II Jornada lliga catalana de Pista per l'Emili Lincoln

Ja des d'un bon començament estava clar que aquest cop tot aniria molt millor, el primer motiu és que havia arribat la roba del club, per tant semblàvem un equip, a més a més avui els directors estaven per el que havien d'estar, per això no només ho semblàvem sinó que ens comportàvem com un equip. Aquest cop les proves que havíem de fer és una cursa per eliminació, un keirin i un Scratch. La prova d'eliminació és senzilla cada dues voltes s'elimina al últim ciclista que passa per meta i així fins que només quedi un a pista. Amb els resultats de l'eliminació es fan els grups per el Keirin. Aquesta segona prova consisteix en fer cinc voltes i mitja rere una moto que va accelerant gradualment i després dues voltes i mitja deixant-te el fetge a pista. I finalment l'Escratch que és una prova que simula els 12 últims quilòmetres d'una etapa, per tant el que compta és com passes per la línia d'arribada després de 60 voltes i com l'equip ajuda al lider a que guanyi la prova.

La primera prova d'eliminació em va anar més bé del que mai m'hagués pensat, abans de començar la prova el nostre director ens dona les pautes ben clares, el lider del equip davant després el nostres equip formant un tap per protegir el lider i protegir-nos entre nosaltres i que els altres caiguin com a mosques. Començada la prova es va formar el grup tal i com s'havia planejat amb un problema, jo estava darrera el tap, per tant passava a ser carn de canó que tard o d'hora acabaria eliminat. El més sorprenent és que no va ser fàcil eliminar-me, vaig descobrir que a la part baixa de la pista hi havia un tap format i que estar sota la línia vermella era un suïcidi, la gent espantada puja cap a dalt i forma un altre tap a dalt, per tant al mig tens possibilitats de sobreviure, rodava deixant espai amb el de davant per la part mitja i poc abans de l'eliminació em ficava en el foradet. He quedat molt content d'aquesta prova ja que he sapigut fer-la amb intel·ligència quan vaig ser eliminat va ser perquè el grup van començar a rodar a un ritme que les meves cames no els podia seguir, per tant vaig jugar amb intel·ligència fins on les cames em van poder portar.

Jo tinc una teoria respecte al peralte del velòdrom de Mataró que encara ningú ha aconseguit demostrar-me que és falsa, però si que en aquesta prova he comprovat que poder si és verdadera. La Meva teoria és que si passes el peralte psicotròpic a total velocitat és possible viatjar en el temps, poder aquest teoria sembla una mica surrealista i pensareu que les ralles del peralte psicotròpic m'han afectat al cervell, el que passa és que quan vaig veure la moto del Keirin és quan em vaig començar a platejar si aquesta teoria del viatge en el temps pogués ser possible, aquesta moto era una Derbi Variant! Veure una Derbi Variant funcionar no és viatjar en el temps? Però aquí no acaba la meva aventura quàntica, a aquesta derbi li havien tret els pedals si no picaven en el peralte, per el que feia falta l'ajuda de varies persona empenyen per encendra-la i com es veu que la Variant és de l'època en que a Derbi no havien descobert el velocímetre la velocitat del keirin es feia a les sensacions del motorista (he de recordar que les sensacions de conduir una Variant és de anar a la velocitat de la llum quan en realitat no vas a més de 15). Va haver una caiguda per falta de velocitat i la prova va beneficiar als velocistes que saben accelerar amb força un cop marxa la moto... Però tornant a la meva cursa, Com ja us havia explicat al fer una bona prova d'eliminació em va tocar un grup potent al Keirin. S'havia de fer 5 i ½ rere la moto i 2 i ½ a tope. Al començar la prova jo quedo el últim en fila india, sort que anava el últim perquè ja sabeu que una moto 2 temps crema oli que fa goig, com a minim no vaig esnifar oli de motor durant la prova, Poder és una estratègia veure com el primer de la fila índia cau rodó desmayat, però sort que això no va passar ja que el primer de la fila era en Toni. Sort que la moto anava lenta perquè si hagués passat el peralte psicotròpic a tota castanya no m'haguéreu trobat com a mínim fins el segle IV A.C. Total quan veig que al marcador posa 5 em poso en paral·lel al primer i m'adono que el 5 volia dir 5 voltes per el final (per tant encara 2 i ½ rere la moto) i no que havia fet 5 voltes, de manera que em quedo 2 voltes i ½ parant l'aire i quan marxa la moto tothom accelera em deixen enrere ja que van accelerar més del que les meves cames podien fer-ho. Així de trist i així d'horroros em va anar el Keirin però com ja sabeu qui no és consola és perquè no vol, molt feliç de haver pogut fer un viatge en el temps!

Per últim la prova d'escrach, molt content ja que vaig aconseguir acabar-la sense que em desqualifiquessin i molt content del meu paper ja que haviem de treballar com un equip i no només ho havíem de fer si no que a més a més ho vam aconseguir, vam fer cas al director de l'equip (la sort que hi sigui en cos present ja que així el pots escoltar). Les seves ordres fins i tot van servir d'alguna cosa ja que vam aconseguir la victòria per equip. Sabeu que a les grans voltes, acabat el pòdium fan una visió general i encara es veuen corredors arribant, aquest són gregaris als que ja no els importa la qualificació però acaben l'etapa de tranquis per el dia següent poder ajudar al equip baixant al cotxe a buscar bidons. Doncs jo em vaig sentir com un d'aquest corredors amb dues diferències, que no anava de tranquis i no em reservava per el dia següent però tot i això estic molt content ja que esforçant-me en no ser desqualificat he posat el meu gra de sorra per que el equip pogués guanyar.

Fins aquí les meves històries de un pobre triatleta al velòdrom de Mataró ja que la setmana que vinent toca Tarragona i ja s'han acabat per aquest any les curses a Mataró, sempre em quedarà el dubte de saber si de veritat vaig viatjar en el temps o tant sols ha sigut el meu cervell que ha quedat afectat per la droga dura del peralte psicotròpic, aquest és un dilema que encara s'ha de resoldre, però veien que els laietans del club ciclistes porten més temps experimentant aquestes sensacions i no acaben les curses amb les mateixes paranoies que un servidor només poden haver dues possibilitats: que jo hagi arribat així al Pista i que el velòdrom no és tan terrorífic com el descric o que de veritat he viatjat en el temps i com el club ciclista Mataró en un comunicat oficial no descarta la possibilitat de fenòmens paranormals en el velòdrom i jo sempre defensaré la meva cordura...De ben segur que he viatjat en el temps!