CRÒNICA DEL DUATLÓ DE LA NOGUERA, PER CARLES MANICH

Una gran sorpresa!

Després de la victòria al sprint de Ciutadella de Menorca el tema de competir m’ha quedat una mica apartat. És per això que, per carregar piles, només començar la nova temporada decideixo federar-me quan abans millor (Preu de l’alta de federat: 5€. Preu per cada cursa: 3€, jeje, “Que bé que es viu”, em diu tothom). A partir d’aquí no se’m presenta cap duatló on jo pugui assistir-hi, ja que al ser cadet se’m posen algunes limitacions, però participo en un parell de 10.000s (Nassos i St. Antoni), que em serveixen per agafar una mica més d’experiència. Quan comença l’any 2013 ja no em puc estar sense fer cap competició en serio, i em poso a buscar duatlons fins que trobo la de Blanes, on vaig participar l’any passat amb el meu oncle Oriol. Vull apuntar-m’hi, però... “NO S’ADMET LA PARTICIPACIÓ DE CADETS” (???) Així que m’apunto a una altraduatló, de carretera, que hi ha al mateix dia a la Noguera. Per sort, un altre oncle meu, el Joan Pere m’ofereix deixar-me la seva bici de carretera un mes abans de la cursa, per provar-la i competir amb ella. Accepto la seva oferta, li estic molt agraït!

Finalment arriba el dia abans de la cursa, i faig descans absolut i m’alimento a base de pasta de l’àvia, mmm... gran font d’energia per demà. El dia 10 em desperto a les 7:30 del matí per preparar-me, agafar el cotxe i fer dues hores de camí fins la Noguera.

 

Quan arribem el meu pare i jo al Càmping la Noguera tinc encara temps suficient per menjar-me una barreta de cereals, deixar la bici al BOX i sortir a escalfar una mica. Fa fred, així que penso que el millor serà competir amb jersei i guants, però quan començo a córrer penso que és millor que em tregui capes si no vull acabar com al 10.000 de St. Antoni, amb el jersei a la cintura... 

Quan són les 11:30 avisen pel megàfon que tots els atletes es posin a la línia de sortida, i donen algunes explicacions. Jo estic tant concentrat en la cursa que quasi no sento les explicacions, només sento que no tindran en compte si les dones “xupen roda” als homes en el tram de bici, però no em queda clar si els homes ho podem fer... L’home del megàfon fa el conte enrere i sona la botzina. Tothom comença a córrer i jo em busco un espai on pugui córrer sense que em molestin. Només començar em dóna la sensació que apreto massa i que patiré al final dels 5 km del primer tram de córrer, però agafo un bon ritme de seguida i començo a avançar gent. De tant en tant m’avança algun bèstia descontrolat i jo li miro la cara per veure si és cadet, però per sort no n’hi ha cap que ho sigui, el contrari, n’avanço un o dos... El camí és entretingut: primer per asfalt, després per terra, alguna pujada que espanta però que aprofito per guanyar posicions, i finalment una baixada i boxes.

 

Entro a boxes, transició ràpida, els guants no em calen, els deixo. Em poso les sabates de la bici i el casc i surto com un coet. Salto a la bici i començo a pedalar. El circuit de bici consisteix en 22 km per una carretera d’anada i tornada. La primera meitat de l’anada i la segona de la tornada són gairebé planes, però l’altre segment consisteix en una pujada a uns ports una mica... ja us ho explicaré. Sortint de boxes provo d’enganxar-me a un grupet, però... està permès? No sé, però com que tothom ho està fent no crec que sigui massa il·legal. Jeje. I m’enganxo a un grupet de dos ciclistes que van tallant-se el fort vent que ve de cara. De tant en tant hi ha algun vigilant, i jo em separo una mica per dissimular... per si de cas. Ens anem rotant, fins que arribem a la pujada als ports i ens dispersem. Aleshores em prenc el gel energètic USN i remuntoun parell de posicions fins a trobar-me amb un que no el puc avançar. Al principi vull picar-me per avançar-lo, però veig que porta un bon ritme i que si li segueixo la roda puc avançar bastantes posicions, i així ho faig. Les sensacions són molt bones, però no em puc oblidar de parlar del preciós paisatge que ens envolta. Des d’aquests ports es pot veure la plana de Lleida, que amb el sol que li toca està preciosa, a més, a més la temperatura és excel·lent. No fa ni fred ni calor. Seguim pujant. Aquests ports ja em comencen a cansar. La carretera fa molt pendent i té moltes corbes, una mica punyeteres, perquè sembla que després de passar la corba vingui una baixada, però no, ve una altra pujada, i una altra corba, i així estona i estona. A més, el comptaquilòmetres no funciona, perquè quan he muntat la roda de davant se m’ha girat una mica l’imant de la roda, i no veig quant em falta. Però finalment veig uns vigilants que ens fan donar mitja volta i fer el mateix camí de baixada. Bufff, ara sí que mola!! Començo a baixar els ports fet una bala, fent dràfting amb el que tenia davant. Les cames em comencen a petar i afluixo una mica. ERROR! Em separo uns deu metres del de davant i ja no li puc agafar el rebuf, encara és més cansat! Anirem a aquesta distància fins que arribem a boxes, no el puc atrapar. Estem a punt d’arribar a boxes, he tornat a agafar el ritme i m’he recuperat una mica. Escurço distància amb el de davant i ja estem a punt d’arribar a boxes quan... un grup de cinc m’avança fent dràfting. Miro cares. Cadet? No. Cadet? No.Cadet? Si!! M’està avançant un cadet! Ara sí que em pico. Intento enganxar-me a ells, però van massa ràpid i jo estic més cansat que ells. Per sort ja veig boxes. No trec els ulls del cadet que tinc a pocs metres, i veig que quan intenta saltar de la bici sense sabates, en perd una pel camí i ha de frenar per recollir-la. Bién, li retallo distància i entrem els dos junts a boxes, ell davant meu.

Deixo la bici, em descordo les cales i... NOOO!! Rampa, rampa, rampa, rampa, aahhh, el meu bessó esquerre!! No pot ser, no em puc quedar aquí!! Que he d’avançar  el cadet! Em cordo una bamba, em cordo l’altra mentre estiro el bessó, i surto de boxes corrent encara amb la rampa, tot i que una mica millor.

Córro, però no veig el cadet, apreto i recupero posicions, però vigilo, perquè l’altra cama em comença a donar senyals d’una altra rampa. Finalment trobo un bon ritme i puc apretar una mica més per acabar l’últim tram corrent de 2 km, fins que finalment... passo l’arc!! Quin descans. 

Em trobo amb el meu pare que m’estava filmant, i li explico tota l’experiència mentre anem a unes taules on hi ha tot tipus de menjar, i una esplanada on hi ha massatgistes i una piscina climatitzada, a l’interior de l’edifici del càmping. Per megafonia diuen que ja es poden anar a veure els resultats, que estan penjats a  una columna. Tothom s’amuntega a sobre el paper, i jo em vaig colant per mig de la gent fins arribar a segona fila, i busco el meu nom a la llista: Ca..., Car..., Carles Manich! Cadet masculí : tercera posició!! Toma! Això si que és una sorpresa!! Quan vaig veure que hi participaven uns 10 cadets ja em vaig marcar l’objectiu en acabar entre els 5 primers, però fer podi... això no m’ho esperava!! L’espera a l’entrega de medalles es fa eterna. M’hauran desqualificat per fer dràfting? Per fi sento per megafonia “Entrega de medalles a la categoria de cadets masculins. Tercer premi per: Carles Manich” pujo al podi, que està fet amb palets de fusta sobre un remolc de tractor. Quan pujo l’escaleta del remolc gairebé m’agafa altre cop la rampa, però aguanto. Em reparteixen la medalla i un petit obsequi, em fan les fotos corresponents i se senten uns forts aplaudiments que venen d’un immens altaveu (bé, també hi ha algú que aplaudeix).

Després d’això el meu pare em convida a un dinar de restaurant amb uns postres que, bueno...

Conclusió: un dia perfecte i molt bones sensacions a la cursa. Espero repetir aviat i... qui sap si tornar a fer podi. Jeje

Agraeixo especialment al meu oncle Joan Pere, per deixar-me la bici, al Fer, pel tritraje i el seu recolzament en tot moment,  als pares, i a tots aquells que m’han donat suport i ànims!

Carles Manich