DUATLÓ DE VILADECAVALLS. DUES CRÒNIQUES A PREU D'UNA...

CRÒNICA DEL BORRELL

13/11/11 Duatlo de Viladecavalls.

Titulo: Fer vas a hacer duatlon.

La Salle Triatlo pujara a primera per que en Fer ens pugui acompanyar.

Salvi, Albert, Pau, Angel i Jo.

Sortida a 10:30. Escalfem, fent la pujada de la primera volta a peu uns 15 minuts. Enseguida m’adono que puja molt. Patirem. Mentre esperem la sortida ja estic suant. El Salvi ha marcat el terreny a l’escalfament. El Pau, calla però esta tramant alguna cosa. L’Angel fa el ploricó amb el genoll, no m´ho crec. L’Albert es el que esta mes tranquil, sap que patirà i ha vingut a passar-s’ho be.

Sortida. Fulgurant. De 120 pulsacions a 180 en 30 metres. Començo a donar cops de colze. Som dels 15 primers. La Salle es una pinya. Això no para de pujar. A aquest ritme ho pagarem car. En Pau va molt fort. S’escapa. Afluixo, en Salvi ho llegeix i es queda al meu costat. Però te un moment de clarividència i pensa,: si l’hi foto 2 minuts a peu, no em podrà agafar amb la bici. El tigre ataca amb fúria. Tira i tira. El deixo anar. Ja els caçaré. Tinc que conservar. Final de la baixada de la primera volta. Gir de 180 graus, ideal per prendre referencies. Salvi primer a 30’, no he vist al Pau, em giro... i qui tinc darrere? Pavon. Fa bona cara, collons aquest no me’l treure de sobre!!! Comencem a pujar de nou. Veig al Pau a 200 metres, vaig retallant distancia, augmento el ritme, sense forçar molt per no petar. Al darrer quilòmetre em poso al seu costat. - Vinga Pau, ja hi som!, l’hi dic per animar el tema. Com si jo no estigues tocat. No em contesta i em fot un pal que em deixa clavat.... Sort que som del mateix equip!. Estiro les cames i el deixo anar. Transició 1. No molt ràpida. Se m’ha enganxar la tanca del casc i no el podia cordar. Pujo a la bici, comencem a tirar cap el bosc. Veig al Pau a 50 m. Ja el tinc. -Pau posat a roda!!!!; -Tira, tira, et seguiré si puc. Jo també vaig tou de cames. Em foten un mal de collons. Merda, no he entrenat les transicions i vaig clavat. Ho pagaré car. No puc pedalar. “Apreto” encara que em faci mal. Pujada forta. Molta gent que no en tenen ni idea de BTT, paren, cauen. Es fa un tap i he de baixar i pujar a peu. Ho agreixo per que les cames no em tiraven. Aquí estic perdent una minutada. La pujada era molt forta però es podia fer amb la bici. Seguim tirant. Veig un tritraje, veig al Salvi lluny, i prenc referencies. El veig i començo a contar els segons fins que arribo allà on era. 60’’. Per atrapar-lo en tinc que avançar uns 15 o 20 tios. Això dificulta la missió, per que em frenen a les pujades. Seguim, miro de no adormir me, agafar ritme i pasar tots els que puc. Les cames a les pujades no tenen agilitat. El torno a veure 45’’. Una trialera llarga de baixada, sobtada i abrupta. La gent cau com bolos. Tinc que esquivar-los. Estic controlant la situació, encara que em va justet. Cauen i s’intenten aixecar fotent la bici enmig de la traçada. Jo estic baixant a tope, i costa trobar el forat. Aquí queden 6 menys. Torna una pujada forta, la segona de 3. Apreto, avanço 4 o 5 patates mes, que no saben pujar i van fotent esses i a ritme caribeny. El veig a tiro ja son uns 30’’, afluixo per recuperar. Poc a poc l’estic atrapant. El tinc a 10’’. M’estic barallant amb un orellut; no me’n puc desempallegar. A la pujada el deixo a la baixada el torno a tenir a sobre. De sobte sento algú que em treu del meu ensimismament: aviasisidfasfdifusfdsdfi!!!!. Coño!!!!!! L’Angel. –Tira que el tenim!. (El volíem agafar per que som del mateix equip, i el mes bonic es anar tots junts, ens estimem...) Ja anem tots 3; acabem la tercera pujada forta. Comença el descens cap a la meta. L’Angel tira davant. En Salvi aguanta la batuda com pot. Un cop he mirat de reüll enrere, ens esta aguantant!!!. El tigre ha esgarrapat segons al temps. Es un descens vertiginós. Baixem molt ràpid, amb fluïdesa, sembla que estem “surfejant”. L’Angel m’estira, però se que també juga la seva partida. Si em pot deixar, ho farà. I mirarà de treure tant temps com pugui. Esta tibant la corda. Sembla que la pista sigui llisa (no ho es). L’arc s’acosta molt de pressa, cada cop hi ha mes cases, asfalt, gent. Ja hi som. Estem sols. Arribem a la línia al mes pur estil pin i pon. Posem el peu a terra alhora, junts. Les 2 bicis alineades a la ratlla groga. Impressionant, Quin nivell d’empatia!!. Hem de fer algun negoci plegats. Sortim també junts. Unes escales de collons. Les pujo de 2 en 2. Em trobo be. L’Angel para (el bessó). Al arribar a dalt, ha sortit tot l’esforç de la transició. M’ha costat refer-me. No veig ningú darrere i tiro. Estic content corrent per un corriolet com si fos la caperutxa. Em penso que ja ho tinc tot fet i estic mariconejant pel bosc. Ara ve un angle de 180, miro per prendre referencies. Qui tenia darrere? Pavon de nou. Coñooooooooooo!!!!!!!. Venen 2 i després a 15 metres l’Angel. Els espero per atacar al final. Vaig una estona a roda, patint. Fins hi tot penso que no els puc aguantar. He pensat en deixar-los anar. Sort que no ho he fet, per que ja tenia la policia a sobre. En Salvi m’estava observant i estudiant el moment d’atacar. No he volgut mirar enrere des que he vist l’Angel. Però he arribat a tenir al Salvi a 50m. Al final, com que pensava que els que tenia al costat eren veterans, he atacat. Ho he fet massa tard. A un l’he passat , amb l’altre no he pogut per 2 segons.

Digna menció: L’arrivada de l’Albert. –Era durilla eh!!!. Sense perdre el somriure que tenia a la sortida. Com si vingués d’un passeig recollint bolets.

La Salle ha fet 7ns per equips i jo 3r. a V1, fins i tot tinc copa. Llàstima que amb la crisi ara les fan de plàstic. Tants anys esperant guanyar alguna cosa i resulta que no tinc ni copa de llauna.

Els veterans perseguint la joventut que sens escapa de les mans, en una carrera frenètica contra el rellotge que tenim perduda de fa temps. Però que divertit es repartir pals i com disfrutem triscant muntanya amunt i avall com cabretes.

Per Grups d’edat he fet primer, l’Angel 5e. el Salvi 8e., el Pau 16e i l’Albert 9e. De la general 24, 27, 33, 57 i 109 respectivament. Tots a casa sans i estalvis… La propera apretarem mes encara. Entreno de qualitat. Tenim el podi per equips a tiro. L’Angel per grup d’edat el podi a 20’’.

Aixi es com ho he vist:

Angel: Incombustible, la tenacidad.

Salvi: Jabato /Tigre de Malasia

Pau: Etna en plena erupcion

Albert: Alberto Contador al Tour.

*Classificació

Foto + cançó de la jornada

***************

CRÒNICA DEL JC BALLESTER

VILADECAVALLS: DUATLÓ DE MUNTANYA*.

*= Aquí No descansa ni Déu.

Doncs, efectivament, el dia 13 de 11 de 2011, un cop comprovat que el mon no s’ha acabat, cinc atletes de La Salle es varen inscriure a la segona duatló d’aquesta temporada, que acaba de començar, i a més a més un servidor va pagar la inscripció i va apuntar als dos marrecs a la Duatló Infantil.

DUATLO INFANTIL: Encara que no va arribar a ploure durant la prova, val a dir que el dia s’aixecava força gris i això segur que va desanimar a més d’un. Però el Joan (10a.) i la Sara (6a.) no són dels que s’arronsen amb facilitat (a priori) i es van llevar sense problemes a les 6:00 a.m. amb la il·lusió pròpia dels nens.

Un cop allà posem dorsals a tot arreu, deixem les bicis al box (el pati de l’Escola Rosella) i comencem a reconèixer el terreny. Començaria la Sara, (Infantil 1 nascuts 2004 i posteriors) que quan un dels organitzadors els va dur a fer una volta a peu pel circuit, era un dels participants que el va fer “a fondu”, tot i que jo li anava dient que parés (ai, mare!!). Sortida i a córrer: la primera volta va entre els primers, però la segona volta al pati de l’Escola (total 350 mts.) ... la va fer a peu!!!. Es queixava que li feia molt mal la panxa (flato) i va optar per abandonar... Bé, la inexperiència i la joventut ens van jugar una mala passada.

