LA MARATO SEGONS L’ALBERT CASAS
Doncs personalment, moltíssima ràbia interna per no poder-ho fer com ho tenia preparat per contratemps estomacals. La setmana vinent la tornaria a córrer. Tot va anar com la seda fins el Km23, on em va agafar un flato de collons, i vaig haver de baixar la mitja que anava portant de 23' els 5Km, a 24-25' els 5Km. Per recuperar-me vaig anar fent glopets d'aigua, i tot semblava que millorava i ho superava. Del Km26 al Km32, tornava a més o menys el ritme que volia de 23' cada 5Km, però...aix amic...a partir del 32 va arribar el que no tenia planejat i que em va fotre la cursa enlaire. El resultat dels glopets per superar el flato, sumat al gel del KM20 i el del KM30, em van resultar un còctel, provocant-me un tall de digestió i una baixada de pressió de tres parells de collons. En conseqüència, una autèntica odissea arribar a poder finalitzar la marató, quelcom que finalment com es diria "por mis cojones que la termino"!! Total, del KM35 al 40KM, ja no sé ni quina mitja portava però superava els 6'xKm, era el trote més cochinero que us poguéssiu imaginar. Bufff, que dur!! però...el millor estava per arribar...del 40-42Km...aix... els dos quilòmetres més llargs de la meva vida. La p...recta del paral·lel no té fi!!!! veus allí al final, l’estàtua de la plaça espanya i penses...va que ja hi som...que ja hi som??? del Km40 al Km42, la realitat es que me les veia i desitjava, ja no per fer un trote cochinero, sinó realment per fer un sol pas més. Vaig fer aquest sector, literalment caminant, pensat a cada passa que a la següent cauria a terra per desmai. D'aquí, que el meu temps per fer aquests dos quilòmetres va ser "nada más y nada menos" que...27'57'' (No hase falta desir nada más).
Quan per fi vaig creuar la línea desitjada (imagino que no ho deuria fer amb gaire bona cara), automàticament em van venir a recollir dos ATS. Amb ells vaig estar en un lateral només creuada la línea d'arribada, automàticament em van començar a entrar rampes per tota arreu, crec que si es pogués tb se m’hauria enrampat el "3r anillo esfinteriano", jeje. Allí em va veure el Fer on em va ajudar juntament amb l'ATS a estirar els bessons, que en aquell moment era el que apretaba, mentre em deia..."Bienvenido al mundo de las maratones"!!!, jajaja...que caaabr... Total, després de superades les rapes, em van intentar incorporar ( Fer, esto te lo perdiste ), i automàticament vai fotre dues rujades que gairebé inundo tota l'Avinguda :S la qual cosa no va agradar gaire als ATS, fent-me tornar a estirar a terra i no deixant-me moure i prenent-me la pressió ( arribant a sentir a un d'ells com proposava agafar l’ambulància :S ). Total, finalment i passat més o menys un quart d’hora, vaig aconseguir incorporar-me com vaig poder, tremolant i tiritant vaig anar a recollir la roba al guarda-roba, i vaig anar a buscar la moto per tornar a casa. De camí, també vaig haver de fer una última parada just abans d'agafar la ronda per “rujar” un altre cop.
En fi, ha sigut la prova que no sabria si dir la més dura que he fet fins ara, però sí amb moltíssima diferència la que més he petit per poder acabar-la. L'any que vé, més i millor. Hi tornaré per treure'm l'espina i veure quin temps puc ser realment capaç de fer!
Tuchu.
MARATO SEGONS JAUME SABATÉ
Personalment Marato no gaire satisfactoria.
Fins la 1/2 Marato tot perfecte, bones sensacions i passant a 1h31' i mantenint un ritme comode a 4'45".
Pero quan començo a enfilar la Diagonal direccio a Glories noto que no vaig del tot fi i el ritme puja fins a 5'/km. A partir del km33 segueixo incrementant el ritme per km i passat el km35, just a l'Arc de Triomf, decideixo caminar perque les cames no em responen.
Intento alternar caminar amb alguna cosa semblant a correr pero em costa moltissim. Camino per Ronda Sant Pere, la Catedral i Paral.lel. Trigo gairebe 15' en fer els ultims 2km's i entre decebut amb un temps de 3h38'.
Esta clar que tot suma pero no amb aquestes sensacions. 2a Marato (la 1a al 2010 a Bcn tambe) i 2a que acabo amb mal gust de boca.
Part positiva? El bon paper dels companys, el suport d'amics i familiars, el bon ambient que es respirava pels carrers de Bcn, el circuit espectacular passant per punts emblematics de la ciutat...
Salut i a tope!
Jaume.
MARATO SEGONS SERGIO VAZQUEZ
Satisfacción personal al conseguir algo que hace un año ni me lo planteaba... El 1er objetivo era terminarla con un poco de dignidad, el 2º intentar terminar por debajo de 3h30.
La idea era llevar un ritmo constante de unos 4'55''km y así fue hasta el km32 en el que paramos a echar la meadita...a partir de aquí un flato muy molesto que fue desapareciendo a medida que me fallaban las piernas. Poco después, por el km34 me encontré con el famoso muro... Solo quedaban unos 8 km así que no habia otra que sufrir y esperar con ansias los avituallamientos que quedaban... Paralelo se me hizo eterno, me ardían todos los musculos de las piernas pero conseguí arrastrarme hasta la meta con los ánimos de mi amigo (a diferencia de mi, él si que habia hecho los deberes...) Tiempo final: 3h33'
Muchisima gente animando, buen ambiente, buena organización y muy buena temperatura. Ha sido una gran experiencia que habrá que repetir! eso sí, con una mejor preparación.
CRONICA SEGONS EL JOSE
Al mes de Gener vaig der-me el proposit de fer una MArató i per proximitat i calendari vaig entendre que la millor opció era la de Barcelona que es celebrava a finals de març.
El primer dilema es fixar-se un entrenament que permeti fer la cursa amb una minima solvencia pero sense trencar-se abans d’hora.
L’Abel em va passar l’entrenament de l’any passat i vaig trobar que tenia un comprimís adequat entre volum i potència.
A mesura que avançava l’entrenament vaig superar certes pors, com per exemple fer una tirada de 30 Km seguits, i crec que amb bastant bona nota. Mentalment es fonamental creure’t que ets capaç de fer-ho. En general la Marató, a diferencia d’altres curses te un component mental importantissim , i qui l’hagi fet alguna vegaza m’eentendrà.
Tret d’una grip a les ultimes dues setmanes tot estava preparat per al gran dia. Última setmana de tranquilitat i el diumenge cap a la cursa.
El dia es va llevar clar i presagiava calor: la hidratació era bàsica. Ens vam trobat amb l’Albert Casas, el Sergio, NAvasa i l’Eric. El Salvi i el Pau estaven deixant la roba al guardaroba i no vam coincidir.
Puntualment a les 8.30h donen sortida: emoció fins al limit amb musica de fons de la Caballé i el malograt Fredy Mercury….primers Kilometres d’adaptació i a partir del km 5 a agafar ritme …Em vaig trobar molt bé: de pusalcions anava perfece +/-162 pulsacions; ritme putser massa alt 4´45´´min/Km. Al km 15 seguia mantenint el ritme i la gran afluència de gent que no paraven d’animar feien posar la pell de gallina. Tenia la sensació que alguna cosa gran estava fent.
A mitra cursa em trobava proa bé i vaig pensar en apretar una mica, pero putser vaig precipitar-me perquè a partir del Km 30 vaig començar a patir de cames…oer mes que abaixava el ritme les cames no deixaven de fer-me mal….Jose, veu mes aigua, em vaig dir…ja m’havia pres dos gels (putser van ser pocs) pero tenia clar que el que estava patint era el famós mur. En aquell punt en va sobtar agradablement una pancarta que deia literalment “si no pots superar el mur amb les cames…fes-ho amb el collons!!!” Poc a poc vaig arrivar al Km35 fent una mitja de 5´20´´ min/km, quan de cop i volta se’m creua una senyora gran que atravessata de forma temerària el riu de atletes,,,no vaig poder-la esquivar de cap manera i tots dos vam caure a terra…cagundeu!!1 en fi l’ajudo a aixecar-se rezant perquè no s’hagués fet mal….pero de cop al aixecar-la se’m enrampen els dos isquios a l’hora….ara si que estava fotut….em vaig deixaar caure de cul (per sorpresa de la senyora) i un cop a terra vaig fer estiraments durant uns 30’. M’aixeco com puc i penso….si camino un pas no acabaré…la única opció es arrencar a córrer des del primer moment!! Aixíi vaig ho vaig …Finalment els dos últims kilometres de pujada pel paral.lel se’m van fer eterns….la estatua de la Plaça Espanta es veia molt lluny i vaig decidir abaixar el cap mirar a terra i no pensar en res mes que no sigui córrer….Ariibo finalment a Pça. Espanya on hi havia un ambient impressionat!!! Emocionat creuo la meta i miro el rellotge 3h37´: acabar: objectiu aconseguit. Em proa feines podia donar un pas més per la sensació d’haver assolit un objectiu mes no te preu.
Ens veiem a la propera
JOSE
CRONICA SEGONS SALVI
El dia prometía, ja que no vaig caure a la trampa de avançar l´hora i quedar-me adormit.
Vaig dormir bé, vaig sopar be....etc.
L´única cosa que vaig fer ja a la moto va ser pujar a casa a canviar les vambes amb les que tenía que correr. Em feia mal la planta del peu, segur que no hagués pogut correr amb aquelles molésties. Bueno, ja al calaix vermell amb el Pau(pq amb tothom que que haviam quedat ens vem perdre) a punt de començar i la gent molt animada, vem comentar que estavem a punt de correr una Marató, algo que fa un any ho veiam molt molt lluny. No sabíam com ens aniría però almenys estavem dispossats a intentar-ho
Fins el km 5 mes o menys no em vaig enterar de que estava en cursa perque només vaig estar pendent de buscar lloc per correr. (mes o menys per aquí em vaig trobar l´Erik que tenía molésties al genoll. I el tiu la va acabar. Gran Erik !!) La veritat que no tenía pensat fer un temps en concret, vaig pensar que ja improvitzaría. Tan que al Km 11-12 amb la gent animant i la adredalína, em vaig despistar i vaig fer-lo en menos de 4m. Llavors vaig pensar....cuidadiín, centra´t !!!!
Un cop ja feta la mitja créia anar molt be, potser massa bé. Això es almenys ho que créia.
Com era la primera marató vaig pensar que acabaría fent un pet més endevant i llavors vaig encarar la segona meitat una mica tranquil. Llavors vaig trobar al Albert Navasa, anava molt be el tiu. Ens vem dir cuatre coses( shghgfgfd gddhg cansat fffffbf). I vem continuar.
El pas per Glòries va ser molt espectacular, ja que la gent s'obria a mida que anavem arribant. Com una etapa de pirineus del Tour. A partir d'allà va ser molt curiós perquè anava fent amics de cursa i mica en mica, o per rampes o problemes varis tornava a quedar sol.
Un cop ja a dos Kms, encaràn el Paral.lel, la adrenalina de l'arribada ja em va portar fins el final que va ser súper emocionant. Una abraçada al Pau i l'Albert ja a l´arribada per felicitar-nos. Havia fet la primera Marató !!!!!!
Ara, a repetir !!!!!!!
CRONICA SEGONS EL PAU
Jo que sempre que he tingut molta por a les llargues distàncies, em vaig proposar sortir amb calma pero a un ritme constant, fins el quilòmetre 4 no vaig mirar el rellotge i del 4 al 5 el temps que marcava el gps va ser el de referència per fer els primers 25. Si podia aguantar a 4:20 4:25 aquesta primera part em regalava a mi mateix 15 segons de més per fer la resta de la cursa. La sorpresa va ser que vaig poder continuar més o menys a aquest ritme fins al final de la cursa. 3 hores i 8 minuts és molt més del que m´esperava.
En quant als companys del club que em vaig trobar durant la cursa: L´erik al costat del camp nou, a ritme constant i parlant amb fluidesa, informant que el salvi estava per allà al davant per deixar les coses clares. Per cert, a destacar la foto de l´erik a la pàgina oficial d´en joseph Ajsram, bona llebre. El crit d´ànim d´en toro al kilometre 21!! jo sèrio concentrat i ell anar rient, com si fos la transició d´una duatló, que gran! Al loro, en Borrell s´em posa al costat just pasar l´arc del triomf: Vaig a donar una volta avui que es pot correr tranquil em comenta. M´anima i em dona força per continuar sense afluixar. A 100 metres està en Navassa que fins aleshores estava imposant un ritme molt bó, sense les lesions i molesties hauria fet un temps increible. A l´arribada en Salvi, sempre al davant, rient, ens donem una abraçada i cridem: ja està fet!!
Felicitats a tots i a la organització!!
