EXTREME MARC A HAWAII

Crònica  del meu primer IRONMAN WORLD CHAMPIONSHIP

Com la majoria de vosaltres ja sabeu, i pels qui no ho saben, el passat 24 de Juny em vaig classificar pel "campionat del món d’Ironman" (3800m swim, 180km bike i 42km).

Aquest va tenir lloc a Hawaii el passat 13 d'Octubre, concretament a Kona.

Per sort en aquest viatge ens vam juntar dues famílies, la Lladó i la Martínez, abans d'arribar l'illa ja tremolava, els volcans van entrar quasi en erupció i un riu de lava es va emportar la casa del nostre guia (ens explicava que de petit un riu de lava s’havia endut casa seva).

Aquest viatge ha estat una gran experiència. Per això, abans de començar amb el dia de la cursa, faré una petita introducció de les dues setmanes anteriors, en teoria per aclimatar-nos però la veritat és molt diferent.

El primer dia ja estàvem a la platja prenent el sol, fent body board, i mirant una tortuga que ens havia vingut a donar la benvinguda. L’endemà vam anar a nedar una miqueta a una zona secreta que ens havia recomanat un submarinista natiu que feia molt bones fotografies. En Guillermo i jo nedàvem mentre el papi, la mami, la Marta i la Vivi ens intentaven seguir en uns kaiaks. Després de fer 4000m i ja tornant cap el cotxe desil·lusionats per no haver vist res, bum! La Vivi ens comença a avisar que veu dofins no molt lluny de nosaltres, sense dubtar-ho anem a buscar-los, amb les GoPro a la mà ho gravem tot, impressionant, nedar amb un grup d’uns 15 dofins durant mitja hora no té preu. Sols amb això ja valia la pena el viatge.

Pels matins normalment sortíem a córrer, fèiem uns 10 km a primera hora i sempre el mateix recorregut, hotel - white sands beach i tornar, per la mateixa carretera on faríem en uns dies la marató.

Els matins que no anàvem a córrer, anàvem al Pier, era la zona des d’on es realitzaria la sortida de natació. Durant les dues setmanes que vam estar es realitzaven entrenaments de 7 a 10 a.m amb avituallament i guarda roba. Les boies estaven ja posades, les mateixes que el dia de la cursa, des del primer dia que vam arribar, per tant normalment acordàvem anar fins la boia del km1 o 1500 i tornàvem.

 

Pel que fa als entrenaments de bici, vam fer uns 4 o així amb un total d’uns 250km o una miqueta més. En la seva majoria ens preocupàvem més de veure el circuit, de fer-nos vídeos amb les GoPro o bé ens escaquejàvem i fèiem menys del que havíem acordat. Tot hi això vam aconseguir cobrir tot el circuit tant amb bici com amb cotxe

 

 

 

L’inmensitat de l’ IM

Durant les dues setmanes anteriors, les marques comercials es situaven tant al circuit de bici oferint els seus productes gratuïts, com avituallaments, o bé, al circuit de córrer, les marques havien llogat cases a la mateixa carretera, des d’on muntaven carpes en els seus garatges per a que t’hidratessis o mengessis els seus productes tant de dia com de nit. Entre elles estava la de Blue, a la que em va convidar el Frode (DISTANCE) a entrar a la casa i veure tots els seus productes amb més detall.

Per altre banda la fira està situada per tot Kona. Hi trobàvem la part Ironman oficial al costat de la transició en l’hotel Marriot, on agafaves el dorsal i la bossa del corredor, al darrera trobàvem una carpa immensa, que feia de botiga només de productes IM. Per tot el centre del poble, les botigues oferien els seus espais per a les marques, és a dir, durant una setmana la botiga buidava tots els seus productes i s’instal·lava allà una marca com Zoot o Mavic, tot hi això hi havia una zona de gespa davant de l’oceà amb tots els stands de totes les marques, on s’oferien les novetats cara al 2013.

Pel que fa als voluntaris hi havia 5000, per tant sols 2000 participants, i tots ells sabien que havien de fer en tot moment i on havien d’estar (no com aquí).

El circuit de bicicleta estava marcat amb cartells on advertien de la nostra presencia amb cartells com: "CAUTION ATHLETES IN TRAINING" o "CAUTION IRONMAN ATHLETES IN TRAINING".

El check-in és interesant, el fan el dia abans i segons el dorsal és a una hora o una altre. Primer de tot, uns nois et pregunten la marca de les teves bambes, i metre un altre t’inspecciona la teva bicicleta per donar-te el vist bo, una filera de gent, amb llibretes, van apuntant cadascun dels components que portes tant a la bici com de les sabates, el casc o les ulleres. Al passar aquesta zona, se’m assigna un voluntari que m’ajudarà a deixar la bicicleta i les meves bosses, mentre m’informarà de tot el recorregut que haure de fer a l’endemà, on trobaré els lavabos, la previsió del temps...

Ha arribat el gran dia:

Són les 4am i encara no estic gaire nerviós, faig el meu ritual: dos bimbos amb nutella i una ampolla de 1'5L d'aigua que ja no em deixarà fins que entri a l'aigua. Arribem a la transició on ens marquen amb el nostre número a cada braç. 2000 participant i ningú ha fet més de 20 segons de cua! D’aquí passes a comprovar el teu chip i a unes balances on ens pesen. Seguim el recorregut que ens porta a una platgeta amb un avituallament, on podem deixar les nostres bosses pre-swim, a partir d'aquest punt només queda una cosa per fer, entrar a la transició per un dels seus arcs, anar fins la bici i deixar-ho tot apunt, hi ha manxes per tot arreu els voluntaris t'ajuden a inflar les rodes i si necessites quelcom t'ho porten. Nois estic escrivint això i m'estic quedant curt en comparació en com és en realitat.

De sobte pum! Són les 6:30 i acaben de sortir els pros. Vaig a despedir-me de la família, al Guillermo l’he perdut fa estona i entro dins l'aigua. L'entrada és molt tranquil·la, ja que tenim com 200metres d’escalfament fins arribar a la sortida (swim area). Són les 7 i es dona una sortida,resulta estranya, primer ens diuen “go go go!!” i sortim tots, als pocs segons es sent una bocina i el famós canonàs que dona per començat l'Ironman de Hawaii. (Total 3 sortides en 10segons)

Començo a nedar i decideixo gaudir de tota la cursa, tots sabem que no he pogut entrenar com volia i que no estic en forma, i com la majoria m'han dit això és un premi que he de gaudir i no pas com una cursa més a la que he d’anar a buscar millorar la meva marca. Amb aquesta filosofia, començo a nedar a bon ritme i amb molt bones sensacions, l'aigua esta molt bona i sé pel que m'ha dit tothom que rebré del principi al final, tothom té un nivell similar, cosa que farà que ens mantinguem en pelotó tota l'estoma. Ho entenc i vaig conscienciat, però res ni sols cop un parell de patades a un que em tocava els peus, passo per sobre a 4 o 5, i un parell de placatges, fora d'això mantinc un ritme alt i bo, el circuit és molt dur psicològicament, es tracta de fer una recta d’uns 1700m, 100m i tornar en línia recta la resta. Les sensacions són bones, decideixo posar-me al costat d'altres i com no m'importa petar a l'aigua començo a divertir-me picant als del meu voltant per mantenir-me distret, de sobte veig el final del circuit d'aigua, queden uns 700m i decideixo apretar i posar-me davant del meu pelotó, 3 em segueixen però quan queden 400m torno a fer un altre canvi de ritme i ja em perden, quines bones sensacions penso, es de les vegades que més he gaudit nedant i la que més en un triatló.

Faig una transició tranquil·la, se que no hi ha gens de presa em dutxo, em calço i agafo la bici.  Se que ara comença la pitjor part de l'Ironman però he escoltat els consells del Guillermo per a qui es la tercera participació a Hawaii, i se que té raó quan em parla de la duresa d'aquest circuit i quan em diu que al començament tothom em passarà però que després cadascú es col·locarà al seu lloc.

M’he dividit el circuit en unes 7 parts: transició - sortida kona, kona-aeroport, aeroport-benzinera, benzinera-Hawi, Hawi-benzinera, benzinera-aeroport i aeroport-transició.

Transició - Sortida Kona: Surto de la transició amb la bicicleta a un costat i m'hi pujo amb algunes dificultats, en només 200m, ja em trobo al resta de la família Martínez i Lladó animant-nos mentre lluiten per mantenir les seves posicions a primera línia, de fons sento un soroll que tots els membres de La Salle Triatló reconeixeríem, el "claclaclaclaclaclacla" de la càmera del meu pare fent 100 fotos/segon. Ara m'esperen uns 7,5km d'anada (en un falç pla que em posarà al meu lloc i on em passa el Guillermo) i 7,5 de tornada on em torno a trobar a tota la família que s’hi ha desplaçat. Des d'aquest punt tota la part de bici serà sol, sense ningú, amb molt sol i molt vent.

Kona - Aeroport: Aquí em trobo 10 kilometres amb tobogans d'uns 2km on molta i molta gent em passa. Penso que com segueixi així la cosa, no trigaré massa en ser l'últim, però miro el garmin i porto una mitja de 35km/h i pujant, vaig massa ràpid i queda molta calor, vent i kms per davant; decideixo gaudir del paisatge i la cursa mentre la gent em segueix passant.

Aeroport - Benzinera: (50km) amb 17 tobogans. Agafo el ritme de carrera que decideixo portar fins que comenci la tornada, amb una cadència alta i forçant al mínim les cames. De moment encara no hi ha vent i puc mantenir un bon ritme, per estrany que sembli no es formen pelotons, tot hi que hi ha molta gent al circuit, ens deixem els 13m mínims per considerar-se drafting. Quan portem 7 tobogans arribem a un dels punts claus d'aquesta part, la típica recta que tots ens imaginem de Hawaii, és tal i com us la imagineu, lava a ambdós costats de la carretera, asfalt negre i amb la línia discontinua groga tant típica de les pel·lícules, miro cap al final per veure on acaba i veig com fa una curvatura mig difuminada amb la calor. Quan vaig més o menys per la meitat, apareix un vent impressionant, que ens fa passar de casi 40kmh a 15kmh en un instant, amb paciència i mirant el poc paisatge que hi ha segueixo conscient de que encara no puc apretar. Per fi arribo a la zona de la benzinera on trobo les dues famílies animant i amb cada membre situat estratègicament per animar-nos i aconseguir les millors fotos, veig el meu pare amb la càmera enfilat a una muntanya per poder aconseguir les millors de totes.

Benzinera - Hawi: son uns 25km d'anada, amb més pujada que baixada i amb tots els tobogans amb algo més de desnivell. Els agafo també amb calma però per sort els últims 7km son com un port, la pujada a Hawi on donaré la volta. La  conec de sobra dels entrenaments que he fet amb el Guillermo, i decideixo anar suau al principi per preparar les cames per la resta de la pujada, quan em noto bé començo a apretar bastant, la pujada és el meu punt fort i tot i que el vent estigui en contra si puc apretar en algun punt és aquest, començo a passar a molta gent, algun s'intenta enganxar però en qüestió de metres torno a estar sol. De sobte veig al Guillermo tornant, em porta 4km. Dono la volta a Hawi, s'ha acabat la pujada.

Hawi - Benzinera: En aquesta part, casi tota de baixada és on em preparat l'estratègia per atacar i anar forts, a més el vent el tenim a favor, un vent que ens impulsa a rodar durant els primers 10km per sobre dels 50km/h. Com no noto les cames carregades decideixo seguir ja que penso que no estic forçant, però error! més endavant ho pagaré. Tot hi això vaig pensant en les vistes que he vist anant cap a Hawi, les rectes i els tobogans amb Mauhi al fons, la lava i el oceà al costat... em deixo portar.

Benzinera - Aeroport: Arribo a la benzinera on trobo un altre cop tota la família animant, això m’ajuda però encara queden uns 50km per arribar a la transició i això ja estarà fet, se que la part dura comença ara, no he pogut entrenar volum, ni la suficient potència de cames. I ja començo a fer figa. Segueixo gaudint del circuit km a km però arriba un punt que els tobogans, el calor i el vent es tornen insuportables fins al punt d’haver de posar el plat petit en les baixades per no parar-me pel vent. Ja no tinc cames i he passat a ser un cadàver més, aquest tram de bici s’està fent molt lent, els kms no passen, tots els tobogans son iguals i no saps si l’has superat i estàs al següent o encara és el mateix. Però gràcies a la coca cola fresqueta dels avituallaments, acabo arribant a l’aeroport.

Aeroport – Transició: Només queden 10km, uns 5 tobogans, decideixo apretar fins la transició ja que tot i tenir les cames mortes, se que quan comenci a córrer em respondran perfectament i podran agafar un bon ritme sense problemes. Arribo a la transició i llenço la bici a un voluntari.

Faig una transició tranquil·la passant pel lavabo, parlant amb un parell de voluntaris, canvio mitjons, em calço les meves noves Newton Distance S, m’apreto el cinturó amb els meus 4 bidons i em disposo a volar.

Només sortir de la transició ve una pujadeta d’uns 100m on giro a la dreta i em trobo a tota la família ja amb cara de preocupats perquè feia estona que hauria d’haver arribat. Els hi pregunto a quant està el Guillermo i em diuen que a una estoneta però que va molt rebentat, en aquest moment decideixo anar tota la marató fort fins agafar-lo i sinó és així fer la millor marató que pugui. La marató és una sola volta amb dos trams, la primera consta de 8kms d’anada i 8kms més per Alíí Drive, el carrer on estan tots els stands i la gent animant i una segona part on ens trobarem totalment sols. En aquesta segona part haurem de treure el millor de cadascú per poder aguantar.

Tram 1: Començo a molt bon ritme, el garmin em marca 4min/km, alguns moment 3,30min/km, però veig que això és una animalada i decideixo baixar el ritme, per mantindrem a un ritme molt còmode voltant els 4’30”/km, per sort hi ha molta gent animant i avituallaments cada parell de km amb aigua, isotònic, coca cola, gel, plàtan, taronja, esponges... a cada avituallament m’agafo una coca cola amb gel, aigua amb gel i isotònic, bec moltíssim per no deshidratar-me, però al cap d’una estona veig que si segueixo bevent així no pararé de tenir flato i em controlo. No paro d’avançar gent, o ells van molt lents o jo vaig molt ràpid, la veritat no importa jo vaig còmode, la musculatura no la tinc fatigada i de càrdio vaig bé, decideixo seguir. Quan queden 2 km per donar la volta em creuo amb el Guillermo, perfecte penso només esta a uns 4-5km, des d’aquell moment no paro de fer càlculs per saber a quin ritme deu anar i a quin hauria d’anar jo per agafar-lo abans d’acabar la marató, la cosa està complicada però s’intentarà.

Per canviar de tram hi ha una pujada de l’estil de la de Berga forta de l’any passat, però algo més que el doble de llarga, allà em trobo el meu pare que em diu que el Guillermo està a 11 minuts, decideixo seguir al meu ritme i pujar la pujada molt lentament per no pujar pulsacions, enmig de la pujada hi ha un avituallament on un Hawaiano em diu: Shower? I jo oh my god! Yes please!!!! Agafa 10 esponges d’un cubell amb aigua i gel i les comprimeix totes sobre el meu cap, de sobte em tornen totes les forces.

Tram 2: Ja estic a dalt de la pujada, ara només queden 10km fins l’Energi Lab per una autopista de tobogans (5), després una baixada i un falç pla de 1,5km + 1,5km més i donar la volta per desfer aquest 13 km i acabar. Segueixo a un ritme de 4’30”/km i la cosa segueix bé, passo la mitja marató en 1h35min. Penso en tots els que m’esteu seguint des de Barcelona i miro el rellotge, mare meva quins ous a BCN son les 3 i mitja de la matinada quin pal, espero que s’hagin dormit sinó podria sentir-me malament. De sobte per allò del km 24 veig al fons de la recta al Guillermo o això crec.

Mentre m’apropo penso en que fer si quedar-me amb ell i el seu company Ivan, almenys va acompanyat i van parlant, això vol dir que van bé, tot i això penso que el millor que puc fer es quedar-me amb ell, no he vingut a fer temps sinó a gaudir. Decideixo acabar aquesta cursa junts compartint aquesta gran experiència i donar-li les gràcies per tots els consells que m’ha donat prèviament per fer un bon paper. L’agafo i em diu que va bé però que al principi ho ha passat molt malament i que pensava que no acabava però mira per on , mentre ens expliquem els problemes que em tingut, ja estem tornant i ens trobem corrents còmodament a un ritme d’uns 5min/km, això pinta bé, només queden uns 8 km i comencem emocionar-nos, això està fet, ara només és qüestió de temps d’arribar a la meta. 

Queda 1,5km per arribar a la meta, ens trobem a la Vivi i la Mònica, la filla i la dona del Guillermo, que comencen a córrer al nostre costat, mentre es comuniquen amb els meus pares via walki-talkie per informar de la nostra arribada.

 

A 200 metres de l’arc la meva mare i la meva germana em donen la samarreta de La Salle Triatló, i una senyera, hi ha moltíssima gent cridant i felicitant, atravessem l’arc d’arribada. Som Finishers de l’IM World Championship, el IM més dur que es pot fer i alhora el més ben muntat de tots

No he fet ni dos passes després d’entrar a meta que dos voluntaris em venen a agafar per posar-me un “lai” de flors naturals, els mateixos, m’acompanyen a una platgeta privada reservada pels Finishers, on ens donen la medalla i l’obsequi de Finisher, hi ha massatgistes i molt menjar, o això m’imagino ja que no hi vam estar molta estona, però no parava de veure Finishers amb pizzes senceres, plats de patates fregides, etc.

Nosaltres anem cap a la piscina de l’hotel Marriott, a la meta mateix, on em banyo amb el tritraje. D’aquí ja marxem cap a l’hotel on ens reunirem les famílies per sopar un parell de pizzes, una coronita, amb un bon gelat de postre.

Agraïments:

Moltes gràcies als meus pares (el papi i la mami), la meva germana i la meva família per recolzar-me en tot moment.

Moltes gràcies al Guillermo per donar-me tots els consells que m’ha donat i preparar-me per aquest gran repte i a la Mònica i la Vivi pels seus ànims.

Moltes gràcies Roman per entrenar-me i portar-me fins aquí tot i les meves lesions, variant els entrenament setmana rere setmana per adaptar-me’ls.

Moltes gràcies Eric per acompanyar-me a molts entrenaments tot hi que no et toquessin.

Moltes gràcies a tot l’equip de La Salle, esteu tots inclosos, tant per els entrenaments que compartim com els sopars o pels ànims que m’heu anat donat.

Moltes gràcies Fer per sempre estar allà i fer-me veure realment on he arribat.

Moltes gràcies als membres de la botiga DISTANCE per animar-me i per seguir-me durant tota la cursa.

Moltes gràcies MARNATON per estar allà i per els entrenaments, David tot hi no anar a tots...

Moltes gràcies al Alvaro d’AFE per formar el grup de whats app on tots els d’AFE em vau poder donar els vostres ànim, gràcies a vosaltres també.

I per últim moltes gràcies a tots els meus amics i companys d’altres clubs que m’heu estat seguint o m’heu donat ànims via sms, facebook o en persona.

Gràcies a tots per fer d’aquest esport una gran família.

Fi del primer capítol.