Passat el moment de disgust de la nena, ens disposem a veure la sortida de Infantil 2 (2001-2003) i el Joan ja havia fet una duatló, o sigui que tot apuntava que ho passaríem bé. Sortida del tram de córrer i va primer Que bestia!!! En acabar la segona volta entra a box en tercera posició i fa una transició massa lenta, o sigui que surt amb la bici ja força enrere. La volta de bici (1200 mts.) a mi se’m va fer eterna (imagino que també a ell, pobret!!), fins que el veig entrar de nou a box. Aquí va fer millor transició però l’última tram de córrer el vam tenir que encoratjar perquè deia que no podia més. En acabar, quan va haver recobrat l’alè va explicar la seva tàctica i ho vaig entendre tot: “Vaig sortir a fondo per després apretar... però quan he agafat la bici... em costava respirar, m’he cansat molt!!!”. Una més per a guanyar experiència: però castís ho es, no em direu que no.!!!

DUATLO DELS GRANS.

I lo de grans va de debò: En Salvi, El Pau, El Ramon l’Angel i l’Albert es van congregar a la sortida tots més aviat a “tantejar” el tema. Ningú no s’atrevia a fer pronòstics, perquè l’Angel anava pendent del seu genoll, l’Albert feia molts dies que no agafava la bici, en Pau acollonit amb les bèsties pardes aquestes; el Ramon... (el Ramón no deia res el puta), i el Salvi fotia una cara d’haver passat una ”noche loca”, que em vaig estimar més no preguntar!!!

Sortida i cap amunt. Em dedico a esperar-los abans de la 1ª transició i el primer que arriba es el Salvi!!! I a molt bon ritme, jo diria que entre els 15 primers, després un notable Pau, que penso que va fer un carrerón digui el que digui ell. En Ramón venia el tercer dels nostres i el vaig veure una mica castigat, però sincerament, mai us refieu de la seva pinta, te cops amagats. Darrera d’ell l’Àngel que a pesar de lo del genoll no anava mal classificat i una mica més enrere l’Albert Botet.

La següent cita amb la cursa la estableixo al acabar el tram de bike, dur i una mica alterat per la organització degut a les abundants pluges de les darreres hores, i aquí és no vem assistir a un altra recital del Ever Alejandro Gómez. La veritat és que el veus i no ho sembla però el tiu es una makina del 15!!!!!!. Ell va arribar amb la bici i vem estar comptant que com a mínim van passar 5 minuts abans que arribessin ... els demés, un grup perseguidor de 4 i després van anar degotant. No vem haver d’esperar gaire per veure arribar com dos missils l’Angel i el Ramon Borrell, que després ens explicaven que van fer un tram de bike que els va anar molt bé, darrera d’ells passava el Salvi en solitari donant-ho tot i més tard en Pau i en Botet.

El darrer tram de córrer començava amb una infernal pujada asfaltada que no vull ni pensar com devien de patir per a pujar-la tots. Quan vaig arribar a la línia de meta el Ever Gomez i uns deu atletes més ja havien arribat, o sigui que vaig tenir el privilegi de veure des de primera fila la arribada dels nostres... I el primer va resultar ser el més callat: El Ramón Borrell, que amb la cara de patiment impresa a les seves faccions, ens va delectar als presents amb un sprint digne d’un velocista que va arrencar els aplaudiments de propis i estranys (després ens explicava que creia que s’hi estava jugant el podi amb algun altre corredor que va veure “a tiro”. Fenomenal!). Va acabar 24è absolut i 3er de la seva categoria V1M.

Uns segons darrera d’ell arribava en Salvi, que va fer una gran carrera, 27è absolut i un temps de 1:42’ 52”. A un minut casi el nostre “Lobezno” que, a pesar de les molèsties del genoll acredita un excel·lent estat de forma. En Pau Puig, amb 1:50 arribava amb un somriure, signant una cursa molt bona i responsable (llàstima de bici, on va penalitzar per les zones tècniques, segons m’explicaria després) i finalment el Botet, que tancava la participació del nostre Club que, per començar, dóna un primer avís del que som capaços de fer, doncs gràcies a ells vem aconseguir acabar en setena posició de la classificació per Clubs.

Des de aquestes línies els vull agraïr a tots cinc que ens fessin fruir d’una duatló dura i exigent i uns resultats que crec que son molt bons, tenint en compte que tots ells manifesten encara marge de millora a la seva forma. Ara, corro a inscriure’m a la de Balaguer perquè em van deixar amb “mono” de córrer diumenge vinent, però no espereu aquests resultats, que jo em moc a una altra dimensió!!!.