THE BENJAMIN

Supersprint de Sant Feliu de Guíxols

By Carles Manich (el Benjamín)

Aquestes últimes setmanes he estat entrenant molt per mirar de fer una bona marca a la triatló supersprint d’aquest dissabte, que potser no és gaire llarga però que sí que és una bona manera de començar a conèixer les sensacions que es tenen en plena cursa. Aquesta setmana l’he dedicat principalment a la natació, a les transicions i a estones interminables de preguntes amb el Fer, ja que aquesta serà la meva primera triatló!

Avui divendres, al sortir de l’escola he anat a la Sallea provar el neoprè que vaig llogar ahir per la cursa,per adaptar-me una mica a la forma de nedar i per aprendre com posar-me’l i treure-me’l ràpidament i fàcil. Les sensacions són bones. Al principi una mica claustrofòbiques, però de seguida entenc com funciona la cosa. A la nit, em prenc un bon plat de pasta per sopar, per agafar energia per demà.

Em desperto a les sis del matí per anar amb temps i no deixar-me res d’important. Esmorzo bé, agafo les coses i la meva mare m’acompanya amb cotxe a Sant Feliu de Guíxols. Les ganes que tenia de començar la cursa se’m comencen a convertir amb nervis i em començo a quedar mut, com en passa sempre quan estic nerviós.

Arribem dues hores abans de la sortida i el primer que fem és muntar la bici com fa tothom, però no veig a ningú que vagi  amb la BTT tret de jo, perquè és la primera vegada. Recollim el dorsal i em compro un entrepà petit que no me’l menjo al moment (cosa mal feta) perquè vaig una mica estressat. Vaig a deixar la bici a boxes però el vigilant em diu que he de treure els acoblaments de la bici. Fantàstic, el que faltava, i jo no tinc l’eina per desmuntar-los, però per sort trobem un home que ens dóna un cop de mà. Quan entro a boxes per deixar la bici em relaxo al saber que hi ha algú més que també va amb BTT i que també és la seva primera triatló.

Ja és un quart d’onze i veig els participants de la triatló sprint que comencen la cursa, però jo competeixo amb els de les onze, a la supersprint. Aleshores em prenc la meitat de l’entrepà i un plàtan i em poso el neoprè acompanyat amb una capa de vaselina pel coll, els turmells i els canells (recomanat per l’Albert Navasa) per estar ja a punt per quan em toqui sortir. Em fixo com fan la primera transició els de l’sprint per després fer el mateix.

 

Quan queda un quart d’hora per la sortida, em fico a l’aigua per climatitzar-me i faig uns quants metres. El cel està tapat de núvols i de tant en tant cau alguna gota, però penso que potser és pitjor que faci massa calor.

S’acosta una senyora amb un xiulet penjat al coll cap a la línia de sortida, on ja estem tots els 33 participants preparats, però ens diu que la sortida serà un quart d’hora més tard per evitar que ens trobem a la transició amb els de l’sprint.

Finalment comença l’acció. Sona el tret de sortida i poso en marxa el crono. Començo nedant sense apretar massa però sense baixar el ritme per reservar-me forces. El mar està una mica mogut, però per sort no faig cap glopada com em pensava. Fa estona que no em passa ningú i penso que potser sóc l’últim, però miro endavant i me n’adono que vaig dels primers! Passo l’última boia i em proposo apretar una mica el ritme. Surto de l’aigua i me n’adono que vaig 8è, i la meva mare m’anima!

 

 

  

A la primera transició em faig un embolic i perdo algunes posicions, però finalment aconsegueixo treure’m el neoprè, faig un glop d’aigua dolça, em poso la dessuadora de La Salle, les sabates de córrer, el casc, agafo la bici i surto corrent de boxes.

El tram de bici comença amb pujada, però malgrat això aconsegueixo guanyar algunes posicions. Sempre amb l’esperit esportista, vaig animant als triatletesamb els que em creuo, cosa que s’agraeix, perquè ells fan el mateix amb mi. De tornada, un parell o tres de participants que van amb bici de carretera m’avancen, però malgrat això aconsegueixo mantenir el seu ritme durant una estona.

Finalment arribo a boxes, entro pel passadís i quan vaig a penjar la meva bici un vigilant em diu que faci tota la volta i que la pengi per l’alta banda de la barra per no tallar el pas. Deixo la bici i em poso a córrer.

Corro encarcarat com un robot i em comença a venir un flato que aconsegueixo alleujar al cap de poca estona. Quan em començo a adaptar al ritme de córrer, l’entrepà menjat amb retard comença a fer efecte, però avanço algunes posicions més. Aleshores, a la tornada em comencen a venir arcades! Ai, ai, ai... que passarà... Però per sort veig l’arc inflable de la meta i calculo que em queden forces per avançar una persona que tinc a davant i penso “Estic salvat”. Aleshores passa una cosa que em deixa frustrat. Estic a cinc metres de l’inflable de la meta, però veig un vigilant que em fa senyals perquè faci la volta a un recinte que m’allarga la cursa uns  300 metres més dels que tenia previstos i m’obliga a parar i inconscientment... “desmenjo” l’entrepà, vaja, que el vomito! Perdo uns segons, i m’avança el paio d’abans. Però aleshores em passa un altre fet impressionant. Aixeco la vista i em trobo millor que mai i no em noto cansat. Veig la meta i tres persones que estan davant meu. Em puja l’adrenalina i començo a fer un esprint de 200 metres llisos! Començo a avançar els que tenia a davant i quan el d’abans em veu que, després de vomitar l’estic avançant, se sent intimidat i accelera la seva cursa. Però ell no corre tant com jo, i quan veu que no pot recuperar la seva posició deixa anar un “Ostres...!!” que li surt de l’ànima. Mentrestant, el comentarista comenta impressionat la meva jugada. Continuo corrent i avanço dos més, i finalment pppiiiiiiiiiipp travesso la meta!!

Paro el crono (00:45:08).

Em donen una bosseta de regal amb la samarreta i alguns descomptes, fruita, pastís, i una ampolleta d’aigua que me la bec d’un sol glop!

Resultats:

Posició total: 14/33

Posició categoria masculina: 14/21

Posició categoria cadets: 2/4

Tram 1: (00:08:42) 8/33

Tram 2: (00:25:53) 22/33

Tram 3: (00:10:33) 14/33

Carles Manich.