Foto de Bea
CRÒNICA DE MIRE "la OLÍMPICA"
Tot comença un
dimecres sopant unes pizzes a la Salle… “Va, que fem, estaria be fer un triatló
abans de Berga?” “Vinga, quins n’hi ha de pròxims! La vila… i un Olímpic a Andorra!!
Pot ser el meu primer Olímpic, i un bon entreno per Berga!!”
Doncs som-hi, i a
Andorra ens vam apuntar un quants!
Dissabte tarda
tocava recollida de Dorsals i deixar la bici a l’estany d’Engolasters. Es el
primer triatló que faig amb dos boxes diferents!!
La carretera fins allà és amb moltes corbes (la
baixada amb bici haurà de ser amb prudència!), i la quantitat de triatletes que
hi ha deixant la bici fa que es formin unes bones cues! Estem una bona estona
abans no aconseguim aparcar el cotxe i anar a boxes. Flipem amb la rampa que hi
ha de sortida de boxes! Això ho haurem de fer caminant si no volem deixar-nos
el cor de camí! El troç de cursa des de la sortida del llac fins a boxes es
força llarg i alguns metres no estan emmoquetats. I ja comencem a pensar, com
ens costarà això.... Però també ens agradar patir, així que forma part del joc!
L’endemà, a les
6:45 obren boxes. Jo arribo hiper puntual (he dormit ben poc, despertant-me tot
sovint, els nervis ja han fet de les seves!). Al cap d’una estona veig al Joan
Carles amb la Cristina, que ja han deixar les bambes i van a buscar alguna cosa
per esmorzar. I derrapant arriben el Salvi, els Alberts (Botet i Casas) i el
Pau, que han tingut problemes per trobar lloc per aparcar. Així que nosaltres 6
pugem al bus i cap a Engolasters! A boxes ja ens trobem amb el Jordi i el
Ferran. Son les 7:45 (fa bastanta rasca!) i la primera sortida no es fins les
9:30 així que, un cop deixat tot el necessari a boxes, fem un tomb per la zona.
Quin lloc més bonic!!
Idíl·lic escenari
per una triatló!!!
A falta de 30 min
per la sortida ja ens posem el neoprè.
Aquí ens trobem la Maria, que com que fa l’sprint ha pujat amb un bus
una mica més tard! Està preparada i una mica nerviosa per la seva primera
triatló, però amb moltes ganes!
De l’olímpica, hi
ha dues sortides de nois i després la de noies amb la gent de relleus. Jo ja em
quedo amb el Botet (que surt a la segona sortida) i la Tere (una noia de
Infinitri que es una màquina). I com no, l’Albert ja ha arribat (després de córrer
3 kms per pardines fins arribar a Engolasters! Aquest suporter/mecànic/massatgista
no falla mai!!! jeje, tot a punt per veure la sortida de natació!
Després de les
dues primeres sortides, ens fiquem a l‘aigua. No em dona ni temps d’aclimatar-me
i estirar els braços que ja sona la botzina!! Quin estrés!! Em poso a nedar a tope!!
La part de natació la faig molt còmoda, encara que no se si per l’estrès de la
sortida o els nervis, no puc respirar cada tres braçades i ho haig de fer cada
dues! Es curiós, com cada cop que avanço un noi, em dona la sensació que es
piquen i acceleren el ritme!! Seran. ......cabsxczxyrons.. així que faig un
mini sprint, i els vaig deixant enrere!
El segment de bici
es en general, molt agraït, ja que hi ha
molta baixada en el primer tram. Arribant a la Comella, 1,1km de forta pujada,
que son dues corbes fortes, i altre cop baixada! I serà tot baixada fins la
segona volta, on pujarem per l’Obac i enfilarem cap a Engolasters. Es fa una
mica dur. Rampes de fins el 10%. Aconsegueixo adelantar a dues noies a la pujada
que ja no veuré més! Vaja, que els hi foto el pal com deu mana!!! Però, a mi
també me’n foten algun doncs com no, la Tere aquí em passa rapidíssima,
arribant al desviament de les Planes cap a la Comella. Passats uns metres veig
al Marc i l’Eric que m’animen de lluny! Que oportú! Quina canya, han arribat
fins aquí, un del llocs més complicats del circuit per animar-nos!! Arribant a
la Comella em trobo a la Patty una amiga Andorrana que fa la triatló per
relleus, que m’avança, però aconsegueixo enganxar-me i ja no la deixaré fins a
boxes. Porta un ritme molt fort, i a roda es va tant bé! J
Deixem la bici, i
ala. L’últim segment, córrer!!! La primera volta de 5km se’m fa molt llarga, però
vaig tenint el suport de la gent que em va animant! La segona ja es fa més
lleugera (encara que només psicològicament), perquè per la resta cada cop vaig
mes lenta i les pulsacions son més altes… Arribant a meta, em passa una tia com
una fletxa! “Que cabrona!!”, penso. La veia de lluny i em pensava que no m’atraparia....
L… haurem
de millorar el segment de running sens dubte!!
Però per fi...no
falten ni 100m…”Això ja està!” Un petit sprint, i meta!!!! Al final, 2,49 molt
contenta, i amb ganes de repetir!!!
També agrair la
visita del Lobezno i la Bea que van pujar fins a Andorra a donar ànims i
suport!!
La Salle ha fet
molt bon paper, amb molt bona representació, tant a la Sprint com la Olímpica! (i
si el Tuxu i el Joan Carles haguessin inscrit el club com la Salle Triatló i no
la Salle Triatlon encara haguéssim quedat millor com a clubs! J Tendremos que dar clases de idiomaaaas!
jejeje!! O el Pau, que ho va fer com La Salle! Haurem de coordinar-nos a veure
com ens diem!)
Fer, ahora, si,
vale lo de Olímpica! J
Pròxim repte: Half de Berga! A tope!!
Mire.
**********
CRÒNICA DE MARIA
A buscar emocions enlloc de contraban de tabac al país dels Pirineus
Dissabte 28 de juliol. Després d’un matí de no parar i de no haver
dormit excessivament gaire per quedar-me veient la inauguració dels jocs
olímpics, passats dos quarts de cinc de la tarda, Vinokurov guanya la medalla
d’or olímpica. Després de la victòria del de Kazajstà, el meu pare diu que
m’acompanya a Andorra a buscar el dorsal i deixar la bicicleta. Carreguem la
bici al cotxe, agafo el volant i cap al Parc Central d’Andorra la Vella a
cercar el dorsal. Un cop tinc el dorsal, hem de tornar a pujar al cotxe i
enfilar cap al llac d’Engolasters, lloc on es desenvoluparà la secció de
natació i es trobarà la T1. A mesura que
ens anem apropant al llac, allò és un caos de cotxes, de gent i de bicicletes
però tenim sort i nosaltres podem deixar el cotxe a dalt de tot. Munto la roda
del davant i a fer el caminet amb la bicicleta fins a la T1. Allà, em trobo al
Salvi, al Pau, al Tuxu, al TheBotet i a la Mire. Els nois m’ajuden a col·locar
la bici i que em quedi ben clar per on s’ha d’entrar i sortir per fer la transició.
Estic un poc nerviosa però no gaire. Ho estava més dijous i divendres pensant;
Maria, perquè sempre et deixes enganyar pel teu germà? Qui et manava
estrenar-te en un triatló i més, en el d’Andorra: transicions separades, una
secció de bici de baixades i baixades amb unes corbes de “pa habersematao Paco”
i una pujada que et feia entrar un en calor? Arribaré bé havent entrenat només
dues setmanes? La liaré a les transicions? Bé, què us haig de dir, tots els
dubtes de “novata”.
Un cop la bici a lloc, a la Mire ja l’havia perdut de vista i els nois
havien d’anar a fer la compra al supermercat així que el meu pare i jo vam
aprofitar per donar-li una ullada al llac. Un caminet un pèl llarg de transició
però un paratge molt bonic. Visualitzo el meu terreny de joc i fem via cap al
cotxe. De tornada baixem pel segment ciclista i vaig gravant al meu cervell
totes les corbes perilloses, algunes de 360º, però totes molt ben marcades i el
tros de pujada, dissenyant la meva estratègia mental. A les nou del vespre arribem
a casa, cansats, preparo tot: neoprè (això és una altra història), el gorro i
les ulleres, les sabates de la bici, el casc, les ulleres, les bambes, dorsal,
xip, gels, etc. Reso per no deixar-me res perquè amb tanta cosa, tot és
possible, sopo i me’n vaig a dormir perquè no m’aguanto.
Diumenge a les 6:15 del matí sona el despertador. Esmorzo, em preparo i
cap a Andorra falta gent acompanyada dels meus pares i d’una tieta. Anem a la
T2, deixo les bambes i cap a l’autocar que l’organització té preparada per
pujar a la T2. Pugem abans de l’hora prevista però millor, així podré veure a
tots els Lasalleros que com que fan l’olímpica i jo al debutar, em decideixo
per l’sprint, no coincidíem a priori. Arribem a la T1 i apa, a posar tots els
trastos a la bicicleta, el neoprè, etc. Als boxes conec les propietàries de les
bicicletes dels meus voltants i totes igual: a la bicicleta, frenarem tota
l’estona, ai les corbes, etc. Pujo cap al guardarroba i em trobo a tota la
tropa posant-se vaselina i barallant-se amb els neoprens. Els hi desitjo sort,
ells em diuen que tranquil·la, que segur que ho faré molt bé i que gaudeixi i
llavors apareix el meu pare que havia pujat en un dels autocars pels
acompanyants. Anem veient les sortides de tots els de l’olímpica fins que ens
criden perquè ens anem posant en fila per quan sigui el nostre torn d’entrar a
l’aigua. Mentrestant, alguns comencen a sortir: primer en Cesc Godoy seguit per
en Xavi Llobet i després, van apareixent tots els nostres: el Salvi, el Pau, el
Casas, el Botet, el Joan Carles, el Ferran i la Mire (no m’enrecordo de l’ordre
gaire bé) . Tots els nostres feien molt bona cara perquè alguns sortien morats
i començaven el caminet de pedres fins la T1. Al cap de poca estona, entren els
nois de l’sprint a l’aigua, i poc després d’ells, les noies i els tres o quatre
de relleus. Per sort no ens tenen molta estona flotant i sona la sirena.
M’he
col·locat bé a la sortida i començo a tirar. Primeres braçades amb neoprè i
decideixo respirar cada dos. Agafo un bon ritme, només veig el caiac davant i
una noia un pèl més avançada que jo. La primera boia es veu un pèl lluny però
en quant enganxem els nois i els comencem a passar, es va fent més divertit.
Primera boia, segona i enfilem cap a la sortida. En sortir de l’aigua, el meu
pare em crida: Maria, vas tercera! I jo, flipant però feliç! Surto i inici de
la transició. Vaig corrent i tot mentre em descordo el neoprè i em trec el
gorro i les ulleres avançant tios que es queixen per les pedretes. Penso, ja em
passaran tots en la bici.
Arribo a boxes, em poso les ulleres, el casc, el
dorsal, mitjons i sabates de la bici i els gels a la butxaca i apa, a començar
l’Angliruper sortir de la T1. Mortal. Pujo a la bici i apa, a gaudir. I és el
que he fet en tot el sector de la bici. Anar baixant, traçant corbes, frenant
però sense por. Alguna noia m’ha passat però no excessives. Quan arribem a
baix, hi ha un tros pla on em trobo a una altra noia i ens coordinem les dues
per fer relleus cosa que ho agraïm mútuament.
Arribo a la T2, transició que
quasi em passo el box, penjo la bici, em poso les bambes, em trec el casc, giro
dorsal i a córrer. La part de córrer se
m’ha fet un pèl pesada. No estava cansada i sabia que només eren 5km però la
recta d’anada em semblava interminable. Corrent sí que m’han passat unes tres o
quatre noies però bé, diria que he anat a un ritme constant.
Un cop feies el
canvi de sentit, m’he començat a trobar millor, al cap de poc, ha aparegut el
Salvi pel darrere i després l’extreme Marc i l’Eric donant ànims m’han
alleugerit molt el darrer km. Tant que he apretat fins al final! Entrar a meta
ha sigut xulíssim, sentia els crits de la família i estava allà el Salvi també
esperant.
I llavors hem esperat al Pau, al Tuxu, al Jordi Puigdollers mentre
anàvem recuperant, descansant i recollint trastos. Han aparegut el Ferran, el
Botet i el Joan Carles i jo he hagut de marxar sense poder veure la súper Mire
que ha fet una grandíssima cursa també. M’he quedat sense costellada però
m’imagino que us heu posat les botes. Per rematar el triatló, per la tarda m’ha
tocat lligar tomaqueres i arrencar herbes...
Gràcies a tots per tots els ànims que m’heu donat i perquè sou tots uns
autèntics cracks!M’ho he passat en gran aquest cap de setmana! Enhorabona a
tots pels súper resultats!
*********
Post cursa, fotos de Bea
