uns cracs!
I per últim al
resta de gent amics i companys que em van seguint i preguntant-me que trobo
fent això.
