MARATÓ DE BARCELONA...

(Javi + Ferran + Navasa)

...PER FERRAN GIONES

Les meves ganes d’escriure una petita crònica de la l’experiència de còrrer la marató han quedat enterbolides per la notícia de l’accident del Dani, espero a través de la crònica li arribin molts ànims i forces per poder-se recuperar bé i aviat.

Això de còrrer una marató ha de ser una decisió poc racional, si un s’ho pensa bé i analitza les hores d’entrenament dedicades a còrrer i més còrrer no ho faria. No obstant el pla d’entrenament de l’Abel ha ajudat molt, tant per la descripció de les sessions com els comentaris que hi havia per cada setmana, almenys et feia sentir que estaves preparat per afrontar el repte, una altre cosa es que haguessis retallat gairebé totes les sessions (excepte les de competició), o que et pensis que el dia de la prova podries anar al ritmes que diuen les calculadores de temps estimats…

Arribats al dia de la prova, costa dormir, sobretot pels dubtes i la il·lusió que genera la distància de la marató. No obstant, un cop arribes a la sortida, escalfes, et donen els darrers consells i et prepares per sortir, ja només penses en disfrutar de la prova i fer tots els possibles per acabar-la. Ben aviat vaig veure que la possibilitat de baixar de les 3hr era lluny del meu abast (tot i que m’hagués agradat donar la raó al Fer, Dani i Jose de que ho podia fer), seguint els consells de l’Albert i el Joan no vaig deixar que pugés la sensació d’anar apretat a nivell cardio. Així després de sortir ràpid amb l’empenta de la multitut que pujava per Sants, vaig haver d’afluixar fins que els productes de la pedrera de la Salle Triatló (Marc i Albert) em van atrapar per marcar un ritme constant fins el km 20. Al anar arribant aquest punt, el Marc va veure que tenia gasolina per apretar el ritme i ens va deixar seguir a la nostre velocitat de creuer.

Per mi la sensació de passar el km 21 va ser l’equivalent a entrar a territori desconegut, a partir d’aquell punt s’incrementava l’incertesa de com reaccionarien les cames i el cos, hi hauria rampes? més molèsties? hauria de parar? La sort va ser que a partir del km 25 (no recordo molt bé el punt exacte, només que era el tros de la Diagonal) va apareixer el crack “Banuti” en funcions d’acompanyant de luxe. Si fins aquest punt els crits d’ànims dels suporters de la Salle havien estat una empenta que durava minuts, el suport i la paciència del Banuti va suposar poder acabar la marató. Tot i que s’ha de dir que perquè no perdés la confiança, va haver de ser molt generós assegurant que no perdíem ritme tot i que a cada km a partir del 35/36 ens deixavem 10 o 15 segons més que l’anterior.

Al passar el km 42 (no recordo veure el número, només veia la meta) no podia deixar d’estar sorprès d’haver pogut acabar dret la prova, realment és un sort enorme poder trobar-se bé durant les 3h llargues de la prova i poder dedicar haver aconseguit el repte a tots aquells que han animat i ajudat a fer-ho.

Moltes gràcies i molts ànims pel Dani!

Ferran

(Marc + Ferran + Navasa)