“Memento Mori” (recorda que has de morir)
Esclau portador
del llorer a la antiga Roma
Com ja heu de saber aquí a la
salle sabem cuidarnos i sabem organitzar bé les coses, per aquest motiu
l'últim repte del tres pics havia de ser la cursa de les Ardenyes, Aquesta
cursa es fa a Santa Cristina d'Aro i aprofitantnos de la hospitalitat del nostre
company Banuti també hem aprofitat per anar a passar el cap de setmana de tres
dies al seu càmping.
Jo vaig arribar el divendres al
vespre poc abans de l'hora de dinar i quan vaig serhi el conserge del càmping
va dirme que no era el primer en arribar, un matrimoni jove havia arribat
abans i era ja al restaurant sopant. Jo vaig anar a deixar l'equipatge al bungalou
i vaig anar al restaurant on esperava trobarme a en Domingo (el matrimoni jove
que era al restaurant), però no! En Domingo a última hora va decidir anar a fer
el duatló de Sant Andreu de la Barca i no venir, el matrimoni jove eren en Marc
i la Sílvia! Ja eren al segon plat per lo que vaig esperar que arribessin en
Ferran i l'Abi per sopar amb ells. Finalment varem sopar tots tres i el
matrimoni jove va quedarse a fer la sobre taula amb la nostre companyia. En
Jaume (el maître del restaurant) van cuidarnos molt bé, no només a l'hora de
sopar si no que a més a més i ens va preparar uns entrepans per podernosels
esmorzar el dia següent abans la cursa.
El dia següent la cosa va anar
d'aquesta manera, en Marc va aixecarse molt aviat, com que corria molts
quilòmetres havia de començar més aviat. Jo vaig oferirme a portar a en Ferran
a Santa Cristina d'Aro per que l'Abi no hagués de matinar. Per això vam esmorzar
l'entrepà que va prepararnos en Jaume al bungalou i vam marxar cap a la cursa,
a dos quarts de deu vaig anar a veure com sortien els que van anar a fer els 21
quilòmetres (en Ferran en Fer i en Xavi), vaig escalfar i a les 10 estava ja
preparat per sortir per fer els meus 10 quilòmetres.
Una cosa vaig aprendre l'any
passat a la lliga de duatlons que quant més lluny estiguis de Barcelona menys
participants hi ha i per tant més possibilitat tens de puntuar, doncs això és
el que vaig trobarm'hi. Vaig sortir el primer, i després de un quilòmetre
seguia el primer! Això em va fer que sentís el vertigen d'anar al davant,
m'acollonava veure que ningú m'avançava ja que sóc perfectament conscient de
les meves poques virtuts a l'hora de córrer i per tant veure que ningú
m'avançava m'acollonava ja que també era el primer cop que feia aquesta cursa i
per tant no sabia el que m'hi trobaria, poder jo ho estava donant massa als
primers metres?
Després del primer quilòmetre un
em va avançar i anava a un ritme molt més alt del que jo era capaç d'aguantar,
per tant la única cosa que vaig fer és veure com m'anava trient metres passa a
passa. Vora el quilòmetre 3 ja no el veia i sentia l'alè del tercer al meu
clatell, em va intentar avançar (de fet em va avançar), però a la primera
pujada es va quedar al darrere i vaig començar una cursa en solitari. La
veritat és que anava molt acollonit, no sabia com gestionar això d'estar en
posició de podi, no sabia que fer i encara menys perquè no em coneixia el circuit,
finalment vaig decidir per seguir amb el mateix ritme e intentar que no
m'atansés el tercer ja que no em veia capaç de discutir una plaça al últims
metres. La cursa va anar pujant fins el quilòmetre 7 on vaig carenar i vaig
començar a baixar i just començant la baixada em vaig trobar al primer aturat i
vomitant al mig del camí, vaig pararme a preguntar si es trobava bé i després
de donarme el seu vist i plau vaig apretar a córrer com mai, era baixada i
anava primer! Aquí em sentia totalment descol∙locat, Què fotia jo a la primera
plaça!!! però vaig ser lo suficient covard com per accelerar encara més, tenia
el cap l'obsessió que de cap de les maneres volia discutirme una plaça a pocs
metres de l'arribada!!! Els quilòmetres que quedaven de baixada els vaig fer prou
ràpid com per anar sol i veure que ningú em perseguia, ni a les clarianes era
capaç de veure al segon, però tot i així vaig intentar apretar més! Uns metres
abans de l'arribada s'havia de creuar una riera, en aquest punt de la cursa jo
vaig tenir un privilegi respecte a tots els altres participants, van posar un palet
per no haverte de mullar els peus en creuarla, jo vaig ésser del pocs
privilegiats que ho va tenir ja que el següent de la Salle en passar va ser en
Xavi i quan ell el creuà el palet ja estava enfonsat sota el fang. Total
finalment vaig arribar el primer en solitari tot i que hi havia un grup de més
de cinc persones a l'arribada que s'havia perdut i va escurçar 3 quilòmetres la
cursa. Però això no em treu el mèrit d'haver arribat el primer!!
Acabada la cursa vaig anar
ràpidament a buscar la meva botifarra perquè ja m'ho veia venir, havia de
fotremela abans que arribessin els afamats dels 21[km], i sort que faig
ferho ja que quan els de la mitja van anar arribant la calma i la tranquil∙litat
va acabarse. Em va donar temps de menjar, estirar, recuperar les meves
pertinences i a mesura que anaven arribant companys xerrar amb ells. Un cop
tots els de la mitja van serhi ens vam agrupar a l'arribada per esperar al
Marc que encara era fent la marató. En aquest cas qui es mereix el premi són
l'Abi i la Sílvia que van estar animant a tots els corredors amb una energia i
eufòria lluïa molt l'arribada, valia la pena fer la cursa només per el fet de
ser animat per aquelles dues fémines.
Finalment en Marc va arribar en
sisena posició amb un temps de 4h19'43''. Enhorabona Marc!! Com sempre tan
Extrem! I un cop tots agrupats vam tornar al càmping que en Jaume estava
esperant nos amb una excel∙lent paella! Un altre cop en Jaume ens va sorprendre.
Per la tarda després que en Tuchu i en Xavi es tornessin cap a Barcelona no vam
fer res especial, tots estàvem cansats però sabíem que si ens quedàvem a
l'habitació seriem englotits per el llit, per això vam decidir anar al vaixell
pirata, a la pedra i a donar un tomb per Platja d'Aro. Una cosa vaig aprendre,
no val la pena anar a platja d'Aro, és com un Andorra la vella però a la platja
i sense botigues d'esport, com podeu veure no se m'ha perdut res en aquell
ressort per turistes.
En realitat aquest passeig era
només per fer gana ja que per sopar en Jaume ens havia preparat un altre
excepcional banquet, aquest cop per que no quedéssim farts del menú ens va
proposar un plat fora de carta. Mireu si ho va fer bé que fins i tot els
llepafils del club van quedar satisfets! Després tots al llit que estàvem bastant
cansats (fins i tot l'Extrem ho estava)
El dia següent també va anar tot
genial! Despertatnos sense pressa, esmorzar, com sempre en Jaume ens va fer un
esmorzar de primera i després sortida en bicicleta per estirar les cames. Vam anar
fins a la Bisbal i tornar, tots en grup i de xarrera, i com sempre els que
estaven més forts tenien més xerrera que els que anaven ofegats. Bé al final
van sortir un 40 quilòmetres per tant només vam fer lo suficient per fer entrar
la gana... La tarde va ser bastant més tranquil∙la que la anterior. Jo vaig anar
a llegir la premsa a una cala propera, la parelleta Extrem va anar al cine i en
Fer ja va marxar cap a Barcelona. Vam sopar en Ferran, l'Abi i un servidor en
un dels bungalous i després ens vam quedar a jugar a un joc de taula, una tarde
de lo més tranquil∙la.
El dia següent l'Abi i en Ferran
van marxar d'hora i en Marc la Sílvia i jo vam anar amb l'Anna Banus a fer
padelsurf per acabar de fer un cap de setmana totalment complert ja que el run
el teníem fet, el bike també i faltava alguna activitat d'aigua per fer el cap
de setmana tri complert
Emili Lincoln
