QUIÉN SE ATREVE?

El company Òscar Gallego ens envia aquest repte...

quién se atreve?

GAS!!

VOLS FER TRIATLÓ? VINE A LA SALLE!!!

Arranquem un any més, el 4t del nostre club. I com vem dir a la reunió, amb més il·lusió encara que el primer!

Tenim un grup molt consolidat, que juntament amb les noves incorporacions farem una gran pinya en aquesta nova temporada 2013.

El bon equip de duatletes que hem format intentaran possar les coses difícils als equips de primera divisió de la lliga catalana. A més a més, el punt de qualitat que ens falta a la natació per estar a les posicions davanteres en els triatlons, es veurà solventat gràcies a la nova incorporació d'aquest any: David Campà, amb el qual les millores en l'aigua arribaran ben aviat. Això sumat al nou equip d'entrenadors de la resta de disciplines farà que estem més preparats per encarar l'any nou.

A banda de duatlons i triatlons, seguirem competint en curses a peu de mitja i llarga distància (5km, 10km, 21km, 42km), seguirem corrent en les curses de muntanya amb més motivació encara, farem el circuit d'aigües obertes de Marnaton (i altres travessies que ens animem), donarem gas a la BTT, a les aquatlons i fins i tot en la lliga de canicross.

Si us agrada l'esport outdoor en general, us convidem a que ens coneixeu... que coneixeu la Salle Triatló.

Què oferim?

1. - Dispossar d'una instal·lació per entrenar: la Salle Sport & Fitness (carrer Lluçanés, 45 BCN)
2. - Assistència als entrenaments del club (*horaris d'entrenament).
3. - Roba de competició a preu de cost (tritrajes i top+short "dos piezas")
4. - Regal/obsequi de club (samarreta + bossa)
5. - Descompte en la llicència federativa (35€ abonarà el club pels socis que porten un any o més amb nosaltres i que hagin puntuat en mínim 5 curses de la lliga de clubs de duatló o triatló. A més regalarem 4 llicències gratis entre tots els socis). 
6. - Descomptes a botigues i marques.
7. - Assessorament nutricional i de mesures ergogèniques (xerrades, tests, clínics, cursos, etc.)
8. - Molt bon ambient.

 *Horaris d'entrenament

Quines obligacions comporta associar-se al club?

1. - Federar-se i competir amb el club la Salle Triatló.
2. - Competir amb la roba del club.
3. - Competir en el màxim de proves de la FCTRI.
4. - Màxima implicació possible amb el club.
5. - Donar bona imatge del club.
6. - Assistir als entrenaments.

Objectius del club?

A qui va adreçat el club?

1. - Alumnes Salle (possibilitat d'obtenir crèdits)
2. - Alumnes URL (possibilitat d'obtenir crèdits)
3. - Externs

*És a dir que el club està adreçat i obert a tothom.


Què he de fer per pertànyer al club?

1. - Pagament anual: obligatori (per qui vulgui formar part del club, però vulgui entrenar en un altre lloc)
2. - Pagament mensual: opcional (per qui vulgui entrenar amb el club)

QUOTES

Per més info.:

• Mail: fcorralrey@salle.url.edu
• Google+: La Salle Triatló
• Facebook: La Salle Triatló (pàgina) / LaSalle Triatló (perfil)

GRÀCIES PER LA VOSTRA ATENCIÓ.

SALUT I TRIATLÓ PER TOTHOM!!

TEMPORADA 2013, RESUM

Si algú de vosaltres no va poder venir a la presentació de la nova temporada 2013 de la Salle Triatló, aquí deixem un video explicatiu del que més o menys serà aquesta nova temporada...

Demà tindreu tota la resta d'informació que es va donar dimecres a la presentació, salut!!

Gràcies als que veu poder venir, ens espera un any força interessant!!

 

 

 

 

DEMÀ, XERRADA INFORMATIVA

Demà dimecres a les 20:30h farem la xerrada informativa i presentació de temporada 2013.

Si tens ganes de fer triatló, duatló, curses de carretera, o de muntanya, si vols fer aquatló, o travessies en aigües obertes, o si t'animes amb el teu gos a fer canicross...

Demà no podeu fallar.

Us esperem!!

EXTREME MARC A HAWAII

Crònica  del meu primer IRONMAN WORLD CHAMPIONSHIP

Com la majoria de vosaltres ja sabeu, i pels qui no ho saben, el passat 24 de Juny em vaig classificar pel "campionat del món d’Ironman" (3800m swim, 180km bike i 42km).

Aquest va tenir lloc a Hawaii el passat 13 d'Octubre, concretament a Kona.

Per sort en aquest viatge ens vam juntar dues famílies, la Lladó i la Martínez, abans d'arribar l'illa ja tremolava, els volcans van entrar quasi en erupció i un riu de lava es va emportar la casa del nostre guia (ens explicava que de petit un riu de lava s’havia endut casa seva).

Aquest viatge ha estat una gran experiència. Per això, abans de començar amb el dia de la cursa, faré una petita introducció de les dues setmanes anteriors, en teoria per aclimatar-nos però la veritat és molt diferent.

El primer dia ja estàvem a la platja prenent el sol, fent body board, i mirant una tortuga que ens havia vingut a donar la benvinguda. L’endemà vam anar a nedar una miqueta a una zona secreta que ens havia recomanat un submarinista natiu que feia molt bones fotografies. En Guillermo i jo nedàvem mentre el papi, la mami, la Marta i la Vivi ens intentaven seguir en uns kaiaks. Després de fer 4000m i ja tornant cap el cotxe desil·lusionats per no haver vist res, bum! La Vivi ens comença a avisar que veu dofins no molt lluny de nosaltres, sense dubtar-ho anem a buscar-los, amb les GoPro a la mà ho gravem tot, impressionant, nedar amb un grup d’uns 15 dofins durant mitja hora no té preu. Sols amb això ja valia la pena el viatge.

Pels matins normalment sortíem a córrer, fèiem uns 10 km a primera hora i sempre el mateix recorregut, hotel - white sands beach i tornar, per la mateixa carretera on faríem en uns dies la marató.

Els matins que no anàvem a córrer, anàvem al Pier, era la zona des d’on es realitzaria la sortida de natació. Durant les dues setmanes que vam estar es realitzaven entrenaments de 7 a 10 a.m amb avituallament i guarda roba. Les boies estaven ja posades, les mateixes que el dia de la cursa, des del primer dia que vam arribar, per tant normalment acordàvem anar fins la boia del km1 o 1500 i tornàvem.

 

Pel que fa als entrenaments de bici, vam fer uns 4 o així amb un total d’uns 250km o una miqueta més. En la seva majoria ens preocupàvem més de veure el circuit, de fer-nos vídeos amb les GoPro o bé ens escaquejàvem i fèiem menys del que havíem acordat. Tot hi això vam aconseguir cobrir tot el circuit tant amb bici com amb cotxe

 

 

 

L’inmensitat de l’ IM

Durant les dues setmanes anteriors, les marques comercials es situaven tant al circuit de bici oferint els seus productes gratuïts, com avituallaments, o bé, al circuit de córrer, les marques havien llogat cases a la mateixa carretera, des d’on muntaven carpes en els seus garatges per a que t’hidratessis o mengessis els seus productes tant de dia com de nit. Entre elles estava la de Blue, a la que em va convidar el Frode (DISTANCE) a entrar a la casa i veure tots els seus productes amb més detall.

Per altre banda la fira està situada per tot Kona. Hi trobàvem la part Ironman oficial al costat de la transició en l’hotel Marriot, on agafaves el dorsal i la bossa del corredor, al darrera trobàvem una carpa immensa, que feia de botiga només de productes IM. Per tot el centre del poble, les botigues oferien els seus espais per a les marques, és a dir, durant una setmana la botiga buidava tots els seus productes i s’instal·lava allà una marca com Zoot o Mavic, tot hi això hi havia una zona de gespa davant de l’oceà amb tots els stands de totes les marques, on s’oferien les novetats cara al 2013.

Pel que fa als voluntaris hi havia 5000, per tant sols 2000 participants, i tots ells sabien que havien de fer en tot moment i on havien d’estar (no com aquí).

El circuit de bicicleta estava marcat amb cartells on advertien de la nostra presencia amb cartells com: "CAUTION ATHLETES IN TRAINING" o "CAUTION IRONMAN ATHLETES IN TRAINING".

El check-in és interesant, el fan el dia abans i segons el dorsal és a una hora o una altre. Primer de tot, uns nois et pregunten la marca de les teves bambes, i metre un altre t’inspecciona la teva bicicleta per donar-te el vist bo, una filera de gent, amb llibretes, van apuntant cadascun dels components que portes tant a la bici com de les sabates, el casc o les ulleres. Al passar aquesta zona, se’m assigna un voluntari que m’ajudarà a deixar la bicicleta i les meves bosses, mentre m’informarà de tot el recorregut que haure de fer a l’endemà, on trobaré els lavabos, la previsió del temps...

Ha arribat el gran dia:

Són les 4am i encara no estic gaire nerviós, faig el meu ritual: dos bimbos amb nutella i una ampolla de 1'5L d'aigua que ja no em deixarà fins que entri a l'aigua. Arribem a la transició on ens marquen amb el nostre número a cada braç. 2000 participant i ningú ha fet més de 20 segons de cua! D’aquí passes a comprovar el teu chip i a unes balances on ens pesen. Seguim el recorregut que ens porta a una platgeta amb un avituallament, on podem deixar les nostres bosses pre-swim, a partir d'aquest punt només queda una cosa per fer, entrar a la transició per un dels seus arcs, anar fins la bici i deixar-ho tot apunt, hi ha manxes per tot arreu els voluntaris t'ajuden a inflar les rodes i si necessites quelcom t'ho porten. Nois estic escrivint això i m'estic quedant curt en comparació en com és en realitat.

De sobte pum! Són les 6:30 i acaben de sortir els pros. Vaig a despedir-me de la família, al Guillermo l’he perdut fa estona i entro dins l'aigua. L'entrada és molt tranquil·la, ja que tenim com 200metres d’escalfament fins arribar a la sortida (swim area). Són les 7 i es dona una sortida,resulta estranya, primer ens diuen “go go go!!” i sortim tots, als pocs segons es sent una bocina i el famós canonàs que dona per començat l'Ironman de Hawaii. (Total 3 sortides en 10segons)

Començo a nedar i decideixo gaudir de tota la cursa, tots sabem que no he pogut entrenar com volia i que no estic en forma, i com la majoria m'han dit això és un premi que he de gaudir i no pas com una cursa més a la que he d’anar a buscar millorar la meva marca. Amb aquesta filosofia, començo a nedar a bon ritme i amb molt bones sensacions, l'aigua esta molt bona i sé pel que m'ha dit tothom que rebré del principi al final, tothom té un nivell similar, cosa que farà que ens mantinguem en pelotó tota l'estoma. Ho entenc i vaig conscienciat, però res ni sols cop un parell de patades a un que em tocava els peus, passo per sobre a 4 o 5, i un parell de placatges, fora d'això mantinc un ritme alt i bo, el circuit és molt dur psicològicament, es tracta de fer una recta d’uns 1700m, 100m i tornar en línia recta la resta. Les sensacions són bones, decideixo posar-me al costat d'altres i com no m'importa petar a l'aigua començo a divertir-me picant als del meu voltant per mantenir-me distret, de sobte veig el final del circuit d'aigua, queden uns 700m i decideixo apretar i posar-me davant del meu pelotó, 3 em segueixen però quan queden 400m torno a fer un altre canvi de ritme i ja em perden, quines bones sensacions penso, es de les vegades que més he gaudit nedant i la que més en un triatló.

Faig una transició tranquil·la, se que no hi ha gens de presa em dutxo, em calço i agafo la bici.  Se que ara comença la pitjor part de l'Ironman però he escoltat els consells del Guillermo per a qui es la tercera participació a Hawaii, i se que té raó quan em parla de la duresa d'aquest circuit i quan em diu que al començament tothom em passarà però que després cadascú es col·locarà al seu lloc.

M’he dividit el circuit en unes 7 parts: transició - sortida kona, kona-aeroport, aeroport-benzinera, benzinera-Hawi, Hawi-benzinera, benzinera-aeroport i aeroport-transició.

Transició - Sortida Kona: Surto de la transició amb la bicicleta a un costat i m'hi pujo amb algunes dificultats, en només 200m, ja em trobo al resta de la família Martínez i Lladó animant-nos mentre lluiten per mantenir les seves posicions a primera línia, de fons sento un soroll que tots els membres de La Salle Triatló reconeixeríem, el "claclaclaclaclaclacla" de la càmera del meu pare fent 100 fotos/segon. Ara m'esperen uns 7,5km d'anada (en un falç pla que em posarà al meu lloc i on em passa el Guillermo) i 7,5 de tornada on em torno a trobar a tota la família que s’hi ha desplaçat. Des d'aquest punt tota la part de bici serà sol, sense ningú, amb molt sol i molt vent.

Kona - Aeroport: Aquí em trobo 10 kilometres amb tobogans d'uns 2km on molta i molta gent em passa. Penso que com segueixi així la cosa, no trigaré massa en ser l'últim, però miro el garmin i porto una mitja de 35km/h i pujant, vaig massa ràpid i queda molta calor, vent i kms per davant; decideixo gaudir del paisatge i la cursa mentre la gent em segueix passant.

Aeroport - Benzinera: (50km) amb 17 tobogans. Agafo el ritme de carrera que decideixo portar fins que comenci la tornada, amb una cadència alta i forçant al mínim les cames. De moment encara no hi ha vent i puc mantenir un bon ritme, per estrany que sembli no es formen pelotons, tot hi que hi ha molta gent al circuit, ens deixem els 13m mínims per considerar-se drafting. Quan portem 7 tobogans arribem a un dels punts claus d'aquesta part, la típica recta que tots ens imaginem de Hawaii, és tal i com us la imagineu, lava a ambdós costats de la carretera, asfalt negre i amb la línia discontinua groga tant típica de les pel·lícules, miro cap al final per veure on acaba i veig com fa una curvatura mig difuminada amb la calor. Quan vaig més o menys per la meitat, apareix un vent impressionant, que ens fa passar de casi 40kmh a 15kmh en un instant, amb paciència i mirant el poc paisatge que hi ha segueixo conscient de que encara no puc apretar. Per fi arribo a la zona de la benzinera on trobo les dues famílies animant i amb cada membre situat estratègicament per animar-nos i aconseguir les millors fotos, veig el meu pare amb la càmera enfilat a una muntanya per poder aconseguir les millors de totes.

Benzinera - Hawi: son uns 25km d'anada, amb més pujada que baixada i amb tots els tobogans amb algo més de desnivell. Els agafo també amb calma però per sort els últims 7km son com un port, la pujada a Hawi on donaré la volta. La  conec de sobra dels entrenaments que he fet amb el Guillermo, i decideixo anar suau al principi per preparar les cames per la resta de la pujada, quan em noto bé començo a apretar bastant, la pujada és el meu punt fort i tot i que el vent estigui en contra si puc apretar en algun punt és aquest, començo a passar a molta gent, algun s'intenta enganxar però en qüestió de metres torno a estar sol. De sobte veig al Guillermo tornant, em porta 4km. Dono la volta a Hawi, s'ha acabat la pujada.

Hawi - Benzinera: En aquesta part, casi tota de baixada és on em preparat l'estratègia per atacar i anar forts, a més el vent el tenim a favor, un vent que ens impulsa a rodar durant els primers 10km per sobre dels 50km/h. Com no noto les cames carregades decideixo seguir ja que penso que no estic forçant, però error! més endavant ho pagaré. Tot hi això vaig pensant en les vistes que he vist anant cap a Hawi, les rectes i els tobogans amb Mauhi al fons, la lava i el oceà al costat... em deixo portar.

Benzinera - Aeroport: Arribo a la benzinera on trobo un altre cop tota la família animant, això m’ajuda però encara queden uns 50km per arribar a la transició i això ja estarà fet, se que la part dura comença ara, no he pogut entrenar volum, ni la suficient potència de cames. I ja començo a fer figa. Segueixo gaudint del circuit km a km però arriba un punt que els tobogans, el calor i el vent es tornen insuportables fins al punt d’haver de posar el plat petit en les baixades per no parar-me pel vent. Ja no tinc cames i he passat a ser un cadàver més, aquest tram de bici s’està fent molt lent, els kms no passen, tots els tobogans son iguals i no saps si l’has superat i estàs al següent o encara és el mateix. Però gràcies a la coca cola fresqueta dels avituallaments, acabo arribant a l’aeroport.

Aeroport – Transició: Només queden 10km, uns 5 tobogans, decideixo apretar fins la transició ja que tot i tenir les cames mortes, se que quan comenci a córrer em respondran perfectament i podran agafar un bon ritme sense problemes. Arribo a la transició i llenço la bici a un voluntari.

Faig una transició tranquil·la passant pel lavabo, parlant amb un parell de voluntaris, canvio mitjons, em calço les meves noves Newton Distance S, m’apreto el cinturó amb els meus 4 bidons i em disposo a volar.

Només sortir de la transició ve una pujadeta d’uns 100m on giro a la dreta i em trobo a tota la família ja amb cara de preocupats perquè feia estona que hauria d’haver arribat. Els hi pregunto a quant està el Guillermo i em diuen que a una estoneta però que va molt rebentat, en aquest moment decideixo anar tota la marató fort fins agafar-lo i sinó és així fer la millor marató que pugui. La marató és una sola volta amb dos trams, la primera consta de 8kms d’anada i 8kms més per Alíí Drive, el carrer on estan tots els stands i la gent animant i una segona part on ens trobarem totalment sols. En aquesta segona part haurem de treure el millor de cadascú per poder aguantar.

Tram 1: Començo a molt bon ritme, el garmin em marca 4min/km, alguns moment 3,30min/km, però veig que això és una animalada i decideixo baixar el ritme, per mantindrem a un ritme molt còmode voltant els 4’30”/km, per sort hi ha molta gent animant i avituallaments cada parell de km amb aigua, isotònic, coca cola, gel, plàtan, taronja, esponges... a cada avituallament m’agafo una coca cola amb gel, aigua amb gel i isotònic, bec moltíssim per no deshidratar-me, però al cap d’una estona veig que si segueixo bevent així no pararé de tenir flato i em controlo. No paro d’avançar gent, o ells van molt lents o jo vaig molt ràpid, la veritat no importa jo vaig còmode, la musculatura no la tinc fatigada i de càrdio vaig bé, decideixo seguir. Quan queden 2 km per donar la volta em creuo amb el Guillermo, perfecte penso només esta a uns 4-5km, des d’aquell moment no paro de fer càlculs per saber a quin ritme deu anar i a quin hauria d’anar jo per agafar-lo abans d’acabar la marató, la cosa està complicada però s’intentarà.

Per canviar de tram hi ha una pujada de l’estil de la de Berga forta de l’any passat, però algo més que el doble de llarga, allà em trobo el meu pare que em diu que el Guillermo està a 11 minuts, decideixo seguir al meu ritme i pujar la pujada molt lentament per no pujar pulsacions, enmig de la pujada hi ha un avituallament on un Hawaiano em diu: Shower? I jo oh my god! Yes please!!!! Agafa 10 esponges d’un cubell amb aigua i gel i les comprimeix totes sobre el meu cap, de sobte em tornen totes les forces.

Tram 2: Ja estic a dalt de la pujada, ara només queden 10km fins l’Energi Lab per una autopista de tobogans (5), després una baixada i un falç pla de 1,5km + 1,5km més i donar la volta per desfer aquest 13 km i acabar. Segueixo a un ritme de 4’30”/km i la cosa segueix bé, passo la mitja marató en 1h35min. Penso en tots els que m’esteu seguint des de Barcelona i miro el rellotge, mare meva quins ous a BCN son les 3 i mitja de la matinada quin pal, espero que s’hagin dormit sinó podria sentir-me malament. De sobte per allò del km 24 veig al fons de la recta al Guillermo o això crec.

Mentre m’apropo penso en que fer si quedar-me amb ell i el seu company Ivan, almenys va acompanyat i van parlant, això vol dir que van bé, tot i això penso que el millor que puc fer es quedar-me amb ell, no he vingut a fer temps sinó a gaudir. Decideixo acabar aquesta cursa junts compartint aquesta gran experiència i donar-li les gràcies per tots els consells que m’ha donat prèviament per fer un bon paper. L’agafo i em diu que va bé però que al principi ho ha passat molt malament i que pensava que no acabava però mira per on , mentre ens expliquem els problemes que em tingut, ja estem tornant i ens trobem corrents còmodament a un ritme d’uns 5min/km, això pinta bé, només queden uns 8 km i comencem emocionar-nos, això està fet, ara només és qüestió de temps d’arribar a la meta. 

Queda 1,5km per arribar a la meta, ens trobem a la Vivi i la Mònica, la filla i la dona del Guillermo, que comencen a córrer al nostre costat, mentre es comuniquen amb els meus pares via walki-talkie per informar de la nostra arribada.

 

A 200 metres de l’arc la meva mare i la meva germana em donen la samarreta de La Salle Triatló, i una senyera, hi ha moltíssima gent cridant i felicitant, atravessem l’arc d’arribada. Som Finishers de l’IM World Championship, el IM més dur que es pot fer i alhora el més ben muntat de tots

No he fet ni dos passes després d’entrar a meta que dos voluntaris em venen a agafar per posar-me un “lai” de flors naturals, els mateixos, m’acompanyen a una platgeta privada reservada pels Finishers, on ens donen la medalla i l’obsequi de Finisher, hi ha massatgistes i molt menjar, o això m’imagino ja que no hi vam estar molta estona, però no parava de veure Finishers amb pizzes senceres, plats de patates fregides, etc.

Nosaltres anem cap a la piscina de l’hotel Marriott, a la meta mateix, on em banyo amb el tritraje. D’aquí ja marxem cap a l’hotel on ens reunirem les famílies per sopar un parell de pizzes, una coronita, amb un bon gelat de postre.

Agraïments:

Moltes gràcies als meus pares (el papi i la mami), la meva germana i la meva família per recolzar-me en tot moment.

Moltes gràcies al Guillermo per donar-me tots els consells que m’ha donat i preparar-me per aquest gran repte i a la Mònica i la Vivi pels seus ànims.

Moltes gràcies Roman per entrenar-me i portar-me fins aquí tot i les meves lesions, variant els entrenament setmana rere setmana per adaptar-me’ls.

Moltes gràcies Eric per acompanyar-me a molts entrenaments tot hi que no et toquessin.

Moltes gràcies a tot l’equip de La Salle, esteu tots inclosos, tant per els entrenaments que compartim com els sopars o pels ànims que m’heu anat donat.

Moltes gràcies Fer per sempre estar allà i fer-me veure realment on he arribat.

Moltes gràcies als membres de la botiga DISTANCE per animar-me i per seguir-me durant tota la cursa.

Moltes gràcies MARNATON per estar allà i per els entrenaments, David tot hi no anar a tots...

Moltes gràcies al Alvaro d’AFE per formar el grup de whats app on tots els d’AFE em vau poder donar els vostres ànim, gràcies a vosaltres també.

I per últim moltes gràcies a tots els meus amics i companys d’altres clubs que m’heu estat seguint o m’heu donat ànims via sms, facebook o en persona.

Gràcies a tots per fer d’aquest esport una gran família.

Fi del primer capítol.

HOY COMEMOS EN EL VIL·LA

 

 Muntaner, 544 (BCN)

Como sabes una buena nutrición forma parte del entreno y es la clave para aguantar y recuperarte de una sesión.

En la cafeteria vil.la florida lo sabemos y por eso queremos ayudarte a dar lo más de ti con menús equilibrados y adaptados a las necesidades de los deportistas.

Cada dia te ofrecemos un menú de 11€ con primeros y segundos  a elegir en los que encuentras hidratos, proteínas y legumbres muy bien combinadas.

Los jueves también tenemos un menú paella por 12€ min dos personas, para darse un lujo y un premio!

Cocina abierta de 13 a 16h

Take away

Fin de semana abierto de 10 a 17 con platillos y tapas para todos.

Venir a conocernos, os esperamos!!

TONI VILA AL CAMPIONAT DEL MÓN D'AQUATLÓ

  

Campeonato del Mundo de Acuatlón. Auckland (Nueva Zelanda). 17 Octubre 2012.

Tras un largo viaje, llegamos a Auckland y podemos apreciar una ciudad espectacular y una organización impecable de la ITU. Poder participar en un Campeonato del Mundo resulta una experiencia extraordinaria y gratificante en sí misma, poder competir al lado de deportistas y atletas realmente excepcionales, quizás sea una oportunidad única y ciertamente impactante,  resulta un auténtico privilegio tener en mi categoría a figuras del deporte como Brent Foster o Mick Maroney. El ambiente contagia optimismo y sana competitividad; y a pesar de ser consciente que no tengo opciones de ganar, tras el esfuerzo realizado como deportista para conseguir llegar hasta aquí, no puedo conformarme en venir simplemente a participar y disfrutar del entorno, mi objetivo principal es mejorar la marca personal que hice recientemente en el último campeonato de España en Almería.

 

Mis sensaciones previas han sido muy favorables en general. He podido mantener una buena progresión a nivel de entrenamiento y en mis resultados parciales para afrontar esta modalidad del acuatlón. En el mar, cada vez me siento más cómodo y tengo muy  interiorizadas las distancias y el ritmo de entrenamiento -mis referencias de 1,25´ cada 100m. o 6 minutos los 400m. pudiendo sostener este ritmo si las condiciones del mar no son muy desfavorables;  y a nivel de carrera a pie, consolidar series de 2 km. a 7 minutos, sin llegar al 100% hasta el sprint final- En competición, es importante tener referencias personales, aunque ya sabemos que el ritmo de carrera, las condiciones climáticas y las transiciones, entre otros factores, pueden hacer variar considerablemente las referencias previas.

Afortunadamente, no he tenido prácticamente nunca lesiones importantes, lo cual me facilita ir alcanzando pequeños hitos progresivamente; no obstante, tengo que ir ajustando los entrenamientos y ser muy selectivo en las competiciones para poder mantener el ritmo previsto sin sobrecargas. Curiosamente, a pesar de encontrarme bastante bien físicamente, las últimas dos o tres semanas, me he notado extrañamente cansado e incluso anímicamente un poco decaído; quizás me habrá influido algo el cambio de tiempo del verano a otoño, pero sobre todo, creo que el cuerpo intuitivamente, me estaba pidiendo dosificar energías, para poder estar más explosivo ante un intenso esfuerzo previsto. En cualquier caso, intento seguir mis intuiciones para conseguir buenas sensaciones y creo que el conocimiento de uno mismo es fundamental para evitar forzar excesivamente

He recibido múltiples apoyos de diversas personas que agradezco enormemente y muchos emails de ánimos que pienso poder contestar a todos; sin embargo, también me ha sorprendido el poco soporte de la Fetri a los deportistas españoles (contrasta por ejemplo con la selección inglesa, que tiene varios entrenadores que siguen permanentemente a sus deportistas desde hace más de 10 años y tienen un gran equipo por grupos de edad).  En algunas ocasiones, me he sentido bastante sólo ante el esfuerzo que requiere alcanzar algunas marcas y poder estar en este campeonato;  soy consciente que es inevitable y siempre he mantenido mis planes discretamente con personas de confianza, no suelo hablar o comentar estos eventos con demasiada gente, ya que desgraciadamente para algunos, les provoca comentarios envidiosos, especialmente aquéllos poco deportistas o que no entienden absolutamente nada de lo que supone la competición de cualquier tipo de especialización. De todos modos, me quedo con los aspectos tan gratificantes de disfrutar día a día con los entrenamientos y poder compartir experiencias  y ánimos sinceros, así como lógicos consejos de prudencia por parte de las personas cercanas.

Disculpar tanto preámbulo, es posible que al estar tan lejos, me haga aflorar demasiados pensamientos. Bien, en cuanto a la carrera, las condiciones climáticas son claramente adversas:  mucho viento y temperatura muy baja;  salida con neopreno por grupos de edad, sin opción de precalentamiento, fuerte impacto por la temperatura fría del agua y enseguida ritmo frenético de carrera, con un desarrollo tremendamente táctico,  los equipos australiano, norteamericano, británicos y neozelandeses, van protegiendo a sus líderes y los demás vamos siguiendo como podemos, se forma un numeroso grupo de cabeza (de unas 20-25 personas) recibiendo golpes por todos lados y sin poder escapar,  paso la boya de 400 metros a poco más de 5,30 minutos, un ritmo mucho más fuerte del que me corresponde, y a los pocos metros mi sensación es de clara hiperventilación, con grandes apuros intento apartarme del grupo delantero y estoy desfondado, pienso incluso en parar, pero afortunadamente mi principal punto fuerte suele ser la rápida capacidad de recuperación, y tras un par de minutos críticos, vuelvo a recuperar mi ritmo normal y empiezo a remontar posiciones. En la transición, me encuentro bastante bien, y salgo a correr con rabia, pensando en seguir remontando posiciones, veo que estoy el 21 y puedo avanzar alguno más; tras diversos cambios de ritmo con adelantamientos mutuos, puedo acabar en la posición 17, más que aceptable y personalmente muy contento!.

Conclusiones

En general, la experiencia de esta competición ha sido fascinante, en un ambiente extraordinario, pudiendo coincidir con tantos países y algunos de ellos con mucha más tradición y recursos que nosotros en esta modalidad deportiva.

Acabar en una posición final 17 en un campeonato del mundo se puede considerar una posición discreta,  aunque para mi es muy satisfactoria dadas las circunstancias,  así como una temporada bastante buena en el acuatlón:  cuarto puesto en el campeonato de España y estar entre los 20 primeros a nivel internacional lo hubiera firmado sin ninguna duda. En cuanto al objetivo de marca personal, mi tiempo conseguido de 36,16´, mejorando prácticamente 2 minutos mi anterior marca; y comparativamente, creo que la marca es francamente buena si me permitís mi momento de cierta euforia, de acuerdo con algunas referencias claras: en el  campeonato del mundo de 2011 en Beijing estaría en la quinta posición y en el último campeonato de España con esta marca sería tercero, a muy pocos segundos del primero. Sin embargo, ya sabemos que es difícil comparar directamente competiciones distintas y creo sinceramente que algunas personas de la selección española que no han podido estar aquí por cuestiones económicas con la Federación, lo hubieran podido hacer mejor que yo. De hecho, estas personas han sido los primeros en felicitarme, lo cual demuestra la gran deportividad que existe, a pesar de algunos dirigentes que les gusta figurar y nunca han competido a nivel deportivo.

Sin pretender extraer ningún tipo de moraleja o recomendación, creo que hay varias cuestiones clave en este tipo de competición deportiva: continuidad en los entrenamientos, saber dosificar esfuerzos, espíritu de superación, motivación e ilusión, disfrutar en lo que hacemos… y sin duda alguna, la genética que nos marca las posibilidades y límites (en mi caso, no me considero con una genética excepcional, pero los recuerdos tan satisfactorios de una infancia muy activa en todo tipo de deportes, la flotabilidad fuera de lo común de un entrenador -Jordi Comas- que tuve en natación, y la imagen de una brazada natural inmejorable de mi padre antes de padecer sus problemas de salud, creo que me dan cierta ventaja competitiva).

Así pues, aunque no me guste comprometerme a largo plazo, podría fijarme un nuevo objetivo: quedar entre los diez primeros en el campeonato del mundo de 2014. Puede sonar un poco pretencioso, pero creo que es alcanzable a pesar de la gran competitividad existente. Posiblemente, tengo ya un escaso o nulo margen de mejora en mi marca personal, pero el cambio previsto de categoría (simplemente por razones de edad) al master 50, me debería dar más opciones en la clasificación final, aunque ya sabemos que no supone ninguna garantía. En cualquier caso, considero que lo más importante sin duda,  es poder mantener la salud, sin lesiones y disfrutar de este deporte; sigo pensando que la valoración final del deporte está en las acciones bien hechas y normalmente los resultados son simplemente un reflejo de estas acciones.

Muchos recuerdos y un fuerte abrazo a todos/as!!. Hasta pronto,

Toni Vila