EL BATEIG DE L’IRON-CAN

CANICROSS VINYES DEL PENEDÈS

Crónica del Tuchu

Es 23 de Desembre, la cursa comença a les 9:30, però son les 6:30 i ja sona el despertador. Aquí no hi han transicions, però si moltes coses a fer prèviament al inici de la cursa.
Sortim de casa a les 7:00 a.m. ben puntuals, després d’haver fet ja la passejada matutina amb el Fiera per a que faci el pixum, i pres un cafè amb llet i un parell de biscotes amb melmelada ( diuen que no s’ha de prendre llet al matí d’una cursa, però jo després d’haver provat mil coses diferents per esmorzar els dies de cursa, al final he optat per engegar totes les fórmules magistrals a la merda, i esmorzar exactament el que esmorzaria en un dia de cada dia. A les últimes tres curses, això m’ha anat genial. ).

En fi, sortim de casa, la Eli el Fiera i jo, i agafem la ronda litoral camí de Vilafranca del Penedès, on se celebra el 1r Canicross Vinyes del Penedès ( on també s’hi celebrava cursa de muntanya en modalitats de 7 i 12Km ), que no formava part del calendari de la federació

Per a qui no ho sàpiga, el Canicross es una modalitat de curses de mushing en perfils de muntanya, normalment de entre 5 i 10Km, on es corre formant equip entre un corredor+un gos. En aquest tipus de proves, la prioritat absoluta es el Gos, on queda demostrat per diverses normes de cursa com per exemple entre altres, un parell d’essencials com son, que el corredor no pot arrabassar al gos mai més enllà de les potes del darrere, ni estirar la línea que uneix el gos i el corredor. Es a dir, es el gos qui mana.

Bé, posats en situació, seguim.

Són les 8 a.m. i arribem al lloc de convocatòria. El primer es anar a recollir el dorsal i el xip al pavelló d’esports. A continuació, ens disposem a fer cua per al control veterinari, quelcom que es d’obligatori compliment en el protocol de totes les curses de canicross. Els gossos han de passar el control on es comprova que totes les vacunes les tinguin al dia ( com l’antiràbica per exemple ), i que el Can estigui en un estat de forma que li garanteixi el compliment de la prova en condicions. Un cop passat el control, es marca el gos amb un esprai de pintura de color com a prova que ja ha passat, sinó no es podrà participar.

Fet això, tornem al cotxe per preparar-nos,  roba, l’arnés, etc… escalfem mínimament i ens disposem a anar cap a la sortida. Al ser la nostra primera cursa, decideixo no col·locar-me gaire endavant (ja que no sé com pot sortir el tema), i ens situem en la meitat del darrera ( quelcom que canviaré per la propera cursa, posat que si per exemple en els Duatlóns es important sortit al davant per evitar taps, en aquesta modalitat de cursa ja us dic que és bàsic ).

Ens quedem entre dues femelles, per evitar conflictes amb altres gossos mascles, ja que amb més d’un el Fiera ja ha ensenyat les dents i passo de problemes. Mentre esperes que donguin la sortida, els últims minuts es fan eterns. La feina es teva per mantenir el gos mirant endavant, i que no es quedi girat enrere distret amb altres gossos, etc… Però vaja, com podem…3, 2, 1,…

Arrenca la cursa, que passada la primera corba agafa una velocitat d’infart, sortint a menys de 3’30’’, literalment a l’esprint. Només amb els primers quinze metres ja em quedo al·lucinat. Jo pretenia fer una cursa més que prudent, i provar com anava el tema, però es veu que algú no ho tenia tant clar…Hòstia nano, el Fiera va com un tiro!!!!! Quina màquina!!!!!! Sembla que el haver sortit a córrer dos o tres dies per setmana amb ell des de que era un cadell, ja li ha donat l’experiència que li calia, i el tio va com si ho hagués fet tota la vida!!! Ens entenem a la perfecció, i respon a totes les coses que li dic de seguida (que pel que veig en altres corredors, es quelcom importantíssim i que no a tothom li està sortint bé ). Comencem a sortejar corredors d’una manera que em té exageradament sorprès, el Fiera està concentradíssim i per mi que només veu el que té just al davant, jajaja. A diferencia d’altres, no es distreu amb res, ni amb altres gossos ni amb arbustos, ni en equivocar-se de camí, etc… Tot i així, com ja he dit abans, era importantíssim haver sortit a primera o segona fila, perquè pel camí ens trobem molts taps. Parelles de corredors que es queden en paral·lel i fa impossible l’avançament, altres qui se’ls hi barallen els gossos i s’enreden al mig del camí, etc… un parell de corredors sens creuen, i per solventar ràpid el problema passo entremig del corredor i el seu gos passant per sota la línea, etc…Tot i així anem a un ritme trepidant.

La cursa, sortia del darrere del poliesportiu de Vilafranca, i després de fer una recta d’uns 100metres d’asfalt, ens ficàvem en una pista i ja no tornaríem a trepitjar asfalt fins a l’arribada. Doncs seguim per la pista, molt plena de pedres “soltes”, i després de uns 600-700 metres, ja ens fiquem en un corriol que ja és més o menys el tipus de relleu que ens trobarem durant tota la cursa. Per tant doncs, es fa molt difícil els avançaments, però en quan veiem una mínima opció ens escolem i anem passant corredors poc a poc.

El perfil es autènticament de muntanya, molt semblant al de les mitges o el de les duatlons, i pràcticament el 80% per corriols. Fins i tot, cap el quilòmetre 2-3 ens topem amb una bona paret, que l’organització ha equipat amb una xarxa per a poder grimpar i que el problema es només meu perquè el Fiera pim pam, dos saltirons i ja es a d’alt com si res. Telita, telita, es un recorregut autènticament trencacames, on les pujades son exigents, no massa llargues, d’uns 200-300 metres, però que et posen les cames a explotar i els pulmons a rebentar, i a continuació baixades molt tècniques, amb pedres molt “soltes” sumat a que el gos a les baixades s’anima i va que se les pela, s’ha de fer un autèntic acte de fe. Córrer, córrer i córrer, sense parar-te a pensar ni un moment, perquè sinó tens tots els números o de fotre’t una hòstia de cal déu, o de fer-te un esquinç de tres parells de naços, jejeje.

En fi, gairebé sense donar-me’n compte, ens plantem al quilòmetre 4, i començo a entrar ja en cursa ( em va costar molt al principi degut a que l’escalfament va ser molt escàs, i pel contrari la sortida molt exigent ) em trobo molt còmode i veig que el Fiera té corda per estona i a més a més el que em tranquil·litza més, que està gaudint moltíssim. En aquest punt es quan decideixo apretar, ja que a les pujades evidentment el ritme baixa, sent conscient que no deuríem anar massa mal classificats, i posar un ritme una mica més fort, imagino que sobre uns 3’50’’-4’00’’. Fem un quilòmetre i mig boníssim, fins i tot passem l’avituallament i ni parem. Però tate, jajaja uns 500 metres després de l’avituallament, el Fiera clava les quatre potes en sec!!!! Es la llamada del ahorro, la hora especial K, la llamada de la naturaleza que no entén d’horaris ni de curses, jajaja… el tio es fot a cagar, i no em queda més que esperar mentre ens passen quatre corredors, jajaja. En fi, es el que tenen aquestes curses. Això si, en acabat, el tío al qual “Yunque” hagués deixat anar, surt amb un esprint i a més en baixada que la feina es meva per seguir-lo i no matar-me. Penso “deixa’l fer com puguis, però no el frenis ara perquè potser després ja no aconsegueixes arrancar-lo”. En fi, el ritme es tal que recuperem dues de les posicions perdudes en la “parada tècnica”, i entrant ja en l’últim quilòmetre a un ritme alt però que ens serveix per mantenir la posició ja fins acabada la cursa. Encarant ja la recta final, sentim des de lluny a la Eli cridar i donant-nos ànims i que ja ens avança que estem acabant en una molt bona posició.

Creuem la línea de meta en 19ena posició d’un total de 101 corredors, i el 10e de la meva categoria (30-39).

 

Una experiència infinitament recomanable per a tothom, divertidíssim, i de la que hem après diverses coses per a la propera que segurament serà el més aviat possible ( a poder ser el més que ve ),… 1. Cal sortir a la primera línea, 2. Totes les necessitats fetes abans de la sortida ;P, 3. (dedicada al Fer) “La potencia sin control no sirve de nada!!!!”.

La secció del Canicross del Club acaba de començar a donar guerra, però mostra maneres!!!!!! A tope Canicrossers!!!!! Maca, Rico, vamoooooooossssssssss!!!!!!!!!!!!

Agrair des de aquí, el suport incondicional de la Eli, bàsic en tot aquest camí cap a l’Ironman, i la seva ajuda vital per poder coordinar-ho tot en aquesta cursa, mentre un estava pendent del gos, el passejava, etc… l’altre es canviava, preparava, etc… i al Jordi Puigdollers, per els ànims i el material. Ànims que li torno des d’aquí juntament amb tota la meva força, per sortir d’aquesta maleïda fascitis plantar que el té castigat des de fa temps, a tope Jordi en res estaràs llest!!!! Recordar-vos que es el tercer d’Espanya de Bikejoring (Hierbera+gos)!!!! I finalment al Fiera, lo puto maquinote IRON-CAN, que per reis es demana un arnés!!!!!!!!!!!

Salut i Canicross!

Albert Tuchu Casas