Triatló de Cala en Blanes. Per Elisabet
i Carles Manich
En acabar el mes de juliol amb el curs d’anglès a Irlanda, el ritme
d’entrenaments torna a començar. Veient la mala experiència de l’any passat em
plantejo la tornada en acció d’una altra manera. A principis d’agost de l’any
passat, ansiós per a tornar a cremar energies després de l’estada a Irlanda, em
vaig posar a entrenar fort des del primer dia, cosa que em va provocar el
síndrome de la cinta iliotibial, una lesió molt molesta que em va tocar el nas
durant tota la següent temporada.Havent après la lliçó, començo a entrenar de
manera molt progressiva, donant temps per a habituar-me a les noves plantilles
de córrer i insistint molt en la tècnica de natació. Per a assegurar-me de
complir el pla d’entrenaments establert, m’inscric una vegada més al triatló
sprint de Ciutadella de Menorca de finals d’agost, ja que és allà on vaig a
passar les vacances. A més, la pressió per a agafar una bona forma per aquesta
cursa és forta, tenint en compte que aquesta pot ser una de les últimes
triatlons que faré com a cadet i que la probabilitat de fer podi encara és
esperançadora.
A mida que s’acosten els dies vaig controlant el número d’inscrits a
l’esdeveniment, especialment els de la meva categoria i comparo els temps dels
altres cadets en les edicions anteriors, per a saber amb qui em podré veure les
cares. A vegades em sorprenc per la meva competitivitat. Us confessaré que
sovint busco fotosdels meus contrincants més perillosos a Internet per a
tenir-los fitxats durant la competició. Jejeje...
Dia 30 d’Agost, el gran dia.
Em desperto ja pensant en la competició, que comença a les 7:00 de la
tarda. Em preparo tot el que necessito seguint la llista i comprovo dues
vegades que tingui les sabates de bici, no sigui que me les torni a deixar com
ja em va passar a l’Ametlla... Dono consells a la meva germana petita, que
també s’ha animat a participar en la distància infantil i sense donar-me compte
el matí ja ha passat i em trobo carregant les bicis dins el cotxe.
Un cop arribats, amb molt temps de marge, ho deixo tot al box, vaig al
lavabo dues-centes vegades i mitja, escalfo una mica i em dirigeixo cap a la
línia de sortida per veure la meva germana, on ja hi ha tots els nens
col·locats i preparats per escoltar el tret de sortida.
Pocs minuts després del triatló infantil som nosaltres els que ens movem
cap allà per a escoltar les indicacions del circuit de natació, que és d’anada
i tornada rodejant dues boies situades a uns 375 metres de la platja, però que
ni el jurat té clar el sentit de rotació.
No puc evitar els nervis que augmenten els instants abans de la sortida,
però penso que estic satisfet amb els entrenaments que he anat fent des que
vaig tornar del viatge. He pogut entrenar sempre que he volgut en aigües
obertes, pedalar per carreteres de relleu molt variat i he arribat a poder
tornar a córrer a una mitja de 4:00 min/km. De sobte, inesperadament, donen la
sortida. No em dóna temps ni de posar el crono en marxa. Tot són cops, empentes
i ofegades. No es veu res, el mar és tot escuma. El circuit d’anada i tornada
està muntat dins un canal molt estret que forma la cala de Cala en Blanes. Això
fa que els nadadors no es puguin separar i que hagin de nedar amuntegats uns
sobre els altres, esquivant la gent que ja està nedant en direcció contrària.
És el circuit més caòtic que he vist, en el que un se sent realment identificat
amb l’expressió que va utilitzar el nostre company Emili dient “meduses en un
túrmix”. Nedo com puc, engegant a passeig tota la tècnica perquè em prous
feines tinc espai per a fer la braçada. Em deixo portar pel corrent de gent que
m’obliga a girar cap a l’esquerra. Devem haver arribar a la primera boia.
Tornem a girar cap a l’esquerra, segona boia i enfocant la recta final. Bé...
no es pot dir exactament que sigui una recta sinó una muntanya russa que va
pujant i baixant per a esquivar altres persones que venen de cara. És un dels
pocs circuits de natació on podries parlar del seu relleu i desnivell positiu i
negatiu, ja que no pares de passar gent per sobre i per sota.
Per fi surto de l’aigua, que sembla aquell caldo de Nadal espès i molt
carregat que prepara la mare, en la que no es veu el fons i vas xutant roques
que sobresurten de la sorra mentre corres els últims metres amb l’aigua fins els
genolls. Faig una transició rapidíssima, de menys de 30 segons i em poso a
pedalar esbufegant i intentant calmar-me una mica després de tantes emocions.
Mentre em vaig cordant el calçat a sobre
la bici m’enganxo a un participant que porta un bon ritme i amb pocs minuts
se’ns afegeixen uns quants més.
Cap al quilòmetre 6 veig un altre grupet que
ens avança amb un ritme bastant superior al nostre, així que sense pensar-nos-ho
dues vegades, un parell d’atrevits del nostre grup i jo ens hi posem a roda. Qui no s’arrisca no pisca, que diuen!Rodem
fent relleus a una velocitat mitja d’uns 36 km/h i poc a poc anem guanyant
posicions. Mentrestant la família i el Pau, un amic que ha vingut a passar les
vacances a Menorca, m’animen des de la sortida del boxes, en cada una de les
tres voltes que formen el recorregut. Quan acabem els 20 km i ens acostem a
l’àrea de transició, m’enduc una “bufetada”: veig un cadet que comença el tram
de córrer. Immediatament, seguint el lema del club apreto, ja que s’acosta el
final. Sortirem a tope i al final
apretarem!
Salto de la bici deixant les sabates enganxades als pedals, entro al box,
busco el meu lloc que per sort és dels primers, em poso les sabates de córrer i
amb pocs segons ja sóc a la pistaun altre cop.
Els primers minuts de la part de córrer sempre són els pitjors, però per
sort he entrenat les transicions i això m’ajuda a habituar-me un altre cop al
ritme de cursa. A mida que em vaig recuperant del canvi començo a agafar
velocitat i em poso a avançar gent com un desesperat. Corro a una mitja de
4:00-4:10. Sento que la gent m’anima i em felicita, fins i tot els corredors a
qui avanço i jo els ho agraeixo animant-los també. El que més m’agrada
d’aquestes curses és el bon ambient que hi ha, on tothom és simpàtic i
respectuós. Recordo que en les dues edicions anteriors, a la segona volta
corries amb la posta de sol just a davant, i això feia la cursa encara més
agradable. Aquesta vegada el cel està tapat, però té l’avantatge que no fa
tanta calor. Aquest circuit de córrer sempre m’ha agradat: és planet, seguint
la costa per dalt uns penya-segats i al final de cada volta hi ha un
avituallament on et pots refrescar amb aigua fresca tirant-te-la per sobre. Tot
això fa que sempre corri de gust i millori les meves expectatives pel que fa al
temps, en la tercera disciplina.
Em dirigeixo cap a l’arc, avanço les últimes posicions, faig el darrer esprint
i travesso la línia de meta. Ha estat una de les curses amb millors sensacions,
dins aquesta modalitat, però encara no he vist el full de resultats. Em
refresco, menjo, estiro i quan sento pels altaveus que ja es poden veure els
resultats em llenço sobre l’acumulació de gent que hi ha al voltant del plafó d’anuncis.
Em vaig esmunyint entre la gent (és el que té ser primet) i agafo les primeres
posicions davant el paper. Busco el meu nom: Carles Manich... temps total: 1:07:15...
posició cadet masculí: 2a posició!!
Ha estat una bona cursa!!!
I ara, us deixo amb la meva germana Elisabet, que avui s’ha estrenat amb la
seva primera triatló:
Hola per si no em
coneixeu sóc la germana del Carles, l’Elisabet. Només he fet una cursa però era
una duatló i aquesta és la meva primera triatló.
Uns dies abans de
marxar, a Menorca el Carles em va proposar de fer una cursa, però amb la
condició que entreni molt a Menorca, per estar ben preparada per la cursa.
Malgrat que serà un gran esforç ho accepto.
Li pregunto el
Carles com puc entrenar i ell immediatament em fa un plàning.
Un cop arribo a
Menorca començo a entrenar, no immediatament però seguint el plàning.
Avui és el dia,
estem arribant a Ciutadella, un cop arribat allà anem a buscar el xip i el
dorsal...
Anem a boxes i
m’ho vaig preparant tot, com fa el
Carles.
Em vaig
col·locant a la línia de sortida i ens expliquen quin circuit hem de fer i de
cop i volta, sense adonar-me ja estic a l’aigua començant a nedar com puc entre
l’altra gent. Em començo a quedar sola. Al sortir de l’aigua em comença a
agafarun flato impressionant. Al entrar a box em fa més mal i em fan parar i
respirar. Al cap d’1 min en poso les sabates, el casc, agafo la bici i
me’n vaig d’una revolada.
A la bici em
recupero i tot i que vaig l’última no em desanimo i continuo la cursa. En
acabar el tram de bici vaig a boxes i deixo la bici, em trec el casc i me´n
vaig corrent. Quan arribo a dalt de la pujada, noto que no puc respirar, els
metges de l’ambulància em fan parar, m’obren els braços i al cap de 2 min em
deixen continuar i acabo el tram de córrer. En veure la meta aprofito les poques
forces que em queden a les cames i faig l’esprint final. La meva mare m’està
esperant allà per fer-me una forta
abraçada.
I al final, ens
han donat una medalla a tots els que hem acabat la cursa infantil!!!
Elisabet i Carles Manich.
