TRIATLÓ DE LA VILA 2012

DESCOBRINT EL COSTAT FEMENI DE LES TRIATLONS!!

Doncs sembla que si, que a La Salle Triatló no només hi ha “machotes peluts” i “musculitos”....

Crec que les nostres dones ens han donat una lliçó i, a la vista dels resultats, caldrà replantejar-se qui fa de cangur i qui se’n va a entrenar…..

Tot va començar fa un parell de mesos, quan l’equip S.P.D. (Spinning del Bueno), ens va reptar a fer una triatló per relleus de fèmines i jugar-nos un soparet. Com podeu imaginar-vos, vam recollir el guant immediatament (no, que va, si es que no som gens competitius…jeje) i vaig decidir-me a organitzar un equip de noies per deixar el pavelló de LA SALLE TRIATLO ben amunt. Fins ara la Mireia, i en ocasions la Melissa, eren les úniques representats, però a partir d’ara, tot canviaria...

La nedadora només podia ser la Bea, la dona de l’Àngel, però per aquella època encara la teníem en baixa forma després d’un any de descans obligatori...La primera injecció de moral va ser la seva resposta....”-Jose, vale, voy donde tu me digas”..Acte seguit tocava convèncer a la meva dona, la Mar....en principi dubtava si hauria de fer el tram de bici o el de córrer, però en una horeta vaig dissipar els dubtes: agafo la meva bici de carretera, li trec els pedals automàtics, li poso calapeus, i li dic..”-Mar, proba la meva bici de carretera a veure que tal et va.”. S’hi puja, s’agafa al manillar i amb total naturalitat comença a donar pedals...”-ui, que còmode es aquesta bici....i que bé que va...però si no faig força”....Serà possible, jo em vaig passar dos setmanes amb mal d’esquena per acostumar-m’hi, i ella en 5 minuts pujava plats i pinyons i s’acoplava com si ho hagués fet tota la vida...

Finalment ens quedava trobar l’atleta, i aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid” li vaig demanar al meu germà Joan Carles, que li semblaria proposar-li a la seva novia Cristina si faria el tram de córrer....No se si es va veure obligada, o que va passar, però sense rumiar-s’ho va donar el “si, quiero”...jejeje.

En fi, tot preparat per la cursa, els mails amb els SPD eren per enmarcar...quin pique!!!!.
Calia començar a entrenar fort: La Bea no era problema, s’estava posat molt forta amb els entrenaments del Marnaton i sabíem que nedaria i sortiria davant segur; la Mar hauria d’aguantar a la Pilar, inclus podria cedir tres o quatre minuts, i la batalla final es lliuraria, com sol passar, en la cursa a peu.

La Mar, es va decidir a venir a entrenar el BIKE INDOOR a “LA SALLE” (gràcies Moi, el resultat ha valgut la pena) i era molt curiós perquè cada vegada que coincidien amb la Bea, abans de dir-se hola, el primer que feia la nedadora era apujar-li una mica la resistència..”Venga, Mar, que tu puedes arrastrar esto y mucho mas”...La Cristina, entre exàmens i viatges, tampoc va poder entrenar massa, pero tot i així, la consigna era clara: sortiríem amb el que tinguéssim, poc o molt però fent honor al nostre lema...A TOPE!!.

La última setmana molts nervis, molta pressió per fcer-ho el millor possible i tambè, els típics del primer triatló, on es porta el xip?, com es va la transició, que son el “boxes(¿?) iu...que verds estem!!!!....el divendres nit, aprofitant que ens veiem per sopar ultimaríem detalls....Però la realitat va ser ben diferent: millor un bon gin tònic, que no pas tanta estratègia.; al cap i la fi mai no serveix per a res.

Alhora vaig tenir el privilegi de fer el circuit bike amb la meva moto acompanyant a un càmera de TV3....genial...podria fer el seguiment a la meva dóna.

En fi ens plantem diumenge a la cursa; les noies entren la bici a box, molts nervis i problemes d’última hora: 1º La Mar s’ha deixat al polsera identificativa al cotxe (cagada de manager principiant per no advertir-ho) 2º., el dorsal que havíem col·locat a la bici, en el trajecte de cotxe, ha volat a la Autopista...un desastre que em feia témer la pitjor de les participacions del Club....al estilo Ejercito de Pancho Villa a la triatló per equips de El Prat 2011......i a més jo havia d’estar puntual a fer feines d’acompanyament de càmeres...vaig passar mes nervis que si l’hagués de córrer jo.

Tambè participava del nostre Club el Joan Carles, L’Ignasi, el Dani, EL Ferran, L’Andres el Sergio, la Mireia, i L’Eric, que faria l’aquatló Dir, per falta de places a la triatló.

 

Els nervis previs a la proba van fer estralls en les nostres valentes competidores i van haver de fer alguna que una altre visita d’urgència a l’Hospital del Mar...(no patiu només necessitats fisiològiques d’última hora)...

Finalment donen sortida de l’aigua i la Bea, tota valenta ella es posa al ben mig del peloton, “braços i colzes enfora i a veure qui es capaç d’avançar-me”...el resultat: va rebre cops per tot arreu la pobre, però tot i això va fer una secció swim espectacular traient-li 2’30’’ a la noia d’Spinning del Bueno.

Darrera venia la Mar en bici i després d’una transició ràpida i sense problemes, s’enfila a la bici i a pedalar. Nervis i cames tremoloses queden enrere quan es tracta de fer anar els pedals amb força. Remarcable el ritme constant de mes de 30 km/k a pesar del fort vent de cara que feia en direcció a la zona Fòrum.

 

Durant aquest tram, amb la meva moto vaig portar al càmera de TV3 a les millors parts del circuit, girs de 360º, rotondes..túnnels....etc...i un cop acabat li dic: ara només falta esperar a que passi al meva dona per fer-li un primer plà...el pobre es pensava que estava de broma....-“no no, de veritat t’ho dic, no es broma,” paro la moto i insisteixo “ens hem d’esperar a que passi per fer-li uns primers plànols”. El pobre company va aguantar estoicament, suposo en agraïment a que l’havia dut pels millors punts del circuit.

Cal saber reconèixer que va ser en aquest segment, el de la bici, quan la cursa va decantar-se en favor de Spinning del Bueno, ja que la Pilar va ser capaç de rodar molt ràpid aturant el crono en 30 minuts, contra els 38 meritoris que va fer la Mar.

No obstant, la Cristina va iniciar el segment run a donar-ho tot: puntes de 190 PPM amb una mitja de 183 durant els 5 Km de cursa a peu, donen fe de que va donar-ho tot i mes. De fet els primers 2 km va aconseguir inclús recuperar-li en part la distància que la separava de la Marina, però que finalment va resultar ser massa. Va aturar el crono en 29’17´´ superant la barrera dels 30 minuts en 5 km...tot un repte aconseguit!!

Els últims metres van entrar totes tres juntes, convencent-nos a tots i també a elles mateixes, que poden fer això i molt més.

En definitiva, les noies es van portar com unes autèntiques valentes, sortejant onades i braços contraris a l’aigua, esquivant ciclistes i traçant amb seguretat a la bici, i corrent amb decisió i fermesa el tram de cursa a peu!!! Enhorabona a totes tres. Sou unes autèntiques campionas!!!! Us ho creieu ara??

Jose Ballester 

SORTIREM A TOPE.... I AL FINAL.... REBENTAREM!!!!!! 

Doncs em vaig apuntar a la Triatló de la Vila amb l’al·licient de fer la Olímpica d’Andorra el cap de setmana que ve, i amb l’al·licient sobrevingut de saber que les nostres dones disputaven la Triatló per relleus representant a La Salle Triatló en una categoria molt i molt divertida (totalment recomanable).

A part de la qüestió de les noies, que dona per fer una crònica completa amb el seu abans, durant i després de la cursa, ben farcida d’anècdotes i curiositats, intentaré fer un relat de la meva actuació, que em va deixar un gust... agredolç!!!

Per començar, em toca sortir amb casquet blanc, o sigui els primers 400 participants entre els quals hi ha els més bons (no em pregunteu que collons feia Jo en aquesta sortida, però la veritat es que hi era, o sigui que...).

Arribo a la platja justet per a banyar-me un moment i fer un riuet i surto dels primers just darrera de l’Ignasi Lamarca.

A l’aigua no rebo gaire, la veritat, i per primer cop, penso en cada moviment que faig i em centro a la tècnica, la tècnica i la tècnica. Això i tenint en compte que a primera hora la mar era en calma, em va fer sentir prou bé, encara que se’m va fer llarg. Acabant la natació regulo i miro de no apretar perquè ja sé de l’any passat que la transició a peu fins a boxes es llarga i cal sortir de l’aigua sencer per no perdre temps en aquell tros.

 

Agafo la bici i, inicialment no trobo bons companys per fer drafting, o sigui que em dedico a tirar fins que trobo un grupet de tres que va anar creixent mica en mica. Col·laboro lo just que em permet el meu estat de forma i aprofito cada rotonda i cada canvi de direcció per estar amatent i no quedar-me despenjat del grup. Així aconsegueixo fins a tres cops contactar amb algun grupet de més endavant, sempre apretant molt sabent que el córrer no és el meu fort i que cal donar-ho tot a la bici.

Després d’una transició una mica lenta començo a córrer i la realitat es mostra dura com una roca: no tinc cames, no tiro, i veig com els altres triatletes em van passant a una velocitat decididament superior. En aquestes em passa l’Ignasi Lamarca i després també el Dani, tots dos amb uns ritmes impossibles de seguir per mi, o sigui que em resigno a acabar com vaig poder la cursa a peu en uns discrets 23:25, (posició 940 absoluta!!!). O sigui, que al final... vaig rebentar!!!! Menys mal que les noies van donar una lliçó de esperit de lluita, esportivitat i sacrifici. Felicitats a tots els participants i sobretot als homes i dones de La Salle!!

Joan Carles Ballester