CHALLENGE BARCELONA

CRÒNICA DEL DANI TORRENTE

Són les 5.00am i sona el despertador. He dormit unes 4 hores. Encara que no m’ho sembli estic una mica nerviós però, com sempre, ho porto per dins. Em tapo 10 minuts més al llit. Fa fred. M’aixeco, em poso la roba de competició i acabo d’endreçar i recollir l’habitació, que l’hauré de deixar lliure al marxar. Baixo al menjador de l’hotel per esmorzar i avui és molt diferent a altres vegades: tinc l’estòmac tancat i em costa menjar. Avui no és un sprint, olímpic o mitja distància. Avui es tracta de la prova reina del triatló: l’Ironman. Avui és el dia que posarà a prova 1 any de preparació i, evidentment, hi ha nervis, respecte, por i, sobretot, molta il·lusió. Esmorzo el mateix que porto esmorzant durant mesos i mesos: un parell de torrades amb pernil dolç i un té. M’obligo a menjar una mica de pasta perquè amb la que em ve a sobre, segur que no sobrarà. Acabo d’esmorzar, pujo a l’habitació, recullo i me’n vaig.

Arribo al bike park per deixar la bicicleta, acabar de preparar tot i revisar mil vegades que tot estigui bé. Al final he decidit que no portaré el pulsòmetre. Vulguis o no, sempre tens un temps en ment i anar comprovant tota la estona si vas bé o no, em pot portar més desgràcies que alegries. Simplement anar per sensacions, disfrutar i no preocupar-me de si vaig ràpid o lent. No portar-lo ja m’ha funcionat molt bé altres vegades. A la carpa de transició em trobo a l’Eric, un company del club de laSalle que, com jo, també és el seu primer Ironman. Comentem quatre coses i ens desitgem sort. Quan queden uns tres quarts d’hora per la meva sortida em poso el neoprè i me’n vaig a la platja. Faig uns quants metres per comprovar que el porto ben posat i ja només queda esperar a que ens cridin. Quan ja som a dins la cambra de sortides torno a veure l’Eric i em quedo al seu costat i ens tornem a desitjar molta sort. Jo em col·loco darrere de tot. Prefereixo començar molt a poc a poc i, si em noto bé, anar avançant posicions. El circuit de natació és molt favorable per nedar tranquil: dues rectes llargues de 1450 i 1750m. Només creuo els dits per sortir bé de l’aigua, ja que la última i única travessa que he fet d’aquesta distància vaig sortir marejat com una sopa.

Tret de sortida i cap a l’aigua. La primera boia està a 200m. Aquí només cal tenir una mica de paciència, evitar rebre cops, trobar la respiració i treure d’una vegada per totes els nervis. Van passant els minuts i em noto bé, he trobat un ritme còmode i vaig deixant enrere algunes persones. Sense adonar-me’n ja hem fet el gir de tornada. Penso que és molt bona senyal que els primers 1700m m’hagin passat volant. A la segona recta, més llarga que la primera, segueixo igual. Trobo algún grup s’orienta bé i em permet no preocupar-me d’anar controlant on són les boies. Poc a poc vaig saltant d’un grup a un altre fins que ja veig la última boia. Encara no em crec que se m’hagi fet tant curt! Surto de l’aigua en 1h07′. Això em motiva, ja que venia de fer 1h11′ a la Nedamarcelona de 3600m. A més a més, no hi ha cap senyal de mareig!

La transició me la prenc amb calma per allò que diuen de “vísteme despacio que tengo prisa”. Millor perdre uns minuts assecant-me, posant-me bé els mitjons i tota la pesca perquè  després no em molesti res. Quan vaig a agafar la bicicleta coincideixo amb el Marcos, la meva enciclopèdia en els meus inicis al triatló. Quan vaig començar en aquest món no tenia ni idea de res i tot li preguntava a ell. Segur que estava fins als nassos de mi! A més a més la meva bicicleta ha sortit de les seves mans!

Pujo a la bicicleta i comencen els 180km. Conec bé el circuit. Són dues voltes de 75km (Calella-Montgat i tornar) i una tercera de 30km (Calella-Llavaneres i tornar). El primer tram fins a Montgat, de més de 35km, és on gairebé sempre em trobo vent de cara i on hauré de controlar una mica. La tornada, en canvi, és més ràpida. A priori penso que serà relativament fàcil “enganyar” la ment, degut a la organització de les voltes, i no tenir mals moments. La idea és un primer tram fins a Montgat amb calma i tornar agafant ritme. Un cop fets els primers 75, vindrà la que pot ser la pitjor part: tornar a Montgat amb el vent en contra. Arribats a 110km, tornada “fàcil” a Calella i ja només quedaran 15km d’anada i 15 de tornada. Crec que la clau pot ser aguantar bé els primers 35km de la segona volta. Explicat així sembla molt fàcil!

Faig la primera volta més ràpida del que jo tenia previst. Obviament no vull desgastar-me en excés i, a més a més, sóc conscient que em falten moltes hores de bicicleta com per fer un bon temps. Quan començo la segona volta ja fa una estona que no tinc bones sensacions: noto els bessons estranys, els quàdriceps em fan mal i el seient m’està matant inclús anant acoplat. Per acabar-ho d’arrodonir, toca el vent en contra. Aquí començo a dubtar de tot i em desanimo: em queden més de 100km i no vaig bé. Per no dir que després ve la marató. Als 90km tinc ganes de parar a pixar però sempre em dic “5km més i pares” amb l’objectiu d’arribar a donar el tomb de tornada. Finalment arribo a Montgat i tot i que noto el canvi del vent i estic rodant més ràpid, estic lluny de les sensacions que he tingut a la 1a volta. Al km115 no puc més i paro a pixar. Baixo de la bici i vaig el més ràpid possible. Encara no acabo d’entendre perquè, però sembla que aquella parada em fa ressucitar. Les bones sensacions tornen, els mals desapareixen i começo a rodar bé, més ràpid del que hauria pero després de com he anat els últims km, m’importa ben poc perquè estic disfrutant. Arribo un altre cop a Calella i comença a ploure, encara que molt poc. Els últims 30km no forço però tampoc m’adormo. Arribo a la T2 i he estat unes 5h40′ pedalejant.

Comença l’últim segment, el que em genera més dubtes. Mai he fet una marató. La tirada més llarga que he fet mai han estat 25km. A més a més m’enrecordo de la petada monumental del Half Challenge a la mitja marató. També m’enrecordo perfectament del recorregut. Gens agraït, sobretot els últims 3km en direcció a Santa Susanna.

Començo sent molt prudent, amb un ritme lent. Sorprenentment les sensacions són boníssimes. No sembla que vingui de fer 180km! La Ivet està entre el km1 i 2 i cada vegada que passo m’anima, em dona consells i em recorda que no apreti gens, que això és molt llarg. Quan porto 2km em trobo al Marcos un altre cop! Va bastant tocat i em diu que només té ganes d’anar-se’n a casa, però pel poc que el conec sé que no ho farà. Anem junts uns quants minuts, ens animem, comentem quatre coses i, encara que em sap greu, segueixo endavant perquè vaig sé que puc tirar més. Passo els primers 10.5km i segueixo anant molt bé. La segona volta, encara que un pèl més lenta que la primera, segueixo tenint les cames molt senceres. A més a més ja he vist a tothom que m’ha vingut a veure: el Rodri, Gerard, Piti, Marc, Idoia, Pol, Tània i els meus pares, germà i cunyada. Torno a passar per on està la Ivet amb el Sergi i em sorprèn que després de 20km li pugui dir que vaig molt bé.

Cada volta que he fet m’he fixat en el cronòmetre de meta i si segueixo a aquest ritme estaré sobre les 10h45′. Però està clar que no tot podia ser tant bonic i sobre el km23 aproximadament ja començo a baixar el ritme. Sort que m’acompanyen corrent des de la distància el Rodri, Gerard, Piti i Marc i em van animant continuament. Aquesta 3a volta ja se’m comença a fer llarga. Em torno a trobar la Ivet i em diu que això ja ho tinc, que ens veiem a meta. És una tortura haver de passar fins a 3 cops per la meta i veure com la gent ja entra i a tu et queden més voltes.

Començo la última. Els últims 10km per ser finisher. Però ja em fa mal tot, el ritme ha baixat molt i corro per inèrcia. M’acompanya el Rodri tota la volta. Al final el tio s’ha marcat 15km ben bons i encara que en aquells moments no mostro res i em limito a córrer, estic enormement agraït! De tant en tant se m’escapa alguna llàgrima recordant tot el camí recorregut fins aquí. Pensar que tinc a tocar de la mà el que fa uns mesos pensava que era impossible m’emociona. Al km37 no aguanto més, tinc tant dolor a les cames que aprofito l’avituallament per parar 2-3 minuts a caminar. Ja només queden 5km i, com puc, arrenco a córrer un altre cop i ja no puc parar fins al final. Els km passen molt lents i ja fa una estona que s’està fent fosc. Amb temps i paciència arribo als últims km, ja es comença a sentir la música de la zona d’arribada. Quan entro pels carrers de Calella em venen al cap tots els moments que m’han portat fins aquí, la gent que m’he anat creuant i coneixent pel camí, i és inevitable que treguis un somriure.

Veig el cartell del km42. Els últims 200m per la catifa vermella amb la música, les llums i les grades plenes de gent aplaudint i cridant són absolutament espectaculars. Se’t posa la pell de gallina! A partir d’aquest dia, vulgui o no, el Bohemian Like You em portarà grandíssims records. Veig a la família i paro a abraçar-los. Avui hi ha coses molt més importants i més agraïdes que fer 1 minut menys. Segueixo fent el zig-zag de l’arribada i també m’abraço amb els meus amics, veig al Pol i li faig una dedicatòria a l’estil Contador (una promesa és una promesa!) i per fi sóc Finisher. 11 hores i 6 minuts.

Dani Torrente.