Crònica del mestre de mestres Jose Ballester
El Dia s’ha llevat fresc i emboirat al Montseny, la qual cosa feia presagiar mes fred i boira en terres de Solsona, lloc on es disputava una nova duatló de muntanya del circuit català de la lliga de Clubs de la Federació.
L’objectiu principal era clar, puntuar novament en la categoria de clubs per poder ascendir l’any vinent a primera divisió. Tan implicats estem en aquest objectiu que inclús el propi Fer, detractor confés de les probes de muntanya s’ha decidit a participar-hi amb la intenció d’aconseguir la màxima afluència de components del Club.
I certament així ha estat, doncs un total de setze lasalleros ens hem plantat ben d’hora com a mostra del poder de convocatòria del detractor del fang i les pistes forestals.
A primera hora no he vist gaires bones cares, com si no haguéssim dormit gaire. L’excusa era la celebració de la victòria del barça, però realment mes d’un no ha pogut dormir per la tensió de la cursa atesos els múltiples piques previs entre els companys del club.
De fet hi havia diversos fronts: el top 3 del Club entre el germans Gangolellss i el senglar Dani, i darrera el Salvi, el Borrell, L’Angel , el Pau, el Marc, el Toru…etc decidits a desbancar al grup capdavanter a la que puguin…
La prèvia a la cursa ha durant quasi bé dues setmanes en que tothom mirava d’entrenar d’amagat i al màxim per mirar de guanyar aquell puntet mes que et fa guanyar posicions.
La foto prèvia de rigor ha estat especialment bonica per la quantitat de gent que ens hem congregat i pel fet de veure les cares impressionades dels altres duatletes; feia goig.
Es dona sortida i per variar, surt tothom a tope: en 10 segons el cor es dispara com el d’un nen, con si es tractés d’un sprint.
El recorregut m’ha enganyat ja que, a diferencia de l’any passat, es feia un bucle diferent, seguint la pista de sortida més enllà del primer desviament i reculant per un corriolet que pujava 200 mts i tornava a baixar fins a la mateixa pista per enfilar finalment el recorregut de l’any passat.
Durant el primer quilòmetre i mig pla, la gent de la Salle hem sortit en bloc (be alguns, altres ens hem quedat enrere des del principi) i no s’han marcat quasi diferencies fins que ha començat la pujada. El Dani ha arribat primer a la transició seguit de molt a prop pels germans Gangolells, l’Extremarc, i just darrera el Salvi, El Ramon, el Pau, el Jaume “TORU” i l’Angel. Destacar la cursa a peu del Toru que ha fet uns segments run realment impressionants. El Fer ha fet molt bona secció traient-me 4 minuts i deixant sense opcions el nostre duel particular. Excuses en podria donar moltes, però la realitat es que m’han guanyat en tot....a la propera apretaré mes.
La secció de bici constava d’una pujada relativament fàcil i poc exigent d’uns 5 km. aprox, i acte seguit, una pista que envoltava el Pantà de Sant Ponç. No m’esperava una variant respecte de l’any passat en que en el Km.16 aprox, ens desviaven trialera amunt per un corriol en un tram de forta pujada molt explosiva per desprès reprendre la pista rodadora. En el meu cas he punxat estrepitosament per voler pujar-la massa fort i he perdut tot el terreny que en el pla havia recuperar com a conseqüència d’haver agafat una bona roda.
Per tant he anat bé fins aquell moment. Les associacions i relleus m’han afavorit molt, però desprès he pagat l’esforç d’anar per sobre de les meves possibilitats: Si vas amb el ganxo al pla, i de cop tens una rampa així, la enfoques tan cansat que el cardio se’t dispara al moment i has d’afluixar o inclús baixar de la bici. Es curiós que si es una pujada dura però sense obstacles, pots anar tirant, però en quant t’has de parar a pensar per a on ataques, si esquives aquesta pedra o aquella arrel, llavors les diferencies s’accentuen.. El cert es que en una duatlo de dues hores, no pots cremar-te perquè, de ser així pots acabar arrossegant-te, pero tampoc pots sortir excessivament suau perque perds un temps molt valuós que després ja no pots recuperar.
M’he trobat força bé, especialment durant el període que m’he pogut associar amb dos corredors mes en el tram plà. Un cop arribats a la trialera de pujada m’he quedat sense aire, m’he desfondat i he perdut tot el temps que havia recuperat…amb pal inclòs que m’ha fotut el Botet.
Al capdavant el Dani ha tingut un parell de caigudes amb la seva Niner, cosa que ha donat per a molt comentaris al dinar que desprès hem fet. La realitat es que pel que explica, la primera de les dues caigudes ha estat inevitable (l’han tancat quan anava a roda d’altres duatletes i en una corva s’ha quedat sense escapatòria i se n’ha anat a terra. Sort dels Gangolells brothers que han parat per ajudar-lo a refer-se i reactivar-lo per que continués la cursa. El Dani, els ha agraït el detall amb un palet donat amb molt de carinyu a l’ultima secció de córrer.
El tram de BTT era poc técnic pero molt físic en la seva ultima part: els últims 10 Km es feien en una pista ample i plana que vorejava el pantà, que convidava a rodar fort, i per tant acumular làctic a les cames….
Finalment el tram a peu consistia en repetir part del primer segment, i la previsibilitat de desnivell i distància s’agraeix quan et queden les forces justes per acabar i qualsevol “rampa” inesperada pot enfonsar-te definitivament.
En aquest últim tram m’he trobat a gust i he aconseguit recuperar un parell de posicions per arribar plegat amb el Botet, amb qui ens hem anat passant i repassant durant tota la cursa.
Cal destacar la participació de diversos lasalleros debutants que han fet molt bon paper i sobretot el tercer temps, en termes de Rugby, que hem fet tots plegats dinant i comentant la jugada de la cursa.
En la classificació de clubs hem aconseguit una meritòria setena plaça, que ens ajudarà sens dubte en assolir l’objectiu de ascendir de categoria.
El proper diumenge toca Terrassa on es disputa el Campionat de Catalunya de grups d’edat…i on la guerra entre nosaltres està novament servida.
Jose Ballester.
Fotos de la jornada
Avui pel Sagrera, que porta el Porc senglar a la sang. Que cau un cop? S'aixeca i continua. Que cau dos cops? S'aixeca i fot un pal als Gangolells. Amb dos collons Dani!!
Brutal, ni que fos fet pel mismisimo Lobezno!!
I aquesta per nosaltres, sou tots de puta mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada