DUATLÓ DE BLANES

CRÒNICA DE LA DUATLÓ DE BLANES:
Per Carles Manich Vallès (el júnior).

Queden pocs dies per la competiciópopular de blanes Blanes, on m’estrenaré amb la meva primera duatló de muntanya. Penjo un comentari al Facebook on explico el que faré el cap de setmana. L’endemà el meu oncle Oriol Vallès (ex pentatleta) em truca dient que ell també es vol apuntar per entrenar-se per la duatló d’Òdena, que ha sigut aplaçada pel mal temps. El dia abans agafo fred, i tinc mal al cap!! M’abrigo i descanso per estar en condicions el diumenge.
És el dia! Em desperto a les 7 del matí. Per sort ja no em fa mal el cap i em noto amb molta energia i ganes per la cursa. Quedo amb l’oncle Oriol a les 8:45.

Un cop a Blanes, deixem la bici a boxes i recollim el dorsal (Nº 83) i la bossa de promoció. Em poso les malles llargues, una samarreta tèrmica, el tritraje, la dessuadora de la Salle i m’empastifo les cames i el cos amb una crema tèrmica. Comencem a escalfar i a estirar. Estem a 0ºC! Una temperatura ideal, ja se sap, ni fred ni calor!


A les 10:00 tothom es comença a col•locar a la línia de sortida. Estic molt nerviós.Per fi sona el tret de sortida. Començo a córrer. Emcosta trobar el bon ritme, ja que l’aire fred en congela el nas i els pulmons. Al final trobo el ritme. Expiro i inspiro cada 2 passes, encara que voldria fer respiracions més llargues. Quan ja em començo a adaptar al ritme comença la pujada, que em cansa bastant. Quan arribo a dalt, el cor em batega al 90%!!! Però aleshores ve baixada i la segona volta. Ja he completat els 5 primers quilòmetres a peu!


Entro a boxes i el primer que faig és posar-me el casc i beure una mica de aigua. Agafo la bici i surto caminant fins que em donen la senyal en que ja puc muntar. A la primera transició em sento còmode, i les pulsacions ja m’han baixat. El primer tram ens fan anar per una carretera estreta i asfaltada per on passen alguns cotxes, però encara no estic massa cansat. Veig un home vestit de blau que m’indica la desviació que he d’agafar i m’anima. Agafo el camí de terra, poso marxa curta i començo a pujar per un camí molt dret amb sorra i amb força irregularitats. Penso: “Això ja no mola!”. De tant en tant intento pedalar de peu dret però la roda del darrere perd tracció i rellisca. Perdo algunes posicions. En algunes pujades quan estic a punt d’arribar al final de la pujada, la roda se’m fica per un canal que em frena i he de continuar a peu fins a dalt. El cor em batega al 80%. De tant en tant, hi ha alguna baixada per trialera que m’anima molt. Miro el comptaquilòmetres de la bici i només porto 6km!! Però no em desanimo. “Ja arribaré”, penso.
Arribo a una corba i una senyora em diu: “Vinga, última pujada!” i m’animo. Però sento que li diu al de darrere meu: “Però és una MICA llarga i forta!”, i aquí la pífia. No sé què entenia per última pujada, aquella dona, però quan sembla que ja s’acaba, veig una altra pujada, i una altra, i una altra... Arribo al quilòmetre 10,5 i entre pujada i pujada, paro i em prenc el gel energètic. Sóc incapaç de prendre-me’l pedalant a mitja pujada!! Me l’acabo i bec una mica d’aigua per tirar avall. Aleshores, encara no he pujat a la bici que em comença a venir mal de panxa. Però penso que no em puc quedar aquí i em poso a pedalar. Al cap de pocs minuts el mal de panxa em desapareix com per art de màgia i no em noto gens cansat!! La veritat és que no sé si és psicològic o que realment el gel m’ajuda molt, però em sento com l’Astèrix en persona. Començo a avançar posicions a plena pujada sense cansar-me!! Veig dos que pugen a peu i jo els avanço amb el plat mitjà!! No sé si realment sóc jo mateix, però estic com una moto!!! Per fi arriba la baixada. Em poso a anar a tota pastilla per una trialera i encara no sé com no he acabat per terra. Arribo a la carretera asfaltada. Amb l’embranzida que porto i la mica de baixada que hi ha em poso a 50,70km/h. Tinc un pallús que em va llepant el cul, però em poso en plan “LaHormigaAtómica” i li guanyo avantatge. Ara sóc jo qui llepo el cul al de davant, però no aconsegueixo avançar-lo. Arribo al quilòmetre 18, per fi sóc a boxes i sento la meva mare que m’anima. Per sort, no em passa com a un altre que en veure que es passa de la línia, frena en sec i fa la volta de campana i... en fi, deixo la bici, deixo el casc i surto a fer els 2,5km que em queden a peu.


Corro encarcarat com un robot i em sento incòmode. No em noto els dits dels peus i em costa agafar el ritme altre cop. A la pujada he de parar i caminar unes quantes vegades perquè m’agafa unflato molt fort.


Veig la meva mare i l’oncle Oriol que m’animen. Ja veig la meta i sento que per la megafonia diuen: “Aquí veiem arribar el Carles Manich, de 14 anys, del clubLa SalleTriatló de Barcelona que arriba sense baixar el ritme”. Faig l’últim esprint i passo la meta. (L’oncle Oriol havia dit al locutor que em fes una arribada triomfal i la veritat és que m’ha fet molta il•lusió).


Paro el crono: 2h 3’ 30”.


Ara bé la botifarrada! Vaig a buscar l’entrepà i penso “i tot això per una botifarra?”. Sí, però: quina botifarra!!!


Aquesta primera duatló. Ha estat un bona experiència i m’han quedat moltes ganes de repetir. A partir d’ara, només millorar!


FC màxima: 96% (197)
FC mitja: 83% (170)
Velocitat màxima a peu: 03:04
Velocitat màxima amb bici: 50,70km/h
Velocitat mitja amb bici: 11,67kn/h

Agraeixo molt el recolzament de tothom, però especialment el del Fer, el de l’oncle Oriol i el de la meva mare, la fotògrafa.

Carles Manich.