Tothom té el seu Tourmalet... El meu és ben real!
Aquest primer quadrimestre m'he deixat veure
més aviat poc (per no dir gens ni mica). És per que he estat treballant a
Tarbes en un projecte molt interessant sobre super-polit de superfícies
mitjançant ultrasons i eletropulsacions... El projecte és meravellós, però no
us el explicaré ja que aquest escrit no va pas adreçat a una revista
tecnològica sinó a gent que es podria definir com encara més excepcional ja que
dedica el seu temps lliure a pedalar, nedar i córrer, per tant us explicaré que
he estat fent els caps de setmana a fi que enteneu millor el títol d’aquest
text.
Primerament us situaré Tarbes geogràficament
és una petita ciutat del sud de França, la capital del departament
d’Hautes-Pyrénées. Regió on són els grans ports de muntanya dels Pirineus. Casa
meva era a 50[km] del col del Tourmalet, 50[km] del col de Soulor, 60[km] del
col d'Aubisque, 45[km] del col de Aspin i 90[km] del col del Peyresourde. Com
podeu entendre entre l'equipatge hi havia la meva bici (hagués sigut un crim no
emportar-se-la).
Vista de la ascensió al Tourmalet vessant oriental a la tardor
Del primer
i el segon cap de setmana no us explicaré gaire, va caure la pluja la més forta
del últims 50 anys. La prova d’això és que el santuari de Lourdes es va inundar
com feia temps que no passava i com podeu entendre que la verge estigui fent
submarinisme és indici que la climatologia no acompanya. A més a més, al meu
poble es diu: “miracles pocs i tots a Lourdes” però si la verge esta pregant
per salvar-se ella no és bon moment per arriscar la vida... El tercer cap de
setmana vaig haver de viatjar a Navarra i el quart baixar a Barcelona. Mal
assumpte ja que el fred volia arribar (això es podria traduir com: “The winter
is coming”).
Ara us explico el cinquè cap de setmana,
aquest és el “bo”. En aquest si vaig superar el meu Tourmalet. Però abans us
explicaré una mica com és aquesta ascensió, casa meva era a només 50[km] del
coll i a 330[m] sobre el nivell del mar. Tenint en compte que el Tourmalet és a
2115[m], amb un senzill càlcul es pot veure que hi han 1785[m] de goig i
patiment a la vegada.
Del primers 30[km] no tinc res a destacar ja
que només tenen un desnivell de 500[m] i aquests es poden fer amb el plat gran
i gaudint del paisatge. L'angoixa que vaig tenir en aquest és que en els
cartells informatiu de transit hi posava: “Col du Tourmalet fermé”.
Ara us explicaré la part més interessant,
després dels primers 30[km] passes d’anar sobrat a que et falti de tot. Encara
no sé si vaig fer bé en agafar la bicicleta de carretera, ja que la de muntanya
té una transmissió més adient per les pendents inhumanes.
La vessant que vaig escollir per pujar-ho va
ser la oriental, la que passa per la Mongie. Hom que mai es perd aquesta etapa
del Tour va poder percebre dues grans diferències, la primera el paisatge, el
Tour sempre és a l’estiu i un acostumat a veure'l verd i lluminosos es va
adelitar pels colors de la tardor. I l'altre gran diferència és que al sofà de
casa un mig dia de Juliol l’única dificultat que té el Tourmalet és que no s'et
tanquin els ulls. Tot sembla tant fàcil que fins i tot t'atreveixes a
menysprear al tros de quòniam que es deixa avançar. Quan un és en pròpia pell
percep que en el tram de les marquesines antiallaus per molt que vulguis
pedalar la única cosa que fas és fer equilibris per no caure de la bicicleta a
causa de la poca velocitat que un porta. De primera mà us poc assegurar que amb
el 2D del televisor és perd molt la perspectiva del pendent.
La següent aventura començà quan vaig
aconseguir arribar a la Mongie. Com he explicat fa unes línies el coll era
tancat al transit ja que la carretera al hivern és una pista d'esquí. Encara no
hi havia neu, però com que les autoritats ja havien posat les xarxes i senyalitzacions
per esquiadors ja no es permetia transit. Però jo al anar en amb un vehicle no
motoritzat em vaig atrevir a saltar-me la tanca i continuar el camí. Un privilegi
a l'abast de molt pocs. Només uns pocs hem pujat el Tourmalet amb la circulació
interrompuda!!! L’inconvenient de circular en aquestes condicions és que quan
vaig arribar a la cima, com que no hi havia ningú no em van poder fer la foto en
que un agafa una postura cofoia sota el Cartell “Col du Tourmalet 2115 mètres”
i per més tristor l’estàtua del ciclista que hi ha a la cima no hi era, suposo
que no hi és per que al hivern la treuen per que no es faci malbé.
Un cosa que us he de confessar es que la
Baixada que vaig fer per la vessant Luz-Saint-Sauveur no tenia tant de glamur
com la del Tour, ja que a causa de les darreres pluges i amb el benentès que la
carretera ja era tancada estava plena de pedrols a esquivar, per tant, ni tant
sols baixant vaig poder fer una bona mitja
El cap de setmana següent vaig fer el Col De
Soulor, el d'Aubisque no em vaig atrevir a fer-lo ja que era tancat en més de
20[km] a causa de la neu. Un ha deixar quelcom a mitges per poder-hi tornar i
fer el Soulor ja és un bon tast de l’Aubisque.
Col d’Aubisque vist des de la vessant Ferrières del col de Soulor
El següent
que vaig fer és el Peyresourde per la vessant Bagnères-De-Luchon. Després de
fer un Tourmalet aquest és més fàcil, tot i que aquest també té la seva pròpia
personalitat! la pujada es recte sense corbes i això el fa dur.
Finalment
vaig fer el Col d’Aspin. Quan el vaig fer els últims 5 quilòmetres eren tancats
per neu i la carretera sense netejar, jo com no volia marxar sense fer-lo vaig
tirar endavant. S'aprenen coses curioses, com que les sabates amb
enganxa-pedals van molt bé per caminar per la neu (és un molt bon substitut dels
grampons), i no sé si per sort o per desgràcia quan se t'enganxa neu a la
sabata el pedal no funciona, per sort per que quan et patina la roda un pot
posar el peu a terra més ràpid, però per tornar a arrencar és més difícil, ja
que ho has de fer amb suavitat, i sense pedals automàtics es difícil. El que si
que he de dir és que va pagar la pena ja que això només van ser 3[km], els
últims 2[km] van per la solana i la neu de la carretera ja era fosa i per tant
vaig tornar a gaudir el privilegi de tenir un port tancat a la circulació amb
un paisatge que els ciclistes no acostumen a veure.
Del cap de setmana següent no us
el hauria d’explicar ja que vaig fer la malifeta de canviar la bicicleta pels
esquis. Només us el relato per explicar-vos que “Le grand Tourmalet” segueix
imposant a tothom que el puja perquè també és una odissea pujar fins a la
Mongie amb cadenes a les rodes. Puja molt la moral veure que el meu cotxe triga
poc més que un servidor en Bici (encara el motiu que causà la baixa velocitat
sigui que el davant meu pujava un Gavatxo lent que portava les cadenes mig
desllodrigades). Però aquest petit paradís que us he explicat se m’ha acabat, a
partir d’ara em deixaré veure més per la Salle i gaudiu de les fotos que us he
fet.
Prova que un de la Salle no es rendeix tan fàcilment
Per últim la foto del col de Peyresourde
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada