La culpa de tot això la tenen l'Albert "Tuchu" i el Fer. Jo volia fer la marató, però no m'hagués passat mai pel cap intentar fer un sub 3. Després d'anar a la cursa de l'Ardenya molta estona amb l'Albert, vaig pensar que si ell s'ho podia plantejar, potser jo també. Fins Nadal vaig estar fent alguns dels entrenaments que en Fer l'hi posava. Després entrenaments trobats per aquí i per allà, i la mitja de Santa Coloma en 1 h. 23 em va fer pensar que potser sí que es podia intentar. Aleshores, a falta de 5 setmanes em vaig enganxar al pla d'entrenament de la web de la marató i fins al dia de la cursa.
Objectiu sub 3, però sense tenir gaire clar si ho podia fer o no. Només era la meva 2a marató. La del 2014 la vaig fer com vaig poder, sortint d'una lesió, fins i tot, caminant a alguns trams. Per tant, tot i ser la 2a, no tenia cap referència del què era fer-la ben entrenat.
Com ja sabeu els que m'heu vist córrer, vaig amb unes sabatilles minimalistes, que em van de conya, però que tenen l'inconvenient que en mullat rellisquen bastant. Que bonic que és veure ploure i pedregar dissabte a la tarda quan diumenge vols córrer en sec.
Després d'una nit de no dormir gaire bé, es desperta un diumenge ideal per la marató, fresquet, però amb un sol fantàstic.
Per evitar massa nervis, vaig arribar només 20 minuts abans amb la moto. Temps d'aparcar, canviar-me., un pipi .. i vaig entrar al calaix que no faltaven ni 5 minuts per la sortida.
Sortida !!!! Localitzo les llebres de les 3 hores i allà m'enganxo. Tiro una mica més perquè hi havia molta gent i volia intentar anar ben enganxat a la línia com si fos Maradona, que el que sí em va quedar clar l'any passat és que acabes fent molts més metres dels que toca.
Durant tota la cursa anava tirant a un ritme més fort del que havia previst, però com em notava bé, vaig anar fent encara que sempre em passava pel cap la pregunta del “vols dir que això no ho pagaràs després?”
Just abans de la mitja marató se'm queixa el bessó dret, però faig un pacte de "vamos a llevarnos bien" amb ell. Li vaig dir queixat però no em facis la punyeta; i el paio em va fer cas!!!
Al km. 30 vaig sentir una veu que des del cel em deia "vinga Xavi que vas bé". Després, vaig saber que era el Tuchu des de la terrassa. El que m'havia "liat" per fer això, prenent-se tranquil·lament un cafè i mentrestant jo patint com un porc.
A partir d'allà ja anava pensant que si m'agafava una "pàjara" almenys a 5 min/km podria córrer, i probablement encara arribaria per sota de 3. A plaça Urquinaona, em vam donar els últims ànims la meva dona i els meus fills, que em van servir per arribar a ritme fins al final.
Al final 2:50:20 Molt petat, però molt content.
PS Els del IM esteu bojos. Només de pensar en fer la marató després de nedar i anar amb bici se'm posen els pels de punta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada