Comte Dràcula al Red Hook per l'Emili lincoln

Igual que un servidor aprofita el velòdrom per entrenar triatlons els amants del ciclisme de pinyó fixe també ho fan, de manera que entrenem tots plegats. Aprofitant que es celebrava a Barcelona el red hook criterium, la cursa de ciclisme urbà amb pinyó fixe més important, vaig anar a veure com corrien els meus companys, el que en teoria havia de ser un inofensiu passeig en el que aprofitaria per acabar el carret de fotos va acabar sent una gran experiència que no va acabar fins a altes hores de la matinada, vaig estar col·laborant amb un comissari anti-dopatge, faig fer la feina que en el argot ciclista es diu fer de vampir i tindria l'ocasió de conéixer en persona al compte Dràcula un alt comissari internacional del anti-dopatge esportiu.

Al principi res rellevant, mirant les diferents curses, fent fotos, xerrant amb els companys... El que s'acostuma a fer quan un va a fer d'espectador a en una cursa. Però tot va transformar-se al caure la nit. Vora quarts de vuit arribà a Barcelona comte dràcula es ficà a la seva cova, i ordena a Vicenç (mariscal I del seu exercit) que li portés la primera classificada i als 5 primers classificats per fer-lis l'extracció de sang i l'anàlisi d'orina. Per que el control es doni per vàlid s'ha de garantir que el corredor no faci cap cosa rara des que baixa de la bicicleta fins que se li fa l'extracció i per això comte Dràcula necessità 6 ajudants, 6 persones que no li traguessin l'ull de sobre al participant durant aquest període i un d'ells vaig ser un servidor, tant tranquil que anava jo fent fotos quan Vicenç va proposar-me la feina o més ben dit va infectar-me i va transformar-me en vampir.

Segons diu la llegenda la primera nit amb la nova vida, essent súbdit de comte Dràcula un ho passa malament, doncs és mentida per ara cap efecte secundari, puc prendre all, em veig reflectit als miralls.... tot absolutament igual, la vida de vampir no és fàcil però tampoc és un martiri com diu la llegenda ja que tot i ser vampir es pot menjar all, sort ja que jo la vida sense menjar all no la puc concebre...

A les 8 fora la cursa de les fèmines i en acabar les vampiresses són les que es van ocupar de custodiar i dur a la guanyadora fins a la guarida de Dràcula i fer-li el control de orina i sang. Després a les 9 començà la cursa masculina, en aquell moment ja vaig tenir la total transformació, ja m'havien sortit els ullals i acabada la cursa Mariscal I va fer-me responsable de custodiar al segon classificat.

La feina semblà fàcil havia de seguir al segon classificat però finalment la feina es va complicar bastant ja que el que em tocava custodiar va acabar la cursa molt empipat i amb una adrenalina no va saber assimilar el resultat fins una bona estona després. Primer va tirar la bici, va anar a cridar l'organitzador i tot això amb una munió de seguidors i periodistes que observaven tot el que feia. Poc a poc a tornar en si i va anar al públic a fer-se un bany de masses, va anar a canviar-se les sabates al furgó del equip i va tornar al podi. Tot això jo perseguint-lo vaig saltar la tanca darrera ell, vaig haver de obrir-me pas entre la gent perquè no se m'escapes, vaig haver de perseguir-lo per tot el recinte i el noi precisament no anava lent. Durant la cerimònia del podi ja vaig mantenir-me a distància, no fos que l'ampolla de xampany acabés a sobre meu i per desgràcia meva quan se li acabà el xampany es tirà al public i jo un altre cop vaig haver de saltar la tanca i fer colzes per obrir-me entre la gent i que no se m'escapés

Finalment es va calmar i vaig poder dur-lo cap a la guarida del comte Dràcula, encara estava empipat per la segona plaça però ja més calmat. En arribar jo em vaig quedar a la porta i ell va entrar i he de dir-vos que vaig tenir sort ja que va ser el primer en pixar i per tant el primer en marxar. Altres vampirs no van tenir tanta sort com jo i van haver d'acompanyar-lo al hotel a buscar el un document d'identitat, però per sort el meu un cop baixada la ràbia d'haver quedat segon va ser molt aixerit i assenyat. El gran problema el va patir un company vampir que li va tocar espera molt, l'atleta que havia de controlar el pobre es va posar molt nerviós i no li venia la pixera. Va haver-se de beure dues ampolles grans d'aigua i ni amb això hi havia manera, fins passat dues hores no li va venir.

Aquí el Mariscal I consultant l'agenda

Jo vaig esperar-me fins al final per solidaritat i perquè mentre estàvem a dintre va començar a ploure i volia esperar que s'eixugués el terra abans d'agafar la moto. L'espera va tenir la seva recompensa ja que acabat el control vaig poder entrar a la guarida de comte Dràcula i la veritat no és ni de bon tros com la pinten a la tele. Res de sales gòtiques fredes plenes de taüts, res d'això, senzillament era un vulgar vestuari amb lavabo al fons. Però la gran recompensa, poder xerrar llargament amb comte Dràcula, una conversa que clarament demostra que les històries de ficció per terrorífiques que siguin mai arriben a superar la realitat, quina feinada i quina vida més trafegada que du Dràcula amunt a vall i sense saber on serà la nit següent ja que les analítiques han de ser sempre per sorpresa.

Tots els vampirs esperant que comte Dràcula acabés,
la foto la va fer l'Eric primer cop que agafà una càmara de carret

Eus aquí la història de la meva transformació si em veieu més lleig, no crec que sigui per això encara tinc molt de cabell com per ser un nosferatu, com he dit abans puc menjar all, puc reflexar-me al mirall i suposo que com tot home de Déu si em disparen amb bales de plata quedaré greument ferit, per tant la meva transformació en vampir no m'ha produït cap efecte secundari advers, ni tant sols a les nits, segueixo sortint les nits buscant belles i verges donzelles, però el que desitjo fer amb elles no és precisament mossegar-lis el coll.

Debut en travessies: Biniancolla-Punta Prima, per Carles Manich

Arribat l’estiu, amb la calma d’unes de les vacances més merescudes que he tingut (les de després de la selectivitat) i per tal de carregar bateries pel curs que s’aproxima, no hi ha res millor que sortir de la rutina de sempre i provar noves experiències triatlèticament parlant. Aquesta és la crònica que narra la meva primera travessia nadant, precisament en un dels llocs més paradisíacs del Mare Nostrum: Menorca.

Com cada estiu al mes d’agost toca viatjar a l’illa del mar, el sol, la vela i la calma, al poble de Fornells, la seu del Half que ben segur que faré algun dia. Aquesta vegada, però l’estada ha coincidit amb la del meu company de fatigues, l’Adrià, que ha vingut a passar cinc dies a un poble a prop d’on estic jo. Aquesta, per tant, ha sigut la ocasió perfecta per quedar i fer alguna cosa que no sigui cansar-se i repartir pals, com navegar, banyar-se a platges, visitar coves amb caiac i recórrer l’illa en moto en busca de cales.

Però totes les flors i violes s’acaben quan ens decidim apuntar a la travessia de Biniancolla-Punta Prima, un circuit de 1900 m situat al sud-est de l’illa. El dia 21 d’agost quedem a les 16:00 a Punta Prima per passar llista, recollir els obsequis de la cursa i estar llestos per agafar el bus a les 16:30 que ens portarà fins a Biniancolla, el punt de sortida. Tot està molt ben organitzat: quan arribem allà, una furgoneta ens esperarà per ficar-hi les bosses, que en acabar la cursa ens les tornaran a portar cap a Punta Prima (l’arribada). En el nostre cas, però, els dos hem tingut la sort de comptar amb l’assistència de les mares, que a més de guarda-roba també han fet de fotògrafes i suport moral (avantatges que tenim els júniors). Al bus els nervis no se’ls estalvia ningú, però per sort queden camuflats darrere el bon ambient de la gent i les ganes de gaudir de les increïbles vistes que ens esperen.

En pocs minuts el bus obra les portes i la gent comença a baixar cap a una cala petita amb l’aigua tant cristal·lina que es veuen perfectament els peixos i els bancs de sorra del fons. Li dic a l’Adri “tranquil, ara ja tot és tornada”, i ens llencem al mar per fer unes quantes braçades. En 10 minuts la gent es comença a situar a la línia de sortida i així, sense més cerimònies, donen la sortida amb un “tres, dos, un, ja!”.

En pocs segons l’aigua canvia de color i passa de ser perfectament transparent a ser tot espuma, peus i braços que et van passant pel damunt. Jo pretenia prendre’m la cursa en calma, però em veig obligat a SORTIR A TOPE per escapar d’aquest túrmix. Poc a poc vaig trobant el meu lloc entre la multitud i quan per fi començo a veure alguna cosa que no siguin bombolles, apareix davant meu un home literalment caminant per sobre les aigües, tal i com ho heu llegit. Sóc conscient que he sortit fort, però no m’esperava arribar a tenir al·lucinacions pel cansament! De repent veig una roca gegant, plana per sobre, amagada tres dits per sota el nivell del mar i no em queda altra opció que passar per sobre de quatre grapes i tornar-me a capbussar. Recupero el ritme de braçades que portava perquè encara em veig pressionat pels de darrere i m’enganxo a un grupet que m’avança per la dreta. Ha sigut tot tant ràpid que no he tingut temps de pensar en res més que no sigui sobreviure, però un cop situat a la cursa començo a gaudir de la travessia.

La temperatura de l’aigua és ideal, refrescant però sense arribar a ser freda, i el sol espaterrant fa que encara sigui més agradable ficar-s’hi. Tot i que és la tarda encara hi ha molta llum, i es veuen perfectament les roques, els peixos i la posidònia. De meduses, ni un tentacle! No com l’any passat, que es va anul·lar la travessia per culpa seva! Amb tot això començo a tenir bones sensacions, així que decideixo mantenir el ritme que portava des de la sortida. No tinc temps de mirar el rellotge per mirar el temps que porto, però quan calculo que dec portar uns 10-15 minuts, començo a veure els bancs de sorra que anuncien que s’acosta el final!

Aixeco el cap i veig l’última corba abans d’entrar a la platja. No baixo el ritme, al contrari, començo a accelerar juntament amb els que tinc al voltant. Passada la corba ja es veuen les banderes de la meta clavades a la sorra de la platja i, seguint el lema del club, en acostar-se el final, APRETO! La sorra del fons comença a acostar-se a poc a poc, i quan falten pocs metres per arribar a la platja començo a córrer cap a la línia d’arribada mentre sento el meu nom i el del nostre club pel megàfon. Acabo la cursa amb un temps de 28’ 23”, 62 segons després que l’Adrià, que ja m’espera a l’avituallament amb les altres feres afamades. Ara entenc la pressa que tenia tothom per arribar! Un altre dia que mengin abans de sortir de casa, així no atropellaran als pobres que acabem de dinar!

  

Malgrat l’estrès de la sortida, com el de qualsevol triatló, penso que ha sigut una experiència preciosa, tant per les vistes com per l’ambient i la organització, i la recomano a tothom qui vagi a passar les vacances a l’illa per aquestes dates, sobretot per aquells que, com jo, vulgueu debutar en travessies a mar obert. I per acabar, preneu exemple i recordeu: SORTIREM A TOPE I AL FINAL APRETAREM!

Carles Manich