Hola nois! Quant
de temps sense passar per aquí!
La setmana
passada vam córrer el triatló B de Banyoles, l’ Ignasi, el Lluís i jo (Extreme
Marc), crec que no em deixo a ningú.
Per mi era el
segon any en participar-hi. I no ho dubtaré l’any que ve perquè és un triatló
molt ràpid i emocionant.
Per entendre els
meus resultats cal anar dos mesos enrere on em vaig lesionar a la mitja de BCN,
la lesió va fer impossible que pogués córrer fins una setmana i mitja abans de
Banyoles,i al no poder córrer vaig descuidar l’aigua i la bici. A part d’això
la mateixa setmana de la cursa em vaig començar a posar malalt i Divendres i Dissabte
els vaig passar quasi al llit i amb febre. Tot hi això al aixecar-me Diumenge
al matí em notava amb moltes ganes de participar, ja que aquesta prova
decidiria en gran part la meva motivació i objectiu final cap al IM de Nice.
Diumenge al matí,
m’aixeco, em preparo els meus dos Bimbos amb Nocilla, i prenc molta aigua. Em
dirigeixo cap a boxes amb la família els quals no em volien deixar participar
per les condicions en que arribava. Deixo tot a boxes desitjant que tot surti
bé i no m’hagi deixat res.
Em trobo rodejat
de gent, queda un minut per donar la sortida i em trobo en mig de tothom a3r
o4a fila. Estic molt nerviós i pensava que no aguantaria el ritme de primera
fila, donen el tret de sortida i saltem tots a l’aigua, un metre de caiguda i
uns sobre els altres, com no, salto i començo a nedar. Penso: “aquesta gent va
molt lenta, he d’avançar ara!” decideixo passar-los de la única manera possible:
per sobre i repartint, em situo mig sol i començo a traçar una diagonal
direcció a la última boia on girarem a la dreta, veig que s’afegeixen al meu
costat un parell més a seguir el meu ritme i un altre que ens passa com una
bala (no se el ritme al que anava, però jo anava molt fort i ell em va passar
com si jo fos una iaia!). Surto de l’aigua i el primer que faig es donar les
gràcies per haver-la acabat, que malament que ho he passat! s’ha fet dura per
la falta d’entrenaments, em trec el rellotge, les mànigues del neoprè i me’l
torno a posar.
Trans 1: Em sento
a terra perquè no puc posar-me ni els mitjons ni les sebates de peus, m’aixeco,
agafo la bici i surto disparat, mentre surto m’hi fixo i veig que estan casi
totes les bicis, això em tranquil·litza, sembla que tampoc vaig tant malament
al cap i a la fi.
Em col·loco amb
la bici acoplat, faig la volta a bon ritme però sense passar-me,miro el crono i
veig que paso la primera volta en 59 min, buf massa ràpid penso. Al km 10 de la
segona em noto bé, massa bé, només m’han passat unes poques cabres i decideixo
accelerar per agafar als que tinc davant. Al km 20 em noto reventat, n’he
passat a 4 i començo a anar al llindar. Per davant no veig a ningú i els del
darrere estan com jo, però de sobte veig una taca al darrera (un mini peloton,
no se encara si amb drafting o sense) cap a finals de la segona em comença a
passar gent, cagun tot! jo mort amb una bici de carretera i allà tot de gent
amb cabra i fent drafting, quina ràbia! Decideixo seguir a la meva i no
enganxar-m’hi. Error ho hauria d’haver fet, però de sobte em passa el Thomas i
em diu, vamos Marc que estàs muy fuerte!! M’ho crec i decideixo apretar aquells
8 o 10km.
Trans 2:
Rapidíssima, surto i m’enganxo en qüestió de segons al Thomas.
La carrera a peu
era molt important, aquesta em diria les sensacions cara Niza, tota la triatló
gira al voltant de les sensacions que trobaré aquí al igual que els propers
entrenaments. Començo a tirar i li dic adeu al Thomas, sembla que tot va bé,
noto una petita molèstia al quàdriceps. Al km1 fa molt de mal, estic molt
carregat i em costa molt avançar, a més necessito fer un riu, decideixo
aguantar fins al km 4 on el vaig fer l’any, el faig i em torno a trobar al
Thomas. Decideixo quedar-me amb ell, ja que porta un ritme molt constant i bo
(4’20” – 4’40”/km), això m’ajuda. Al començar la segona volta desapareix el mal
al quàdriceps,però apareix un altre i pitjor, el peu esquerre es dorm, es dorm
completament! Faig els casi 7km parlant i notant una picor horrorosa al peu
intento expulsar-lo, moure’l més a cada passa, etc. No aconsegueixo res. Inici
3r volta, Marc: “Thomas me siento de puta madre, se me ha ido lo del pie, voy
intentar apretar los 7 km que quedan para ver sensaciones a ritmo” Començo a
apretar, tota l’estona per sota de 4’/km, buf quines bones sensacions, que bé
que responen les cames això va bé, va bé!!! De càrdio vaig molt bé, les cames
ara es noten àgils per començar a apretar, queden uns 3.5 km, decideixo
exprimir tot el que tinc fins la meta. Em marco estar aquests km a 3’30”/km ,
ho aconsegueixo, i començo a avançar als corredors que tinc per davant, la gent
no es creu que vagi així, jo tampoc m’ho crec. Al final comença a fer efecte el
cansanci però no baixo el ritme, veig com des d’un horitzó s’apropa una
“pajara” que promet ser divertida. Queda la recta d’arribada amb moltíssima
gent animant, és el moment d’apretar però no aconsegueixo baixar dels 3’32”/km
arribo a la meta i paro el crono. Buf quines bones sensacions en aquest final,
estic content, Niza pot anar millor del que em pensava.
Deixem a La Salle
en la posició número 42.
Extreme Marc.
Temps:
Lluís Buscà
Porras (368): 34’23” (422) - 2h30’41” (375) - 1h38’05”(328) T= 4h43’09”
Ignasi LaMarca
Flinch (232): 28’43”(212) - 2h16’54”(209) - 1h32’30” (263) T= 4h18’07”
Marc Martínez
Miralels (46): 23’27’ (12) - 2h04’22”(48) - 1h22’49” (95) T= 3h50’38”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada