LES AVENTURES DE MELISSA

Crònica d'un viatge amb alforges pel Noroest dels Estats Units

Sempre m’ha agradat fer els reptes boixos i les més divertides aventures i aquest estiu no va ser diferent. Aquest estiu vaig fer el meu primer viatge amb alforges. Des de que vaig començar a anar en bici casi fa dos anys, anar amb alforges era una idea que m’intrigava. Havia decidit tornar a Oregon aquest estiu i per tant, pensava que anar amb alforjes era la manera ideal de reconèixer la meva zona dels Estats Units. Porto nou anys visquent a Barcelona i cada estiu torno, peró no més per a estar de vacances amb la meva familia. Aquest estiu volia veure les muntanyes, parcs nacionals, i la costa salvatje del noroest dels Estats Units.

La genta pensava que no era res segur anar jo sola, però la veritat es que mai em vaig sentir sola. Sóc una persona bastant bastant solitaria e independenta i no vull deixar de fer les coses que m’agradan fer en aquest món esperant fins que algú s’apunta a les meves aventures. Era curiós per que cada cop que parava a un lloc turístic o anava a un restaurant o un camping, la gent sempre s’apropava curiosa per a parlar amb mi, preguntarme coses, i saber des de on havia vingut. Em trobava amb altres cicloturistes en el camí, però cap altra dona jove. N’hi havia grups de dos o tres amics, homes grans que anaven sols i moltes parelles entre la edat de 40 i 60 anys fent viatjes molts llargs amb alforges.

Potser era mala idea anar sola per el fet de que no tinc gaire coneixement de ciclisme. No obstant això, he de dir que soc la persona més feliç del món sobre la meva bici. M’apunto a totes les sortides amb el club de Gràcia, però mai imprimeixo la ruta, em despisto molt fàcil sense saber en quina dirección anem, i no m’entero mai del desnivell que ens toca fer en una sortida. Simplement m’agrada estar fora a l’aire lliure pedalejant la meva bici, veient paisatje bonic mentres vaig xerrant amb la gent. La veritat es que ni he tingut una roda punxada en l’any i mig que porto de bici de carreterra (m’han donat molta teoria i pràctiques a casa, però mai m’ha passat de veritat a la carreterra!) Per tant, fer un viatje amb alforjes, sola, per a mi, significava que, per fí, tindría que espavilar-me una miqueta amb el tema. Tenia que recercar des de la bici adequada pel viatge, el material necessari per portar, i fins l’itinerari del viatge. Com sóc una persona curiosa, preguntava a molta gent consells i estava moltes tardes davant del meu ordinador llegint pàgines web i fòrums. Abans del viatge, paraules com a pinyons 12-23, plat gran, 2,300 metres de desnivell, cadencia, semblaven Xino. Ara, no sóc cap experta amb el tema, però com a minim, em sento molt més informada i educada amb el tema de la bici.

La ruta que vaig escollir era una ruta circular per l’estat de Washington. Es l’estat veí d’Oregon al nord que sembla bastant Oregon en geografia, paisatge i clima. La ruta comença per la peninsula Olímpica al oest, i va per arreu d’un gran bosc de pluja amb uns pics de 2,400 metres per dins. Després vaig fer un desviament cap a l’illa de Vancouver, Victòria, i les illes Gulf. Vaig tornar a la ruta programada per a fer les illes San Juan de Washington i després vaig tornar cap a terra per a explorar el parc nacional de North Cascades. Després vaig anar cap al est creuant la cadena de les Cascades per a estar al desert alt, plé de canyons. A la tornada vaig anar baixat pel desert fins a les Cascades un altre cop i vaig pujar dos ports importants, Mt. Rainier, el quart pic mes alt dels Estats Units, i Mt. St. Helens, el volcá actiu just a la frontera de Washington i Oregon. La ruta mola perqué es molt variada de paisatge, vegetació, activitats turístiques, i va incloure tots els ports més importants de l’estat. Pel tema del clima la part occidental de la ruta és molt mes húmid i verd amb temperatures bastant moderats de 18 a 22 graus durant el día. Però passat les muntanyes Cascades a l’est del estat, tot es molt més sec. Hi ha més altitud, i fa una calda impresionant, entre 30 i 35 graus. Però per les nits a les dues regions és molt agradable per a dormir perqué les temperatures baixen uns 15 a 20 graus.

Vaig sortir des de la porta de casa meva d’Eugene, Oregon, el 7 de juliol per a enganxar la ruta de Washington uns 450 km més al nord. Anava amb una Surly Cross Check, un model de bici de ciclocross d’acer disenyat per a rutes amb alforges. Portava un compact i vaig posar uns pinyons de muntanya per darrerra de 12-32 per a tenir més potencia a les pujades. Portava uns 18 kilos de material en dues alforges per darrerre i una bossa petita al manillar (quan anava al super aumentava el pes bastant més). Tenia el mínim de roba i tot el material per a poder acampar sense cuinar. Evidentment, la Surly pessava bastant més que la meva Specialized de Barcelona. Per a mi, semblava que anava cargada, però cada cop que trovava altres cicloturistes em comentava que anava molt lleugera. També alucinaven amb el fet de que feia totes les pujades amb un compact, per a mi, mai he tingut 3 plats i no sabia la diferència.

Tothom em deia que anar en bici amb alforges és totalment diferent que anar en bici de carreterra, però no sabia el que significava fins que havia estat de viatge uns quants dies. Els primers dies eren llargs. Estava acostumada a fer les sortides de Gràcia on fem sortides entre 150 i 180km per aquesta temporada. Per tant feia casi igual de kilòmetres els primers dies i com el paisatge no era res especial, anava fent. Però despres de tres dies a un ritme una mica fort, em vaig donar compte que no podria seguir així, ni volia. Amb sortides normal i corrent, pots sortir uns 5, 6, o 7 hores pel mati, però després pots descansar per la tarda (encara que em costa molt apalancar-me al sofà i descansar de veritat). Potser físicament pordria fer dies llargs i seguits de 150 a 180 km amb les alforges, però no volia. A les hores, el meu “chip” va canviar quan em vaig donar compte que anar amb alforges no es tractava de fer kilòmetres o intentar d’arribar una mica més lluny del previst. El cicloturisme és únic per les experiències que tens sobre la bici. També es una forma de turisme molt íntim. Com ja sabeu, veure el mateix paisatge en bici en compte de cotxe canvia molt. Com trigas més temps per a arribar als llocs i estàs present en el teu entorn més estona, gaudeixes molt de tot el que veus. També els teus sentits estan completament desperts. Tens l’aire fresc a la cara, els sorrolls del entorn, el paisatge per veure, i el esforç físic que estàs fent sobre la bici. Per tant, naturalment, en bici crec que hi ha una apreciació especial per la naturaleza i la bellesa dels llocs.

Una altre cosa que canvia molt amb les alforges es el fet de que estas tot el dia sobre la bici, dia rere dia. Vas explorant i visitant llocs i rinconets on no hi ha molta gent. La teva destinació es bastant flexible per tant, hi ha una sensació de llibertat impressionant. Per tant vaig poder desconectar totalment. La única preocupació que tenía era trobar llocs per a menjar i dormir. Anava amb els mapes de Adventure Cycling, una organització als EUA que dedica a fer rutes distintes i variedes per a ciclistes per tot el país. Guian als ciclistes per les carreterres menys transitades i així vas molt més segur i còmode. Els seus mapes casi son com una guía turistica perque apart de la ruta, els mapes posan els llocs on pots trobar campings, hotels, restaurants, supermercats, i tendes de bici. Cada nit anava mirant la ruta del dia següent. Sabia on tenia que parar per a trobar menjar, i els llocs on n’hi havia els campings. Al final els serveis disponibles per la ruta dictava una mica la ruta i els kilòmetres diaris que feia.

Més o menys feia una mitjana de 100 km diaris, a un ritme de 20 km per hora, que era més o menys 5 a 6 hores de bici cada dia. A les illes no hi havia tants kilòmetres de carreterra per fer. Per tant, intentava anar a córrer o nedar, per a entrenar una miqueta pel half de Berga, però em costava. Un día de descans (estil Melissa) constava de pujar un pic o fer senderisme en lloc de fer bici. Idealment, la meva idea era d’arribar als llocs i fer una mica de senderisme i explorar a peu, però la veritat es que estava tant cansada que no volia patejar una hora o dos després de fer tanta de bici. Tampoc podria portar tot el material adequat per a fer senderisme de veritat, perqué hagues sigut molt més pes a les alforges. Els dies més llargs eren d’uns 170 km i un de aquests va coincidir amb el día més dur: 170 km, 9 hores i quart de bici i uns 5,000m de desnivell. Sense cap dubte aquest dia va ser el més bell i gratificant! És difícil dir quins paisatges eren més bonics per que tot tenia el seu encant. Vaig coincidir amb un altre cicliste que estava acaban una ruta transamerica i vam anar junts els últims 3 dies fins al meu poble. Per a poder acompanyar-me, tenia que asumir la reponsabilitat de ajudar-me amb una punxada si em passava. El penúltim dia va ser inoblidable. Primer vaig intentar pujar la primera pujada a plat i va girar-se la cadena i vaig caure. Després em van llençar 2 ous mentre anava en bici, menys mal que no em van adonar. I per acabar el día, a 10 km del camping, precisament estàvem parlant de les meves rodes i vam sentir un escape d’aire a la meva roda de devant que havia punxat. Mai havia vist una persona tant emocionada amb una roda punxada. Vaig fer un petit ball i tot per a celebrar-ho! Quina sort tenia jo de tenir a ell per a explicar-me pas per pas com fer-ho, sense tocar la meva roda! Pobre tio, quina paciència tenia amb mi!

Cada dia era una aventura, plé de sopreses! La gent em va tractar tant bé, em vaig soprendre. No se si era perqué soc una dona cicliste viatjant sola, però tenia gent que em va oferir de tot, des de menjar, aigua a dalt dels ports quan tenia els bidons buits, fins a portar-me a llocs en cotxe (clar que no vaig pujar a cap cotxe amb la bici!) Tenia gent aplaudint-me quan coronava els ports i gent que volia fer-se una foto amb mi per a mostrar el meu repte als seus amics. La gent més amable eren els jubilats per que no tenian cap pressa, tal com jo, i xerraven de totes les experiències que havien tingut durant la seva vida. Un dia vaig trobar una parella cicliste al supermercat i em van convidar quedar la nit a casa seva. També vaig trobar la empresa de cicloturisme on el meu germá va treballar i em van convidar a quedar amb ells en un hotel de luxe, amb jacuzzi, sauna, i tot!

Un dels meus dubtes era el tema del menjar al meu país. Ja sabeu que no tenim bona fama pel menjar per que es tracta de quantitats molt grans en lloc de qualitat. No se si és per que tenia molta gana, però vaig menjar com una reina!! Jalava qualsevol cosa i de tot! Em vaig emocionar cada matí per a menjar el típic esmorzar Americà d’una truita, patates, pa torrat, i crepes amb nabius. Gràcies als supermercats dels Estats Units que són com els hipermercats d’Espanya, vaig poder fer tots els apats allà si feia falta. Costa de creure que el que normalment gasto en aliments en una setmana, gastava en un dia en el meu viatge. Els campings als Estats Units també estan bastant bé! Apart dels campings perduts per les muntanyes, normalment tenen aigua calenta i dutxes. Hi ha un preu especial per a ciclistes entre uns 6 a 8 euros la nit. A vegades em trobava a llocs tant aillats, sense haver comprat menjar que sopava barres energètiques, o restes de mejar del super i la dutxa era amb mocadors humits o al riu amb aigua gelada. El gran premi al final de cada día era prendre una pinta de birra a un bar del poble, si n’hi havia. Oregon i Washington té fama per la birra artesanal de diferents gustos. No se si era per la pinta o els kilòmetres del día anterior, però cada matí em costava aixecar-me. Vaig dormir com una soca sobre una estirilla inflable de 3 cm en una tenda de mig metre per 2 metres de llarg. Intentava començar a pedelar d’hora per evitar la calor, però era impossible matinar i apart, la rutina d’organitzar les coses pel mati i recollir i montar-ho tot a la bici trigava temps! Inclòs uns matins, tenia que posar la alarma per que era capaç de dormir fins les deu en un camping amb la llum i els sorolls de la gent.

Abans d’aquest viatje, era bastant anti-USA. El tema de la política i la necessitat de consumir i tenir sempre les coses més modernes i grans, em fastidia molt. Però he de dir que com la gent era tant agradable i amables i la naturalesa preciosa, vaig canviar bastant la meva opinió dels Americans i del meu país. La seva hospitalitat em va motivar bastant i em vaig enamorar del paisatge de la meva zona.

Al final de tot, vaig arribar a casa de nou el 7 de agost amb uns 3,000 kilometres. Vaig estar fora durant un mes. Vaig tenir 2 caigudes bastant tontes de plena risa, i una roda punxada. La tornada a casa em va costar una miqueta per que era un “shock” total anar de plena llibertat a viure amb els meus pares i estar de vacances amb la meva familia numerosa tot el día. Volia fugir i sortir en bici una altre setmana, però poc a poc vaig tornar a la realitat. Tinc una mica de por de tornar a sortir amb la meva bici a Barcelona per que crec que he perdut les ganes d’anar rapida, en lloc estaré darrera de tothom, xino xano al meu ritme de les alforges!

Com ja podeu imaginar, estic pensant e investigant les possibilitats pel proper viatge amb alforges. Ara veig que no és tant difícil organitzar un viatge així i tinc ganes d’explorar més de la costa oest dels Estats Units. A veure quines aventures m’esperan amb les alforges en el futur!

Melissa.