Aquesta crònica va dedicada a tots
aquells que em diuen que un triatló esprint és massa curt i
estressant. Nens no se us acudeixi mai entrar en una pista, ni
d'atletisme ni de ciclisme, ja que això si què és explosió en
estat pur, només dient-vos que un tri-atleta de sprints és
considerat fondista us ho dic tot
Us explico en que consisteix les proves
que es diputaren a la primera jornada de la lliga catalana de pista,
La primera fou una prova classificatòria, 200m parat, consisteix en
donar una volta al velòdrom el més ràpid que puguis, en resum
deixar-te tota la cansalada en menys de 60 pedalades. Recomanacions
del entrenador, sortir a tope, no respirar fins arribar a contra-meta
(això vol dir fer mitja prova en apnea) i anar de peu tot el que es
pugui. Amb els resultats de la primera prova es formen els grups per
la segona prova, velocitat, quatre ciclistes agafen la sortida junts
i guanya el primer en donar 3 voltes (600m). Finalment la prova de
puntuació, 22 persones han de donar 60 voltes al velòdrom, cada 10
voltes hi ha un esprint en que puntuen els 5 primer que passen la
línia d'arribada, no em pregunteu quants punts s'endú cadascú ja
que encara em quedem moltes coses per entendre el que si que me va
quedar clar és que cada cop que dobles al grup en donen 20 punts i
cada cop que ets doblat en perds 20. El més desesperant, tres proves
que sumen en total de 12 quilòmetres i 800 metres, necessites 5
hores per fer-les per tant et passes més temps escalfant i refredant
que competint.
Com bé he explicat anteriorment,
director d'equip és com un preservatiu, quan hi és tot és més
segur, però quan no tot és molt més divertit. Mira que en teoria
estàvem previnguts, tenim dos directors d'equip i un a la reserva,
doncs el dia de la meva estrena no estaven disponibles, un d'ells
estava fent de vampir a Port Aventura, l'altre estava a Mataró però
fent d'àrbitre i el de reserva estava exercint de pare. Jaume fent
d'àrbitre! Sorprenent oi? Jo molt sorprés ja que no sabia que es
pogués ser àrbitre de ciclisme i bona persona al mateix temps, com
veureu més endavant el dia de la estrena ja vaig endur-me dues
esbroncades de part dels àrbitres i una abans d'estrenar-me i tot,
en tot el meu recorregut com a esportista ni a mi ni a l'Esnaqui ens
havia passat res semblant i per això cada cop tinc menys respecte
als àrbitres de ciclisme. Però no ens allunyem del tema, el que em
va passar és la pitjor de les pitjors estrenes, que el teu director
d'equip faci d'àrbitre és com tenir sexe amb un preservatiu trencat
sabent que la mare i el pare de la noia estan dormint a la habitació
del costat. El preservatiu esta al mig i molesta, no és útil i pots
fer tot el rebombori que voldries.
La primera prova els 200[m] parat.
Abans us faig una breu descripció de com és el velòdrom de Mataró,
és un velòdrom de ciment però de tanta mala qualitat que has de
portar ulleres si o si ja que et van saltant trossos de paviment, el
peralte nord esta aixecat(no us podeu arribar a imaginar què és
passar per un paviment inclinat i que s'enfonsa) i el peralte sud
esta pintat de forma psicodèliques que quan passes a tota castanya
mareja. Doncs imagineu-vos el que pot ser fer aquesta prova començant
des de contra-meta. Has de passar per sobre del ciment inclinat que
s'enfonsa de peu i en apnea i quan ja portes mitja volta sense
respirar has d'entrar al peralte amb pintura psicotròpica i sortint
del peralte saps el que veus? Un àrbitre que és bona persona, i no
perquè les ralles de pintura que amb el poc oxigen t'ha fet veure
al·lucinacions, senzillament perquè era en Jaume qui prenia els
temps. Us espantareu pensant pobre Emili que està perdent la
virginitat d'una manera tant adversa, no patiu per mi ja sabeu que
sóc optimista i trobo sempre el costat positiu els més perjudicats,
l'equip i el lider d'equip que en comptes de recolzament tenia a
molts marrecs en el pati del col·legi. No vaig escalfar (per
ignorància i no per desídia), com us he dit abans de començar
esbroncada incomprensible d'un àrbitre que em va ensenyar des del
primer moment el cas que els havia de fer, al·lucinada total durant
la prova per les peculiars característiques del velòdrom i després
de la prova em van dir que la vaig fer bastant malament, espero per
la propera comprendre que he de fer.
La segona prova, velocitat, es va
quedar a la alçada de la primera. Amb el resultat de la
classificació de la primera em tocà emparellar-me amb el grup dels
lents. Al meu grup anava el profe Jonatan, un junior i un bon home
que no recordo res d'ell. Per si us semblen poques les novatades
fetes em va tocar ser conductor de grup, això vol dir que he de
sortir el primer tots a roda meva i intentant que no m'avancin sense
poder donar relleu. Abans d'enfilar-me a la bici en Nando va donar-me
el consell de no deixar-me avançar ja que a Mataró és molt difícil
avançar ( el Nando és un laietà fortament compromés amb el
velòdrom, per que ho entengueu, és un droga-adites que necessita
fortes dosis de peralte psicotròpic per viure). Doncs de res va
servir-me el consell. Abans de donar la sortida vaig rebre la segona
esbroncada de part dels àrbitres i començada la prova vaig sortir a
tope. Acabada la prova en Carles es va escandalitzar de la meva
estratègia ja que en velocitat s'ha de sortir lent mirar com és
l'altre i al final apretar, el júnior va avançar-me fàcilment
(està més acostumat al caos del pati de l'escola i segurament ell
va prendre més Colacao que jo al esmorzar). A l'ultima volta
m'avançà el profe i no vaig poder fer res, estava ja fos i l'únic
que no em va avançar és el bon home que no recordo. Poder els
directors d'equip tenen raó i la meva estratègia és la pitjor i no
vaig saber interpretar el Nando-consell.
Però per si de cas encara no estava
prou desconcertat va arribar la tercera prova, puntuació, el caos
absolut. Es veu que com som un equip havíem de fer les coses que fan
els equips, protegr al lider, donar relleus i altres coses, nosaltres
érem el 50% dels participants, per tant podiem dominar la cursa com
volguessim, però això no es va fer i el motiu no fa falta que us el
digui, per que us feu a la idea del nivell d'anarquia que hi regnava
al nostre club cap de nosaltres repetia maillot, ni tant sols vam ser
capaços de vestir semblants. Inexplicablement abans de començar la
cursa cap àrbitre va esbroncar-me, però això no és garantia que
la prova anés bé. Només recordo que començar la prova no sé com
però anava al mig i de sobte estava a cua de grup,
incomprensiblement no paraven d'avançar-me gent i lo més fort és
que només érem 22 a pista, D'on collons sortien el ciclistes? Però
a mi no em paraven d'avançar i avançar i avançar... De sobte em
trobo en Carles Cridant-me “EMILI VES A RODA” i lo pitjor és que
com és un circuit tancat ho deia una volta i la següent i la
següent i la següent... Fins que de sobte apareix un grup per
darrera teu, et poses a roda del primer i no saps com però de sobte
estas a cua de grup, veus el marcador de voltes que comença a
baixar, 36,35,34,33, el grup es fa impossible de seguir a roda,
trobes a algú amb qui fer relleus per poder tornar a
re-incorporar-te al grup i sant tornem-hi que cada 10 voltes hi ha un
esprint puntuable. Diria que al pen-últim esprint van tornar-me a
doblar i la campana de l'última volta la van fer sonar just després
que jo passes la meta, això vol dir que vaig complir el meu objectiu
pels pèls, no haver de patir la ignomínia de ésser desqualificat i
que diguin el teu nom per megafonia perquè abandonis la pista.
No acabaré per això sense tornar a
mencionar la federació de ciclisme, a més a més de tenir àrbitres
cridaners són horrorosament lents, a dia que penjo la crònica (una
setmana després del dia de la cursa) encara no han penjat els
resultats, per tant no us queixeu que la federació catalana de
triatló és una joia al costat de la de ciclisme. Quan tingui els
resultats podré fer un anàlisis més profund dels resultats i
espero assabentar-me de que va passar aquell dia a Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada