ELS GERMANS MANICH EN ACCIÓ

Triatló de Cala en Blanes. Per Elisabet i Carles Manich

 

En acabar el mes de juliol amb el curs d’anglès a Irlanda, el ritme d’entrenaments torna a començar. Veient la mala experiència de l’any passat em plantejo la tornada en acció d’una altra manera. A principis d’agost de l’any passat, ansiós per a tornar a cremar energies després de l’estada a Irlanda, em vaig posar a entrenar fort des del primer dia, cosa que em va provocar el síndrome de la cinta iliotibial, una lesió molt molesta que em va tocar el nas durant tota la següent temporada.Havent après la lliçó, començo a entrenar de manera molt progressiva, donant temps per a habituar-me a les noves plantilles de córrer i insistint molt en la tècnica de natació. Per a assegurar-me de complir el pla d’entrenaments establert, m’inscric una vegada més al triatló sprint de Ciutadella de Menorca de finals d’agost, ja que és allà on vaig a passar les vacances. A més, la pressió per a agafar una bona forma per aquesta cursa és forta, tenint en compte que aquesta pot ser una de les últimes triatlons que faré com a cadet i que la probabilitat de fer podi encara és esperançadora.

A mida que s’acosten els dies vaig controlant el número d’inscrits a l’esdeveniment, especialment els de la meva categoria i comparo els temps dels altres cadets en les edicions anteriors, per a saber amb qui em podré veure les cares. A vegades em sorprenc per la meva competitivitat. Us confessaré que sovint busco fotosdels meus contrincants més perillosos a Internet per a tenir-los fitxats durant la competició. Jejeje...

Dia 30 d’Agost, el gran dia.

Em desperto ja pensant en la competició, que comença a les 7:00 de la tarda. Em preparo tot el que necessito seguint la llista i comprovo dues vegades que tingui les sabates de bici, no sigui que me les torni a deixar com ja em va passar a l’Ametlla... Dono consells a la meva germana petita, que també s’ha animat a participar en la distància infantil i sense donar-me compte el matí ja ha passat i em trobo carregant les bicis dins el cotxe.

Un cop arribats, amb molt temps de marge, ho deixo tot al box, vaig al lavabo dues-centes vegades i mitja, escalfo una mica i em dirigeixo cap a la línia de sortida per veure la meva germana, on ja hi ha tots els nens col·locats i preparats per escoltar el tret de sortida.

Pocs minuts després del triatló infantil som nosaltres els que ens movem cap allà per a escoltar les indicacions del circuit de natació, que és d’anada i tornada rodejant dues boies situades a uns 375 metres de la platja, però que ni el jurat té clar el sentit de rotació.

 

No puc evitar els nervis que augmenten els instants abans de la sortida, però penso que estic satisfet amb els entrenaments que he anat fent des que vaig tornar del viatge. He pogut entrenar sempre que he volgut en aigües obertes, pedalar per carreteres de relleu molt variat i he arribat a poder tornar a córrer a una mitja de 4:00 min/km. De sobte, inesperadament, donen la sortida. No em dóna temps ni de posar el crono en marxa. Tot són cops, empentes i ofegades. No es veu res, el mar és tot escuma. El circuit d’anada i tornada està muntat dins un canal molt estret que forma la cala de Cala en Blanes. Això fa que els nadadors no es puguin separar i que hagin de nedar amuntegats uns sobre els altres, esquivant la gent que ja està nedant en direcció contrària. És el circuit més caòtic que he vist, en el que un se sent realment identificat amb l’expressió que va utilitzar el nostre company Emili dient “meduses en un túrmix”. Nedo com puc, engegant a passeig tota la tècnica perquè em prous feines tinc espai per a fer la braçada. Em deixo portar pel corrent de gent que m’obliga a girar cap a l’esquerra. Devem haver arribar a la primera boia. Tornem a girar cap a l’esquerra, segona boia i enfocant la recta final. Bé... no es pot dir exactament que sigui una recta sinó una muntanya russa que va pujant i baixant per a esquivar altres persones que venen de cara. És un dels pocs circuits de natació on podries parlar del seu relleu i desnivell positiu i negatiu, ja que no pares de passar gent per sobre i per sota. 

Per fi surto de l’aigua, que sembla aquell caldo de Nadal espès i molt carregat que prepara la mare, en la que no es veu el fons i vas xutant roques que sobresurten de la sorra mentre corres els últims metres amb l’aigua fins els genolls. Faig una transició rapidíssima, de menys de 30 segons i em poso a pedalar esbufegant i intentant calmar-me una mica després de tantes emocions. Mentre em vaig cordant el calçat  a sobre la bici m’enganxo a un participant que porta un bon ritme i amb pocs minuts se’ns afegeixen uns quants més. 

Cap al quilòmetre 6 veig un altre grupet que ens avança amb un ritme bastant superior al nostre, així que sense pensar-nos-ho dues vegades, un parell d’atrevits del nostre grup i jo ens hi posem a roda. Qui no s’arrisca no pisca, que diuen!Rodem fent relleus a una velocitat mitja d’uns 36 km/h i poc a poc anem guanyant posicions. Mentrestant la família i el Pau, un amic que ha vingut a passar les vacances a Menorca, m’animen des de la sortida del boxes, en cada una de les tres voltes que formen el recorregut. Quan acabem els 20 km i ens acostem a l’àrea de transició, m’enduc una “bufetada”: veig un cadet que comença el tram de córrer. Immediatament, seguint el lema del club apreto, ja que s’acosta el final. Sortirem a tope i al final apretarem!

 

Salto de la bici deixant les sabates enganxades als pedals, entro al box, busco el meu lloc que per sort és dels primers, em poso les sabates de córrer i amb pocs segons ja sóc a la pistaun altre cop.

  

Els primers minuts de la part de córrer sempre són els pitjors, però per sort he entrenat les transicions i això m’ajuda a habituar-me un altre cop al ritme de cursa. A mida que em vaig recuperant del canvi començo a agafar velocitat i em poso a avançar gent com un desesperat. Corro a una mitja de 4:00-4:10. Sento que la gent m’anima i em felicita, fins i tot els corredors a qui avanço i jo els ho agraeixo animant-los també. El que més m’agrada d’aquestes curses és el bon ambient que hi ha, on tothom és simpàtic i respectuós. Recordo que en les dues edicions anteriors, a la segona volta corries amb la posta de sol just a davant, i això feia la cursa encara més agradable. Aquesta vegada el cel està tapat, però té l’avantatge que no fa tanta calor. Aquest circuit de córrer sempre m’ha agradat: és planet, seguint la costa per dalt uns penya-segats i al final de cada volta hi ha un avituallament on et pots refrescar amb aigua fresca tirant-te-la per sobre. Tot això fa que sempre corri de gust i millori les meves expectatives pel que fa al temps, en la tercera disciplina.

 

Em dirigeixo cap a l’arc, avanço les últimes posicions, faig el darrer esprint i travesso la línia de meta. Ha estat una de les curses amb millors sensacions, dins aquesta modalitat, però encara no he vist el full de resultats. Em refresco, menjo, estiro i quan sento pels altaveus que ja es poden veure els resultats em llenço sobre l’acumulació de gent que hi ha al voltant del plafó d’anuncis. Em vaig esmunyint entre la gent (és el que té ser primet) i agafo les primeres posicions davant el paper. Busco el meu nom: Carles Manich... temps total: 1:07:15... posició cadet masculí: 2a posició!!

Ha estat una bona cursa!!!

 

I ara, us deixo amb la meva germana Elisabet, que avui s’ha estrenat amb la seva primera triatló:

 

Hola per si no em coneixeu sóc la germana del Carles, l’Elisabet. Només he fet una cursa però era una duatló i aquesta és la meva primera triatló.

Uns dies abans de marxar, a Menorca el Carles em va proposar de fer una cursa, però amb la condició que entreni molt a Menorca, per estar ben preparada per la cursa. Malgrat que serà un gran esforç ho accepto.

Li pregunto el Carles com puc entrenar i ell immediatament em fa un plàning.

Un cop arribo a Menorca començo a entrenar, no immediatament però seguint el plàning.

Avui és el dia, estem arribant a Ciutadella, un cop arribat allà anem a buscar el xip i el dorsal...

Anem a boxes i m’ho  vaig preparant tot, com fa el Carles.

 

 

Em vaig col·locant a la línia de sortida i ens expliquen quin circuit hem de fer i de cop i volta, sense adonar-me ja estic a l’aigua començant a nedar com puc entre l’altra gent. Em començo a quedar sola. Al sortir de l’aigua em comença a agafarun flato impressionant. Al entrar a box em fa més mal i em fan parar i respirar. Al cap d’1 min en poso les sabates, el casc, agafo la bici i me’n  vaig d’una revolada.

 

A la bici em recupero i tot i que vaig l’última no em desanimo i continuo la cursa. En acabar el tram de bici vaig a boxes i deixo la bici, em trec el casc i me´n vaig corrent. Quan arribo a dalt de la pujada, noto que no puc respirar, els metges de l’ambulància em fan parar, m’obren els braços i al cap de 2 min em deixen continuar i acabo el tram de córrer. En veure la meta aprofito les poques forces que em queden a les cames i faig l’esprint final. La meva mare m’està esperant  allà per fer-me una forta abraçada.

I al final, ens han donat una medalla a tots els que hem acabat la cursa infantil!!!

Elisabet i Carles Manich.