CRÒNICA DUATLÓ DEL SOLSONÈS (27-1-13) pel Jaume
Per 3r any consecutiu participava a la duatló del Solsonès. Normalment és
de les primeres de la temporada però aquest any es va aplaçar a finals de
gener. 3 anys i cada any he participat amb una btt diferent (alpinestar “ferro”
del meu germà, giant “etapa xt-carbono” impoluta i orbea “cosa fina tot i
portar frens avid” fútura btt del Fer, jaja!).
Ja de bon matí les coses no anaven “massa fines”… Vaig agafar els Túnels de
Vallvidrera fins a Manresa (on agafaria
la C-55 fins al pantà de Sant Ponç, lloc on es celebrava la cursa) i de pujada
em vaig adonar en primera persona de la “famosa” pujada dels peatges: 3€ i pico
el d’abans de Sant Cugat + 2€ i pico el de Terrassa + 7€ i pico el de l’alçada
de Montserrat,” Puta mare!” penso.
Vaig arribar amb temps suficient per aparcar el cotxe, preparar les coses,
entrar la btt a boxes i escalfar. Saludo als companys del Distance (els quals
deurien flipar de veurem només a mi i no pas “a les primeres espases&co.”)
i a les 10:30h puntuals va començar la cursa.
Tenia clara l’estratègia del dia però al final la cosa va anar de la següent
manera:
- El primer sector de
còrrer vaig anar de menys a més, sabent que hi havia un bucle per un corriol,
un parell de rampes amb roderes i glaçades (on vaig intentar avançar a gent) i
la baixada final per corriol. Arribava a la T1 força animat.
- Al sector de btt
vaig intentar aguantar el ritme en el primers km’s, ja que és quan enfilàvem un
parell de rampes exigents, fèiem un tram per pista+carretera on es podia rodar
ràpid i finalment baixàvem un altre cop a la pista que voreja el pantà per
acabar fent els darrers 10 km’s. Just a la baixada primer problema: “Patapum!”
Caiguda al marxar-me la roda del davant amb el fang. Perdo 1-2’ cabrejat mirant
que la bici no hagi quedat tocada (jo per sort no em vaig fer res) i torno a
enfilar la pista. 10 km’s per intentar recuperar el temps perdut. Ens vem
ajuntar 3 participants i vem anar tirant fins a la T2.
- Últim sector de còrrer
on vaig notar des del principi que havia apretat massa amb la btt ja que les
cames no estaven massa fines. Al pla intentava no perdre pistonada amb un
corredor que em va avançar al cap d’1 km de la T2 i a les rampes em vaig
proposar no caminar. Vaig poder avançar dos participants i aguantar el ritme
prou dignament.
Tot i així una altra cursa més al sac, experiència acumulada i un bon
entreno en un diumenge fred de finals de gener.
Jaume.
Altimetria Tram a peu 1:
Altimetria BTT:
Altimetria Tram a peu 2:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada