Lliga catalana de pista d'estiu prova D per l'Emili Lincoln

Després d'un llarg hivern arriba la primavera, sempre s'ha dit que la primavera és la renaixença i per nosaltres els esportistes significa l'inici d'una nova temporada i la possibilitat de donar pals als company que no han entrenat prou aquest hivern, això mateix, no ha d'haver pietat per els que han fet el dropo tota la pre-temporada.

Totes aquestes paraules romàntiques em venen al cap només de veure les proves que es disputaran a la jornada de la lliga catalana de pista, les proves tenen totes un caire molt d'equip o més que d'equip de parella, primer persecució per parelles, Scratch i per acabar Madison.

S'ha de dir que després d'aquests mesos en Vicenç comença a conéixer-me ja sap que vinc a pista a passar-m'ho be i a divertir-me, per el decideix posar-me com a parella a l'Albert Bo. Després d'escalfar busquem consell per fer estratègia i trobem a en Jaume que ens recomana el següent. Fer relleu cada volta i no cada mitja volta ja que cada cop que es fa un relleu es perd la distància equivalent a un bici, recomana que si sortim de contrameta el relleu el fem al peralte nord ja que així a la darrera volta es fa ¾ des de l'últim relleu en comptes ¼, l'altre cosa que ens recomana és demarrar progressiu. Finalment decidim que un servidor sortiria al davant. Tot llest tot parlat ja només faltava que fos l'hora d'anar-hi

A línia de sortida Sensei Pencaire estava subjectant corredors a la sortida de contrameta, es dona la sortida fem el progressiu i som doblats a la segona volta. Notava que de la parella jo era el fort ja que en el moment de donar el relleu anava a la velocitat en que exigia a la meva parella no a la velocitat a la que m'agradaria exigir-me. Podria haver-lo apretat, però no seria digne de mi, no m'hagués sentit bé maltractant a la parella, mantenia tota la volta la velocitat a la que em donava el relleu. Hagués pogut maltractar-lo i pujar-li el ritme, fer-lo patir! Total ja m'havia anunciat que acabada la cursa m'abandonava i marxava sense fer Madison. Però com podeu veure jo sóc molt bona persona tot i que sabia que ell em deixaria jo el vaig tractar bé i no vaig fer-lo patir més de lo raonable. Per tant per la meva banda ritme fort però no dur, va donar els relleus molt bé i per tant m'ho vaig passar molt bé fent aquesta prova. En acabar la prova Sensei pencaire va preguntar-me si em passava alguna cosa que havia demarrat molt lent, jo li vaig respondre que era perquè em van dir que havia d'accelerar progressivament i ell em va respondre que si que s'ha de fer progressui però no tant progressiu... Com sempre passa mai plou a gus de tots i per el que uns és progressiu per el altres no ho es tant.

La segona prova va ser un scratch. Aquest a sigut amb molta diferència el de més nivell que havia fet mai, res comparat amb el de Mont-Roig, tot i així vaig aconseguir acabar-lo sense ser eliminat, ja que si el grup et doblava eres eliminat de cursa. A les primeres voltes vaig ser capaç d'aguantar el grup, però a mitja cursa va haver una accelerada i vam quedar-nos uns del pista enderrerits i vam començar a fer relleus entre nosaltres per no ser doblats. En breu va apareixer en Pau al grup que no va poder entrar en l'escapada i veien que ja no tenia res a fer es va deixar caure i es va juntar al grup. En aquest grup del pista vam fer relleus però el que més va pillar vaig ser jo ja que sempre que volia donar relleu tenia al Pau al costat meu que m'impedia donar-lo. Mes concretament em va tocar anar a davant i quan anava a donar el relleu no podia, en Pau era a sobre meu, ell com tenia molt força va estar-se 3 voltes impedint-me el relleu, s'apartà i dono el relleu i en quatre voltes torno a ser-hi a cap davant i quant em toca fer relleu em torno a trobar al Pau just a sobre meu que m'ho impedeix i anant en paral·lel a mi sense avançar-me ni enderrerir-se. Aquí vaig veure que no hi ha tortura més gran que algú molt superior a tu fisicament se't posi en paral·lel, ja que ell no es dona compte del esforç que estas fent i tu no pots donar relleu.

Acabada la cursa amb la d'esforç que vaig fer m'hagues agradat fer corrons, però tots els del pista estaven ocupats i com podeu entendre no estava tant desesperat com per anar a fer-lo a la sala de corrons del velòdrom, aquella sala de corrons el que té de maca ho té de impracticable ja que està al cul de món i a més a més és una sauna sense ventilació! Ara tocava buscar-se parella per la següent prova, la Madison, ja que la meva parella com ja m'havia anunciat anava a abandonar-me. De manera que per aquesta vegada m'agafo com a parella a en Mario. La cursa havia de ser de 80 voltes, però com els àrbitres estaven cansats es va decidir fer-la de 60 i la cosa que més recordo de la cursa és sentit cada dos per tres “parella 13 perd volta”. El primer relleu ens ho vam donar amb la mirada, el segon ens el vam donar tocant-nos les mans i com podeu veure a mesura que anàvem festejant per la pista vam anar agafant més confiança un en l'altre fins que els últims relleus ens el donàvem de forma molt digna, tot i això continuàvem perdent voltes...

Només puc fer una valoració molt positiva d'aquesta jornada en pista, molt maca la prova de persecució per parelles i molt maca la prova madison, molt alt el nivell i molt de goig de poder-hi participar, la única llàstima és no haver pogut gaudir més el Scratch ja que em falta nivell com per poder-ho estar-hi dintre.

Per cert dins del pista corre la brama que en el món existeixen dos tipus de ciclistes els que han fet una madison els els que no. Segur que es una forma molt estúpida de classificar ciclistes però ara jo sóc del grup dels que n'han fet!