Arribat l’estiu, amb la calma d’unes de les vacances més merescudes que he tingut (les de després de la selectivitat) i per tal de carregar bateries pel curs que s’aproxima, no hi ha res millor que sortir de la rutina de sempre i provar noves experiències triatlèticament parlant. Aquesta és la crònica que narra la meva primera travessia nadant, precisament en un dels llocs més paradisíacs del Mare Nostrum: Menorca.
Com cada estiu al mes d’agost
toca viatjar a l’illa del mar, el sol, la vela i la calma, al poble de
Fornells, la seu del Half que ben segur que faré algun dia. Aquesta vegada,
però l’estada ha coincidit amb la del meu company de fatigues, l’Adrià, que ha
vingut a passar cinc dies a un poble a prop d’on estic jo. Aquesta, per tant,
ha sigut la ocasió perfecta per quedar i fer alguna cosa que no sigui cansar-se
i repartir pals, com navegar, banyar-se a platges, visitar coves amb caiac i
recórrer l’illa en moto en busca de cales.
Però totes les flors i violes
s’acaben quan ens decidim apuntar a la travessia de Biniancolla-Punta Prima, un
circuit de 1900 m situat al sud-est de l’illa. El dia 21 d’agost quedem a
les 16:00 a Punta Prima per passar llista, recollir els obsequis de la cursa i
estar llestos per agafar el bus a les 16:30 que ens portarà fins a Biniancolla,
el punt de sortida. Tot està molt ben organitzat: quan arribem allà, una
furgoneta ens esperarà per ficar-hi les bosses, que en acabar la cursa ens les
tornaran a portar cap a Punta Prima (l’arribada). En el nostre cas, però, els
dos hem tingut la sort de comptar amb l’assistència de les mares, que a més de
guarda-roba també han fet de fotògrafes i suport moral (avantatges que tenim
els júniors). Al bus els nervis no se’ls estalvia ningú, però per sort queden
camuflats darrere el bon ambient de la gent i les ganes de gaudir de les
increïbles vistes que ens esperen.
En pocs minuts el bus obra les
portes i la gent comença a baixar cap a una cala petita amb l’aigua tant
cristal·lina que es veuen perfectament els peixos i els bancs de sorra del
fons. Li dic a l’Adri “tranquil, ara ja tot és tornada”, i ens llencem al mar
per fer unes quantes braçades. En 10 minuts la gent es comença a situar a la
línia de sortida i així, sense més cerimònies, donen la sortida amb un “tres,
dos, un, ja!”.
En pocs segons l’aigua canvia de
color i passa de ser perfectament transparent a ser tot espuma, peus i braços
que et van passant pel damunt. Jo pretenia prendre’m la cursa en calma, però em
veig obligat a SORTIR A TOPE per
escapar d’aquest túrmix. Poc a poc vaig trobant el meu lloc entre la multitud i
quan per fi començo a veure alguna cosa que no siguin bombolles, apareix davant
meu un home literalment caminant per sobre les aigües, tal i com ho heu llegit.
Sóc conscient que he sortit fort, però no m’esperava arribar a tenir
al·lucinacions pel cansament! De repent veig una roca gegant, plana per sobre,
amagada tres dits per sota el nivell del mar i no em queda altra opció que
passar per sobre de quatre grapes i tornar-me a capbussar. Recupero el ritme de
braçades que portava perquè encara em veig pressionat pels de darrere i
m’enganxo a un grupet que m’avança per la dreta. Ha sigut tot tant ràpid que no
he tingut temps de pensar en res més que no sigui sobreviure, però un cop
situat a la cursa començo a gaudir de la travessia.
La temperatura de l’aigua és
ideal, refrescant però sense arribar a ser freda, i el sol espaterrant fa que
encara sigui més agradable ficar-s’hi. Tot i que és la tarda encara hi ha molta
llum, i es veuen perfectament les roques, els peixos i la posidònia. De
meduses, ni un tentacle! No com l’any passat, que es va anul·lar la travessia
per culpa seva! Amb tot això començo a tenir bones sensacions, així que
decideixo mantenir el ritme que portava des de la sortida. No tinc temps de
mirar el rellotge per mirar el temps que porto, però quan calculo que dec
portar uns 10-15 minuts, començo a veure els bancs de sorra que anuncien que
s’acosta el final!
Aixeco el cap i veig l’última
corba abans d’entrar a la platja. No baixo el ritme, al contrari, començo a
accelerar juntament amb els que tinc al voltant. Passada la corba ja es veuen
les banderes de la meta clavades a la sorra de la platja i, seguint el lema del
club, en acostar-se el final, APRETO!
La sorra del fons comença a acostar-se a poc a poc, i quan falten pocs metres
per arribar a la platja començo a córrer cap a la línia d’arribada mentre sento
el meu nom i el del nostre club pel megàfon. Acabo la cursa amb un temps de 28’
23”, 62 segons després que l’Adrià, que ja m’espera a l’avituallament amb les
altres feres afamades. Ara entenc la pressa que tenia tothom per arribar! Un
altre dia que mengin abans de sortir de casa, així no atropellaran als pobres
que acabem de dinar!
Malgrat l’estrès de la sortida, com
el de qualsevol triatló, penso que ha sigut una experiència preciosa, tant per
les vistes com per l’ambient i la organització, i la recomano a tothom qui vagi
a passar les vacances a l’illa per aquestes dates, sobretot per aquells que,
com jo, vulgueu debutar en travessies a mar obert. I per acabar, preneu exemple
i recordeu: SORTIREM A TOPE I AL FINAL
APRETAREM!
Carles Manich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada